I acabava la notícia dient:
"I tan de bo en vagin arribant més..."
Doncs, sí. En van arribar més.I avui, a desgrat d'avorrir-vos, us n'ofereixo una selecció.
La contemplació de les onades aquests dies ha donat per a molt... Jo mateix estic una mica sorprès de les moltes imatges que m'ha suscitat...
En fi. No us dic res més. Us deixo amb uns quants poemes més de la collita "Calafell-2012"
ESPELEOLOGIA
Becaina ran de mar amb les onades
que fan per a mi tots els papers de l’auca.
De primer són somnífer i em transporten
en braços de Morfeu a fer un llarg viatge.
Quan cal, despertador sense estridències
perquè no em perdi res d’aquest paisatge.
I així passo les hores. Son i vetlla
van caient gota a gota. Calcifiquen
ben dins del meu preciós matí de platja
i són estalactita, estalagmita
d’aquesta cova, avui inexplorada,
que em plaurà visitar, tardor avançada.
SÍSIF
Se m’acosta i em fa tota la idea
que vol dir-me un secret a cau d’orella.
Expectant i anhelant, pacient, espero,
però sembla que es desdiu a última hora.
I quan ja reculava s’hi repensa
i sembla que, ara sí, està decidida
a fer-me confessions... Quin privilegi!
Tot jo ja sóc a punt, sóc tot oïda,
haurà valgut la pena tanta espera...
Però novament es desfà l’encanteri,
la història es repeteix cada vegada:
mai no m’explicaran res les onades.
BANDERA VERMELLA
Agafen embranzida, s’abraonen,
inflen el pit, s’estiren i amb la boca
esbatanada criden i escumegen,
deixant ben clar que avui no estan per orgues.
I de fet són ben pocs els que s’hi endinsen
i gosen desafiar les advertències.
És una exhibició digna de veure,
potència desfermada, assalvatjada,
l’embat enfurismat de les onades
que avui han pintat roja la bandera
i em fan restar a la sorra, contemplant-les.
I encara que sé prou bé com s’acaba,
no em cansa mirar una i altra vegada
aquest reposadíssim melodrama
que –què voleu que us digui- a mi m’agrada.
INTEGRAT
No hi ha nens, ni parella, ni família,
ni cremes, ni cadires, ni paraigües,
ni llibres, ni revistes, ni sudokus,
ni gent jugant davant meu i esquitxant-me.
No hi ha ni banyador ni tovallola,
ni ulls, ni nas, ni orelles, van desfent-se
de tant estar expectant a les onades.
De cop m’hi he fusionat de tant mirar-les,
M’he dissolt, m’he desfet, m’he fos. No compto.
I veig els meus de casa com recullen
i em busquen i no em veuen. Però no ploren,
no pateixen. Ni jo. Tot és tan plàcid
com un matí de platja endormiscada.
S’ACOSTA EL FINAL
Encara queden dies però comença
l’agredolça cançó, la cantarella
de pensar que s’acaben les vacances.
I el canvi és implacable. La mirada
ja mira diferent i ara el paisatge
es va tenyint tot de malenconia
i agafa aquella pàtina valuosa
d’allò que tant t’estimes perquè et falta,
que enyores quan no ho téns i que idealitzes.
Encara queden dies però començo
a desitjar que arribin les properes.
LLIÇÓ
No calen arquitectes perquè els somnis
vagin edificant-se mica a mica
i els nens aquí a la platja m’ho demostren.
Amb imaginació i amb entusiasme
i sense prejudicis que els destorbin
del no-res fan sorgir ciutats senceres
amb torres, passarel.les i dreceres,
amb túnels, llacs, muralles... Meravelles!
I quan l’onada arriba, tard o d’hora,
tsunami i terratrèmol, i els ho ensorra,
els gestos contrariats –que hi són- els duren
ben poc. I de seguida recomencen
a construir un nou somni amb esperança,
amb fe i amb il.lusió i amb valentia
i amb un punt d’inconsciència, sí, ho admeto.
No us sembla una lliçó gens menyspreable?
Tan de bon quan les primeres onades
provoquin que trontolli algun meu somni
pugui trobar dins meu el nen que un dia
vaig ser tot fent castells inexpugnables,
reconstruint-los tants cops com fes falta
i sens perdre el somriure en la batalla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada