Fórmula de la felicitat

El dissabte 14 de gener, a la columna "Pilot Vermell" de la Tatiana Sisquella al diari ARA, en un article titulat "Fórmula secreta", vaig llegir:

"L’altre dia una experta en la matèria m’explicava que la felicitat és la distància que hi ha entre el que tens i el que vols. Com més gran sigui la línia que separa aquests dos extrems, més gran serà la infelicitat que corres el risc de patir. I a la inversa: si el que tens i el que vols és molt semblant, és probable que vagis amb un somriure pel carrer des que surt el sol fins que es pon. Per tant, si volem la lluna, és probable que la sensació de frustració cada nit ens faci perdre la son. En canvi, si volem coses que més o menys estan al nostre abast, potser tard o d’hora estarem contents..."

Fa temps que estic totalment d'acord amb aquesta equació i intento aplicar-la. A vegades havia comentat amb algú que creia que aquest era el secret de la saviesa: acceptar i conformar-te amb el que tens (però no perquè no vulguis aspirar a més, sino valorant la sort que tens de tenir tot el que tens) i no desitjar coses gaire ambicioses que no poguem aconseguir.
Per això hem de dir que la societat consumista actual ens fa infeliços. Perquè ens ensenya que els cotxes són brillants i corren molt, que els nois guapos i ben vestits estan rodejats de dones esplèndides que cauen als seus peus, que la gent viu en cases immenses i luxoses, totes amb piscina i totes les coses perfectament ordenades i sense un bri de pols, etc, etc.
I llavors jo...
...miro el meu cotxe que no corre tant, fa dies que no el rento i té uns quants bonys al parafang del darrere...
...em miro al mirall i em veig sense afaitar, amb panxeta, les sabates empolsinades i els pantalons més desgastats del compte...
...miro casa meva amb tot de llibres, revistes, factures i joguines dels nens per endreçar; la post de planxar plena de roba per planxar; el marbre de la cuina ple d'envasos que ja no em caben a la galleda i que he de dur al contenidor groc...
...i penso que mai no seré com la gent dels anuncis i les pel.lícules (que, no ho oblidem, no són gent real).
I a més no tinc les últimes joguines tecnològiques que "HEM DE TENIR" per ser feliços: la PSP, la Wii, la Nintendo, la Blackberry, la tele de pantalla plana, la Termomix...
Com puc viure sense tot això?? Si sembla que la llista del que "no tinc" és molt més llarga de la llista del que "sí tinc"?

Doncs visc perfectament i no em sento gens desgraciat de no tenir-ho. No ho necessito per a res. I estic molt content i orgullós de tenir el meu cotxe C5 que vam poder pagar al comptat en el seu dia i que farem servir tants anys com puguem; i no tinc cap problema d'autoestima quan em miro al mirall perquè estic content de ser com sóc; i m'encanta viure a la casa on vivim (que sé que hauríem de tenir més endreçada però que, mira, amb dos nens i passant tot el sant dia fora de casa, doncs... la tenim com la tenim); i em sento afortunat de tenir una dona a qui estimo i que m'estima (malgrat tot) i dos nens plens de salut i que fan el que han de fer els nens de la seva edat (incloses les trapelleries i les enrabiades corresponents).
I segur que si reflexiono una mica descobriré que la llista de tot el que tinc (de les coses materials i, sobretot, de les immaterials) és molt més llarga que la del que no tinc (si més no de les que no tinc i "necessitaria" tenir).
Perquè no necessito gaire més que el que el dia a dia em va oferint de mica a mica. A vegades hi ha temporades meravelloses i màgiques i a vegades hi ha temporades més monòtones i ensopides, però penso que la vida és així i no pas com ens volen ensenyar en els anuncis i les pel.lícules.
O sigui que, malgrat tot el que es pugui millorar, penso que no em puc queixar i em sento... raonablement feliç... almenys avui.