"15 tasses" (un poema)

Avui estic molt content de poder-vos presentar un poema propi que s'ha convertit en cançó (o una cançó que m'ha sortit relativament poètica). Feia molt temps que no havia publicat cap poema meu, entre altres coses perquè n'he escrit poquíssims (falta de temps i d'inspiració) i no eren pas presentables.
Us explico la gènesi d'aquest perquè n'estic especialment orgullós.

Estava buidant el rentaplats i col.locant les tasses al prestatge corresponent que, finalment, va quedar ple. Em va sorprendre que fos així perquè l'Anna es pren diversos tallats al dia (potser una mica massa i tot, no? ;-) ) i mai no estan totes endreçades perquè sempre n'hi ha alguna al rentaplats.
Llavors em va venir la imatge de què podria sentir una persona com jo si perdés la seva parella i veure allà totes les tasses posades li fes recordar contínuament aquesta situació.
Em va semblar una imatge molt interessant i maca l'associació de les tasses i els tallats amb l'absència de la persona estimada i ràpidament em va venir una frase al cap que ja portava incorporada una melodia:
"Hi ha les 15 tasses, les dels teus tallats..."

Vaig deixar el que estava fent i vaig anar cap a l'habitació. Vaig agafar la llibreta i la lletra va sortir pràcticament a raig.
Després vaig anar a buscar la guitarra per veure si podia plasmar aquella melodia amb la que havia anat cantussejant interiorment aquells versos i.. tot va fluir i vaig trobar els acords pràcticament a la primera.
Els primers dies era incapaç de cantar-la sencera. Més tard o més d'hora se'm feia un nus a la gola i quedava interrompuda per algun sanglot. M'ha passat amb algunes cançons, per exemple amb "Louisiana o els camps de cotó" (Els Amics de les Arts) que sempre em feia pensar en el meu germà i durant molt temps em va fer emocionar.

Finalment només em va faltar immortalitzar aquesta imatge de les 15 tasses amb les que l'Anna normalment es pren els seus tallats. Espero que a casa nostra sempre en faltin unes quantes al prestatge!!

15 TASSES

Hi ha les 15 tasses,
les dels teus tallats,
tants que te’n prenies
-a totes les hores-.
Mai no hi eren totes,
sempre es repartien
entre alguna taula
i les del rentaplats.

Però ara obro l’armari i
són totes allà.
Em miren i em diuen
que et trobo a faltar.
Hi ha un buit a la casa,
van passant els dies
però res no canvia…
segueixo estant sol.

Hi ha les 15 tasses,
ningú pren tallats.
I alguna vegada
n’he agafat alguna
i he pensat, estúpid,
que podria omplir-la
si no fos tan pràctic,
si sabés plorar.

Com m’agradaria
que un dia genial
quan obrís l’armari
trobés a faltar
dues o tres tasses
i sentís l’aroma
d’un tallat… Sabria
que per fi has tornat.