Circ Cric (Tortell Poltrona)

Avui he anat al Circ Cric amb els nens, la Rat i el Guiu.
En tenia ganes.
La figura del Tortell Poltrona és una figura respectada i admirada. No és un pallasso més, és un artista i m'atreviria a dir que un activista.
Una persona que estima la seva professió i que la defensa com a font de cultura. I una persona que estima el seu món i sap que amb la seva professió el pot fer una mica millor a base de somriures i reflexions.

I els "fills" artístics del Tortell Poltrona passegen pel món amb aquesta aura de coses bones i ben fetes: el "Circ Cric" i l'ONG "Pallassos Sense Fronteres". I com que no havia anat mai al Circ Cric en tenia ganes. I puc dir que m'ha agradat molt i que m'ha emocionat.

Durant tot l'espectacle he rigut i somrigut. Content de veure com els meus fills s'ho passaven bé, però passant-m'ho bé també jo, perquè el Tortell Poltrona utilitza un llenguatge que els nens entenen a la primera, però que connecta igual de bé amb el públic adult, amb una barreja d'humor i sensibilitat perfectament equilibrada.
En el tiquet d'entrada hi ha una frase que diu "El circ que a mi m'agrada, és poesia" i deu ser per això perquè m'he descobert en alguns moments de l'espectacle amb una llàgrima rodolant per la galta, una llàgrima d'emoció i de felicitat, una llàgrima d'agraïment per la qualitat i la bellesa del que estava vivint.

I ara mateix no us sabria destacar situacions concretes.
Agradable música en directe. Uns més que correctes vestuari i escenografia. I uns bons números.
M'ha agradat la seva entrada en una moto Vespa donant voltes a l'escenari, la manera de donar les instruccions d'entrada (no es pot fumar, no es poden fer fotos...) de manera divertida i integrant-les en l'espectacle, el número de més de 10 minuts en que només va repetint "Bon dia" mentre intenta deslliurar-se del micròfon que se li va entortolligant entre la roba, les seves frases "Que bèeeestia!!", "Punyeteeero" o "Mecagun dena!!", el clàssic del salt de la puça, el de la "màgia clàssica bèstia, bèstia, bèstia", el del pastís a la cara vestit de lirisme i sensibilitat però sense deixar de ser divertit, el del "teatro clásico sense subvenció", l'equilibrista disfressat de ballarina clàssica, el de les cadires, el comiat final amb la cançó "No somos nada" cantada en diversos idiomes a ritme de reagge...
Tot i res.
És difícil destacar alguna cosa en concret, però és fàcil recomanar-ho amb la total seguretat de no equivocar-se.
Així doncs, si podeu, no us ho deixeu perdre: aneu-hi!