A veure què en fem (Manel)

Fa uns dies parlava del nou disc dels MANEL i destacava algunes cançons. Avui us vull fer un monogràfic de la cançó que més m'ha agradat que és "A VEURE QUÈ EN FEM".
Musicalment, sense tenir res de l'altre món, és interessant i molt agradable, amb uns cors molt macos que a alguns els porten ressons dels Beatles.
Però el que trobo admirable és la lletra i com que pot molt ben ser que en una primera escolta no se'n tregui l'entrellat, intentaré explicar-vos-la.
Per començar i a mode d'introducció us diré que té imatges interessants, exemples demolidors i una reflexió genial. Som-hi?

Segur que a tots ens ha passat que alguna vegada hem posat alguna excusa quan no ens atrevíem a afrontar un repte.
De petits no ens atrevíem a anar sols a una habitació perquè teníem por dels monstres... o justificàvem les males notes perquè els mestres ens tenien mania... o no ens deixaven anar a una excursió perquè feia poc que havíem passat una malaltia... o no demanàvem una cosa perquè dèiem que segur que els pares no ens deixarien... De més grans podíem buscar justificacions en "veritats universals" com que l'administració mai no donarà els permisos, que serà impossible complir els terminis, que ella mai no es fixarà amb algú com nosaltres, que tot és culpa dels polítics o fins i tot dels crims del nazisme...
Moltes vegades aquestes excuses ens faciliten la comoditat de no haver de plantejar-nos seriosament un repte i a més ens permeten queixar-nos de la injustícia de no poder aprofitar les oportunitats... I al llarg de la vida això s'ha anat fent un hàbit ("...s'ha anat fent gran, ha anat avançant infectant-nos la sang...").
I encara que alguna vegada ja ens havien avisat ("...prepara’t que al final et tocarà aprendre a viure i a no culpar..." en realitat no estàvem preparats.
Doncs els Manel ens dibuixen un escenari en que totes aquestes "excuses" "...fugen en desbandada animal entre un immens núvol de pols..." i ens deixen sols.
I de sobte ens trobem davant d'una oportunitat real sense cap obstacle i no podem dissimular ni escudar-nos en excuses de mal pagador. Podem agafar-la o deixar-la passar... i com diuen els Manel:

...Tenim una oportunitat, (constatació que l'oportunitat és real i no podem mirar cap a una altra banda) 
ha, ha, ha (somriure burleta davant la nostra indefensió un cop eliminades les excuses de sempre).
A veure què en fem...(frase final que ens desafia a aprofitar-la i no deixar-la passar)"

No sé si us agradarà tant com a mi. Potser també li heu de donar una oportunitat i escoltar-la un parell de vegades fixant-vos bé amb la lletra.
A veure què en feu...!

A VEURE QUÈ EN FEM (Manel)

I ara preguntes: “exactament què està passant?”
Tu que ho tenies tot tant lligat.
I dissimules, però crec que ho vas enganxant:
Per més que cridis no et respondran...

Els monstres de la teva infantesa trista,
El cos de professors que et va agafar mania,
No els miràvem i se’n van anar
I això en silenci s’anava fent gran.
Tampoc hi estic molt familiaritzat,
Però em temo que és una oportunitat.

I ara comences a entendre els pobres desgraciats
Que des d’un taxi van treure el cap cridant:
“Prepara’t que al final et tocarà
Aprendre a viure i a no culpar

A la verola borda i a la tos ferina,
Al papa i a la mama i als crims del nazisme"
I què hi farem si ens vam despistar
I això avançava infectant-nos la sang?
Prova a somriure davant del mirall
Que ara tenim una oportunitat.

Vam llevar-nos emprenyats per un soroll,
Maleint alguna festa d’estudiants tronada,
Quan vam veure un feix de llum, una claror,
Avançant entre els llençols, fregant les cames.

Vam notar que tremolava la porta del balcó,
Abans d’obrir vas comprovar el nus de la bata,
Al carrer, entre un immens núvol de pols,
Fugien en desbandada animal

Les cançons que no avisaven que mentien,
Les frases serioses que ja feien riure
I van deixar-nos aquesta veritat,
Que em sap molt greu, però per sempre sabràs
Pots agafar-la o deixar-la passar,
Però ara tenim una oportunitat.

Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat...

Ha, ha, ha! A veure què en fem...