Els articles d'en Lluís Gavaldà

Potser alguns només coneixeu el Lluís Gavaldà cantant de Els Pets. I no és pas poca cosa. Un tipus divertit, intel.ligènt, irònic, lúcid, bon conversador i amb força criteri sobre molts temes.
Però anys enrere, coincidint amb la seva tardana paternitat, va començar a flirtejar amb el periodisme, formant part de la troupe del programa "Eduqueu les criatures" que els matins de diumenge des de Catalunya Ràdio ens oferia dosis de tendresa, educació, puericultura i bon humor en un còctel molt ben cuinat pel gran Carles Capdevila.
Després aquest programa va tenir una etapa televisiva i ara a nivell de premsa escrita té una certa continuïtat en el suplement "Criatures" que s'encarta els dissabtes amb el diari ARA.
I allà cada dissabte hi ha un article imprescindible d'en Lluís Gavaldà que tot sovint em fan emocionar. És una persona molt sensible que sota una façana d'humor, ironia, crítica i un punt de mala llet, és capaç de copsar la tendresa en la quotidianitat de la seva paternitat. I a més sap explicar-ho molt bé en forma d'articles rodonets, ben resolts, emotius...

I aquest dissabte, quan m'eixugava la llagrimeta, vaig pensar que havia de compartir-ho per si algú no els coneixia.

"MAL DE QUEIXAL"(Lluís Gavaldà)

(22/09/2012)

Costa trobar-li el costat entranyable a un mal de queixal. Costa perquè tot el que tens al cap i al cos és una rabior desbocada, un dolor tan eixordador que fins i tot t'allunya de la realitat. Ets al llit, envoltat de coixins i amb el llum apagat, però no hi ets del tot, més aviat et trobes en un univers paral•lel on milers de monstres diminuts sembla que s'entretinguin burxant i fent treballs manuals entre els nervis de la teva atrotinada dentadura. Costa molt tot, costa menjar i costa dormir, costa parlar i costa pensar en alguna altra cosa que no sigui aquest mal tan empipador.
Costa trobar un punt entranyable a aquest estat patètic en què et trobes, sí, però un soroll de passos anticipa un respir, un canvi de color a tanta agonia. És el teu nen. S'ha estat tot el matí mirant de jugar sense fer soroll, avorrit com una ostra sense el seu company de baralles i lluites. Finalment ha decidit desobeir les ordres donades i treure el cap a l'habitació. Quan obre el llum estàs a punt de deixar anar la mala llet acumulada de tantes hores d'espernegar en silenci. Obres mig ull disposat a treure de dins la boca uns quants dels dimonis que has anat acumulant sota els llençols del llit, però no pots. El que veus et descol•loca totalment. Porta els guants de boxa posats, aquells guants que li vas comprar al basar xinès per dos duros, aquells que malgrat les protestes de la mama no es treu ni per anar a fer pipí. "Papa, avui no lluitarem, oi?" "No, fill meu, em sembla que avui no". I tot seguit veus que entre els guants porta un got, un got d'aigua que ha perdut la meitat del seu contingut pel passadís. "Té, papa. T'he portat una mica d'aigua perquè et passi el mal". I per uns instants et passen tots els dimonis, et passa l'angúnia i el mareig. Et passa la mala llet i la rabior i les ganes d'arrencar-te el queixal amb les estisores de les ungles.
Et beus el culet d'aigua que t'ha portat ton fill i te'l mires ben estovat, pensant que potser sí, potser ho fa perquè et recuperis avui mateix i poder-te clavar un uppercut de dreta a les parts baixes i deixar-te sense respiració, però que t'encanta veure'l tan amoïnat per tu. Tant, que li demanes que te'n porti un altre, sabent que pel camí tornarà a trabucar la meitat del got i que amb tanta aigua d'aquí cinc minuts hauràs d'anar al lavabo. T'és ben igual. Ara mateix et sents Alexander Fleming. Acabes de descobrir la millor cura contra el mal de queixal.