La Gran Mentida

Tots l'hem dita moltíssimes vegades.
A tots ens l'han dita moltíssimes vegades.

La majoria de vegades encetem una conversa amb aquest trivial i innocent diàleg:
- Què tal? Com estàs? Com ha anat el cap de setmana?
- Bé, molt bé. I tu?
- També. Bé, bé.

I pot molt ben ser que no ho estiguem de bé. Que estiguem tristos, enfadats, preocupats, espantats... o que el cap de setmana hagi estat una autèntica calamitat. Però davant de l'interlocutor ens posem la carota d'ésser social i executem aquesta coreografia de la mentida.
I això és perfectament comprensible amb persones amb les que no tenim una relació més profunda que la de la simple coneixença. A aquestes persones no podem atabalar-les amb les nostres misèries i, per tant, engeguem aquesta conversa de compromís.
Però sovint també reaccionem així amb persones a qui estimem i ens estimen, persones que són importants en el nostre entorn. No volem preocupar-les, no volem destapar parts de la nostra intimitat, no volem ensenyar el nostre cantó més fràgil i imperfecte. I com artistes consagrats, en un tres i no res maquillem el nostre veritable estat d'ànim i ens posem la màscara de conversador simpàtic i neutre i... som-hi amb el "Com-estàs? Bé-gràcies-i-tu?".

Ha arribat un punt en que crec que aquestes frases inicials són un pur formulisme i, de fet, ja no esperem cap altra resposta que la que sabem que obtindrem. I segurament potser ni tan sols parem atenció a què és el que realment ens contesten.
Sabeu, doncs, què m'ha portat a reflexionar sobre això?
Que a vegades he utilitzat el "Què tal? Com estàs?"quan he anat a visitar malalts terminals (però en ple ús de les seves facultats mentals)... O uns pares que acabaven d'enterrar un fill...
Llavors, en aquestes circumstàncies, cauen les convencions i la resposta no és la protocolària "Bé. I tu?". Llavors la resposta és una altra. Més sincera. Menys agradable. Més propera a la realitat.

I llavors un dia sóc jo mateix qui arribo a l'escola trist, preocupat o enfadat.
I passo per la porta i em trobo un alumne o un pare o un company o un amic, que em diu "Bon dia, què tal, com estàs?".
I mentre em poso la màscara i li contesto "Bé, bé. I tu?", penso: La Gran Mentida!