Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

17 de març 2012

Val la pena

Surts de la feina cansat i saps que encara et queda una segona jornada, que és la dels fills.
Caldrà sortir pitant de Manresa i anar a recollir-los a Calders. Si és dia d'extraescolars, sortir corrent per dur-los a futbol o a gimnàstica. Si no, deixar-los jugar una estona amb els amics i després anar cap a casa.
Un cop a casa, els deixarem que juguin una mica. Si tenen deures els haurem d'ajudar a fer-los. I quan arribi l'hora haurem de regatejar amb ells (i a vegades enfadar-nos-hi una mica) per aconseguir que vagin a banyar-se i que sopin. I després que llegeixin una mica abans d'anar a dormir i que es rentin les dents.
I quan els haguem deixat al llit, amb el petó de bona nit, començarem la nostra tercera jornada i la quarta: la de la feina de mestre que cal fer a casa (corregir, programar, planificar...) i la de les ingrates feines domèstiques.

Però val la pena.
En sóc conscient la majoria dels dies, però vull explicar-vos la situació d'avui.

El Roc i l'Ona s'havien quedat a dormir a casa dels avis perquè avui era festa a l'escola de Calders. Al migdia hi hem anat a dinar i estaven al balcó esperant la nostra arribada. L'Anna ha baixat primer i jo he anat a aparcar el cotxe.
Quan tornava d'aparcar el cotxe caminant, he vist l'Ona al balcó que esperava la meva arribada però no em veia. Quan ja he estat molt a prop, de sobte m'ha vist...
Li ha canviat la cara. De cop i volta tota ella ha començat a somriure i a fer saltets d'excitació. Somreia la seva boca, però, tant o més, somreien els seus ulls i he vist com els seus llavis començaven a dibuixar les paraules "papa!!, papa!!" mentre desapareixia a tota velocitat del meu camp visual. Quan he començat a pujar les escales ja l'he sentida com m'esperava amb la porta del primer pis oberta preguntant "papa?". M'he posat a xiular i ella ha començat a riure i he sentit les seves passes que començaven a baixar graons.
Ens hem trobat a mig camí i se m'ha llençat als braços amb el millor dels seus somriures. Ens hem fet un petó i una abraçada i l'he acabat de pujar a casa a coll, feliç de veure com la meva presència la feia tan feliç i sentint-me estimadíssim per aquella criatura.

Ja no sé si el matí a l'escola m'havia anat bé o malament.
Segurament estava molt cansat, però se m'ha passat de cop.
Per molts sacrificis o feina que comporti tirar endavant uns fills, sovint et trobes amb moments de felicitat com aquests i llavors és quan t'adones que, realment, val la pena!

3 comentaris:

riki ha dit...

que macu!!
he viscut la mateixa sensació, encara que a nivell laboral. la jornada era llargueta i el cansament gran. però després, un somriure, un petó o una abraçada t'ho feien oblidar tot.
els nens són així!

Miles ha dit...

Ohhhhhhhhhhhhhhh!!!

Petons de colors

Miles

(per cert... adéuuuuuu!!!)

Anna ha dit...

Val la pena, no té preu !!! No hi ha diners al món que es pugui pagar per un somriure d´aquestes petites criatures que són part de tu. Quan estan agraïdes i demostren el seu afecte...
Aix, aquests dos dimoniets....!!!