Les trinxeres de la vida (un poema)

Aquest és un poema de fa poc.
El poema no està malament (en la subjectiva escala d'autovaloració de ripios, jejeje) però la història precedent encara està millor.
Fa molts anys jo era monitor del MIJAC Valldaura i estàvem fent una travessa per l'Empordà. Un dia estàvem acampats en un càmping (no aconsegueixo recordar si érem a Roses o a L'Estartit) i dinàvem ajaçats pel terra.
Entre el grup de nois i noies als que jo feia de monitor hi havia la Laia Oliveras (de qui fa poc vaig parlar en un post arrel d'un disc que ha tret musicant poemes de l'Enric Casasses), noia simpàtica que volia ser actriu i amb qui teníem una certa complicitat. I de cop i volta, sense pensar-ho gaire, enmig de bromes, vam imaginar tots dos que estàvem en una mena de trinxera de la guerra. I jo em vaig estirar simulant que m'havia tocat una bala perduda i vaig dir amb veu agonitzant:
- M'han tocat!!
I tots dos ens vam fer un fart de riure.

Segurament és una anècdota ben poca-solta i intranscendent, però resulta que, passats els anys, tots dos la recordem perfectament i ens segueix divertint recordar-la.

Fa pocs dies, la Laia va venir a casa, vam recordar temps passats, vam parlar de present i de projectes futurs. Vam riure i ens vam adonar que seguíem estant molt bé compartint estones i vivències. Quan va marxar, ens vam enviar un parell de missatges de Barcelona a Calders agraint-nos mútuament l'estona compartida i en un d'ells ella em va dir:

"...em vau ensenyar molts valors, essencials per caminar per les trinxeres de la vida..."

I aquelles "trinxeres" que tornaven a sortir entre nosaltres em van donar la idea per fer aquest poema. Quan dies més tard li vaig fer arribar, em va dir que li havia agradat i que "...així són, les trinxeres, escarbar camins càlids pel refugi de l'ànima...".
Doncs, avui us ofereixo el poema a tots els lectors del picalapica i espero que us agradi tant com a nosaltres.

LES TRINXERES DE LA VIDA
(17-10-2015)

A vegades a consciència,
però molts cops sense adonar-me’n,
he anat cavant galeries
i túnels per allà on passo.

Amb ungles i mans, sense eines,
traient terra de la terra,
provant si hi podria cabre
quan fos del tot necessari.

Quan la metralla s’escampi,
quan ploguin bombes incertes,
quan la Vida s’entretingui
castigant-me i jo cedeixi...

Llavors, d’un salt i de sobte,
m’hi llançaré a la recerca
de protecció i de la pausa
per recuperar les forces.

Les trinxeres de la vida
seran aquest recer càlid
i màgic on sempre caure
quan em calgui retrobar-me

amb records, amics, silencis,
melodies, fotogrames,
abraçades allargades
i converses reposades.

A dins d’aquestes trinxeres
no hi entren ni la tristesa
ni el dolor de les batalles
quotidianes. Queden fora.

I les estones s’allarguen
i la mandra s’apodera
de tot jo quan llampegueja
la idea de sortir fora.

Però cal sortir, tard o d’hora,
cal continuar la partida,
cal falcar fort el somriure
i de nou plantar-li cara

a la Vida que ens espera
amb petons i bufetades
rere cada cantonada;
si no, no seria Vida.

Per això confiat hi passejo
i de fit a fit la miro
perquè tinc, ben a la vora,
les trinxeres de la vida.