1.- Ens en sortirem. Això no té marxa enrere. Després de l’1 i el 3 d’octubre, del 155, de l’empresonament dels presos polítics catalans, de l’exili i de tots els resultats electorals que s’han produït és evident que hi ha una part molt gran de la població de Catalunya que ja “ha marxat” d’Espanya de manera permanent i irreversible. Tardarà més o menys, ho farem millor o pitjor, però aquest procés ha d’acabar amb la independència de Catalunya.
2.- Crec que fins i tot España sap que això acabarà així i que no té cap opció de guanyar aquesta “partida”. En el fons només té una única possibilitat que no depèn directament d’ella: que nosaltres solets perdem, que acabem rendint-nos, renunciant, desanimant-nos, barallant-nos i per demèrits propis acabem permetent que les coses continuïn igual.
3.- Per tant és BÀSIC que nosaltres mantinguem intacta la nostra fe i determinació i continuem desitjant i creient que acabarem sent independents. Si nosaltres volem ser independents ho serem. Si nosaltres comencem a pensar que potser no ho acabarem sent, nosaltres mateixos ens tancarem les portes i potser permetrem que no ho acabem sent.
4.- Lògicament l’objectiu d’España és minar-nos la moral perquè acabem pensant que no ho aconseguirem. Podria haver optat per altres estratègies com seduir-nos, tractar-nos bé, negociar amb nosaltres, però el caràcter imperialista centralista castellà no està dissenyat genèticament per aquestes habilitats i per tant la seva única estratègia és “putejar-nos”, desanimar-nos, desmobilitzar-nos, dividir-nos i acabar aconseguint que NOSALTRES MATEIXOS deixem de creure en l’èxit del nostre objectiu per poder sortir-se amb la seva.
5.- Gonzalo Boye en el seu article “No perdem el nord” publicat el 2-8-19 a elnacional.cat ho explica molt bé (llegir article). Els pilars de l’estratègia d’España són 3:
- mantenir els líders polítics i socials del bàndol independentista ocupats amb un embolic de procediments penals, contenciosos i econòmics que els distregui de l’objectiu i l’estratègia i que debiliti els seus lideratges
- generar por a través de la repressió (per molt injustes que siguin les acusacions i per molt que s’hagi de retorçar la legislació per aconseguir-ho). Això va des de la presó preventiva, fins a les multes desproporcionades, passant per les inhabilitacions i un rosari de processos judicials
- “ensenyar algunes pastanagues” per generar divisió entre els diversos grups independentistes.
Per això compta amb un gran nombre de mitjans de comunicació que escampen la seva versió de la realitat i repeteixen mentides fins que el gruix de la població espanyola acaba creient-se-les. També amb la cúpula judicial totalment entregada a la causa de “la unidad de España” i que no té miraments en saltar-se la legislació vigent o interpretar-la de manera creativa per servir els seus interessos.
6.- Contra això l’estratègia de l’independentisme català ha de ser: mobilització constant i unitat estratègica (“no és el moment d’individualitats, ambicions ni egoismes, sinó hora d’actuar conjuntament”). I també tenir clar l’objectiu final i no deixar-nos influir per processos intermitjos que alteren els nostres estats d’ànim: no hem de llençar les campanes al vol quan hi ha una bona notícia, ni enfonsar-nos quan sorgeix un entrebanc. Hem d’anar pas a pas i pensar a mig-llarg termini sense desviar-nos de l’objectiu. Com ja va apuntar fa molt temps el President Puigdemont: “Paciència, Perseverança i Perspectiva”. Deixar els terminis precipitats que ens enlluernaven a l’inici del procés (18 mesos) i anar fent els passos correctes i sòlids per anar guanyant terreny pam a pam, sense retrocedir.
7.- De tots aquests punts jo em quedo amb alguns idees importants
FE: Ens en sortirem i com més ho diguem i en veu més alta ho diguem més ens en convencerem i convencerem els del nostre voltant. Sovint em titllen d’optimista (Don Óptimo) i a vegades em contraposen al Don Pésimo que pensa que sempre acabarà tot malament. Crec que ser optimista és imprescindible perquè no hem de deixar de creure que ens en sortirem (que és el que ells volen). Però no és un optimisme màgic i irreal, està basat en l’èxit espaterrant de l’1 d’octubre en els milions de vots que referendem a les urnes en cada nova comtessa electoral, en la dignitat i enteresa d’un poble que fa costat al seus presos polítics i es manté permanentment mobilitzat...està basat en fets reals!
UNITAT: No podem barallar-nos públicament entre els que volem la independència de Catalunya. Ni a nivell de partits polítics (PDCat, ERC, CUP i tothom qui s’hi vulgui afegir), ni de moviments socials (ANC, Òmnium, CDRs...). Segurament és millor que els partits es presentin per separat per aconseguir més vots a cada elecció. Cadascú que voti en virtut de les seves preferències i, en tot cas, anem modificant el vot en funció del que facin després aquests partits amb els nostres vots, però respectem la diversitat d’estratègia i, de portes enfora, estalviem-nos l’espectacle de les nostres desavinences públiques. Si España percep un sentiment d’unitat, no somriurà tant i es mostrarà més preocupada.
CONFIANÇA: El binomi entre els presos polítics injustament empresonats i els exiliats que donen visibilitat i guanyen suports per a la nostra causa, acabarà donant fruits. Els advocats que treballen tant en un sentit com en un altre tenen bones estratègies que jo penso que donaran els seus fruits, sobretot a nivell d’institucions europees, en els propers mesos. Tal i com van aconseguir sortir victoriosos de les euroordres i de l’empresonament de Puigdemont a Alemanya, crec que ben aviat ens donaran grans alegries que poden comportar que es precipitin diversos moviments en cadena.
Més o menys és això el que tenia ganes de dir. I si ho hagués de resumir en 2 “manaments” serien:
“Paciència, perseverança i perspectiva”
“Ens en sortirem”
“Ens en sortirem”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada