Naufragi d'octubre

A hores d'ara segurament la gran majoria de lectors d'aquest bloc sabeu que "NÀUFRAGS" va ser una part important de la meva vida. Va ser un grup de música que vaig fer amb el Josep Vacas. Tots dos cantàvem i tocàvem la guitarra i jo era el compositor de la majoria de lletres i músiques de les nostres pròpies cançons.
El grup va tenir una trajectòria discreta però feliç entre els anys 1997 i el 2001. A mesura que passava el temps ens vam anar fent cada cop més amics i en aquesta història musical i d'amistat ens ho vam passar molt bé. Però la mort del Josep en un malaurat accident va posar fi a moltes coses i lògicament a la del grup "Nàufrags".

Aquests dies he anat retrobant dates en la meva agenda relacionades amb "Nàufrags" i totes entorn de finals de setembre i principis d'octubre:

• 5-10-1997: primera actuació de "Nàufrags" a la Fira de Sant Miquel de Santpedor.
• 24-9-1998: premi a la millor lletra en català en el concurs pop-rock de l'Ajuntament de Manresa.
• 2-10-1998: primera actuació de "Nàufrags" sonoritzats al Pati del Kursaal de Manresa.
• 30-9-2001: HJV homenatge al Josep Vacas en el transcurs de la Fira de Sant Miquel de Santpedor.

Si a això li sumem que teníem una cançó que es deia "Enfebrat d'octubre" i que quan vam editar una cinta de casset amb algunes de les nostres cançons la vam titular "Naufragi d'octubre", m'ha semblat que l'arribada del mes d'octubre era un bon moment per tornar a recordar aquella fantàstica etapa de la meva vida, amb la companyia del Josep i d'un grapat de cançons que ens van fer molt feliços.
Si us ve de gust us convido a escoltar "Buscar el naufragi" (una de les nostres primeres cançons que cantava el Josep en solitari i un fragment de la qual va esdevenir el text del recordatori del seu funeral) i "Enfebrat d'octubre".
Pels bons temps compartits!!

BUSCAR EL NAUFRAGI (Nàufrags)
Per un moment que es trenquin les cadenes,
que esclati el nus que em lliga a fer poemes,
que només hi hagi un raig d’inaturable
desig de dir, de fer, de ser, de viure.

I que ningú deturi la tempesta,
que no em fa por morir en aquest naufragi;
éssent com sóc un nàufrag solitari,
en un naufragi em sento com a casa.

Potser el naufragi em dugui a illes remotes,
però, ben segur, seré més a prop que ara
perquè perdut pels racons que ara volto
sóc dintre meu, però amb bruíxoles em perdo.

I que ningú deturi la tempesta,
que no em fa por morir en aquest naufragi;
éssent com sóc un nàufrag solitari,
en un naufragi em sento com a casa.

Per un moment que es trenquin les barreres,
que el vent borri petjades i em desarmi;
sense poder valer-me de memòria,
ni dels records, ni tan sols de la història,....

I que ningú deturi la tempesta,
que no em fa por morir en aquest naufragi;
éssent com sóc un nàufrag solitari,
en un naufragi em sento com a casa.

ENFEBRAT D’OCTUBRE (Nàufrags)
 Ben segur, vam tornar
quan les platges ploraven
i tots buscàvem sorra i un somriure.

Les onades, borratxes
i impossibles, marxaven
mar endins i es fonien en sorra.

I la mar escoltava,
però ningú no parlava
i el silenci creixia i feria.

I ara recordo aquells temps de tristor,
m’agradaria arribar a ser millor.

El neguit m’obligava
a somniar el mateix somni
i l’insomni em passava factura.

I cada nit plorava,
incapaç de revoltes
o de dignes derrotes buscades.

I ara recordo com aquella tardor,
tot em sortia a l’inrevés...
I ara recordo aquells temps de tristor,
m’agradaria arribar a ser millor.

Ara sempre és tardor...
Hi ha una fulla que plora
i aquell vent vol ser fred, però m’escalfa.
Sempre duc a la boca
el regust de l’insomni,
de la sorra a la platja mastegada
i escopida cap a un mar
que tampoc no la volia...