Jo mateix en una notícia de fa 8 mesos (Val la pena) parlava de sensacions gratificants i arrel d'aquest acudit vaig pensar que us explicaria un "regal" que em fan cada setmana i que em carrega les piles durant una bona estona.
És només una cara.
Alguns dimecres i divendres sóc jo qui va a recollir l'Ona a l'escola de gimnàstica on fa extraescolars. A les 7 surten i algun minut abans ja sóc allà al vestíbul esperant que surtin. Quan acaben la classe fan una fila molt marcial i fan el trajecte fins al vestíbul una darrere l'altre.
Quan veig la primera de la fila que entra al meu camp visual, ja començo a estirar el coll per no perdre'm cap detall... Van passant nenes i més nenes fins que arriba el moment que apareix l'Ona que amb la mirada va buscant qui l'ha anat a recollir...
I és llavors, quan els seus ulls es troben amb els meus i s'adona de la meva presència, que veig com en aquella dècima de segon la inunda una alegria immensa que la fa somriure... Està tan contenta de veure'm que no ho pot dissimular i la rialla il.lumina les seves passes fins que arriba on sóc jo i se'm llença als braços.
És un instant.
Si estés enviant un missatge pel mòbil me'l perdria i seria imperdonable.
Perquè sé que no sempre serà així. Passaran els anys i passarem a tenir una altra relació i llavors ja no tindrà per a mi aquestes mirades, barreja d'admiració, estimació i alegria desbordant i sincera de voler estar amb mi.
I potser per això encara les valoro més i les disfruto cada dimecres i divendres com un dels millors moments de la setmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada