Guardiola, medalla d'honor

Dijous, 8 de setembre, Josep Guardiola va rebre la medalla d'honor del Parlament de Catalunya en la categoria d'or. Els mèrits acumulats per rebre aquesta distinció, a criteri de la mesa que el va designar, són "...per raó de la seva trajectòria com a esportista d'elit, pels èxits assolits en la seva etapa com a entrenador, per la projecció d'una Catalunya culta, cívica i oberta, que ha sabut fer d'una manera ben notòria, i pels valors que ha transmès exemplarment, com ara l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal, valors molt positius no solament des d'un punt de vista individual, sinó també per al progrés col·lectiu..."

Josep Guardiola té només 40 anys.
Hi ha qui pensa que és exagerat que una persona tan jove rebi un guardó tan important, que sovint atorguen a persones de molta més edat a qui se'ls reconeix una llarga trajectòria.
Hi ha qui pensa que és exagerat que es valorin els èxits esportius d'una persona, que indubtablement els ha aconseguit com a jugador i com a entrenador, però que potser això no és mèrit suficient per assolir aquest honor.
Doncs jo, com molts altres, penso que el guardó és merescut.

Jo que em dedico a l'educació penso que el que ha aconseguit Guardiola com a entrenador del Barça depassa en molt el vessant esportiu i ens ofereix un model de maneres de ser i de fer que és aplicable a molts (potser a tots?) camps de la vida i indubtablement a l'educació. Guardiola ens ha ensenyat (i per sort els resultats favorables l'han reforçat i li han donat arguments per continuar aprofundint en el seu model):

• el gust per la feina ben feta, ja que els seus equips no es limiten a guanyar sinó que intenten fer-ho a través d'un joc bonic i atractiu. D'aquesta manera s'ho passen bé i ho fan passar bé als que els miren i, de retruc, la majoria de les vegades guanyen.
• la importància d'una actitud basada en la constància i l'esforç. Des del començament va dir que podia perdonar les errades i les derrotes, però no la manca d'intensitat, d'esforç i de treball. I ha demostrat que del treball constant en surten resultats.
• la valoració d'aquesta actitud per sobre dels resultats. És fantàstic sentir com Guardiola elogia el treball dels seus homes encara que hagin perdut o destaca la feina pel col.lectiu d'un davanter encara que hagi fallat clares ocasions de gol.
• l'autocrítica i la valoració dels errors com a element per a millorar. Guardiola no vol excuses (arbitres, mal estat de la gespa, lesionats...). Quan perd, li agrada analitzar què s'ha fet malament i buscar la manera de millorar aquests errors, reforçar aquests punts febles i buscar alternatives per millorar en futures ocasions. Molts cops ha dit que s'aprèn molt més amb les derrotes que amb les victòries i, per tant, no té por de perdre perquè sap que les derrotes el faran més savi i més fort, si les sap aprofitar.
• la humilitat per encaixar les victòries i els èxits amb modèstia, sense creure mai que et converteixen en un equip superior i seguint buscant els punts a millorar.
• el respecte pels rivals que demostra tant amb la seva actitud (i la dels seus jugadors) al camp, com en les rodes de premsa. Sempre amb una actitud d'educacio, de prudència i de seny.
• la tranquil.litat i la confiança que demostra en els seus jugadors quan aquests no juguen bé o fins i tot perden. Sempre els demostra que té fe en ells i els valora tot el que han fet bé, per sobre dels errors comesos.
• la valentia a l'hora de prendre decisions, pensant sempre en el benefici del col.lectiu, sense tenir por de les conseqüències "negatives" i defensant-les amb arguments i amb educació (d'aquesta manera va decidir desfer-se de Ronaldinho, Deco, Eto'o, Ibrahimovic... o va fer la valenta roda de premsa del Bernabeu quan al Barça l'atacaven per tot arreu).
• el fet de predicar amb l'exemple. Guardiola pot exigir molt a qualsevol jugador perquè ell mateix s'exigeix molt. Diuen que és el primer en arribar i el darrer de marxar i és un estudiós i un "malalt" del futbol. Demana educació i respecte, mostrant-los ell prèviament.
  
• defensa el valor del grup per sobre de les individualitats. Sap que té jugadors excepcionals, però sap que els èxits venen si són capaços de treballar com una "màquina col.lectiva" on totes les peces treballen unes al servei de les altres per tal que els resultats siguin els millors possibles. Per això tots els jugadors treballen en defensa i recuperen la pilota tan de pressa. Per això quan guanyen els títols vol que tots els jugadors i tot l'staff tècnic surtin al mig del camp a celebrar-ho i facin la ja famosa "sardana" al voltant del trofeu. Guardiola està convençut que tot el seu equip és important per assolir l'èxit, des dels nutricionistes fins als fisioterapeutes, passant pel tercer porter. I vol que TOTS se sentin partíceps dels èxits.
• la promoció dels recursos propis (la pedrera). Guardiola, continuant i alimentant el treball de tota l'estructura esportiva de les categories inferiors, està aconseguint que no parin de sortir excel.lents jugadors, que s'eduquen en aquests valors i en el patró de joc vistós i triomfant del primer equip. D'aquesta manera no cal fer gaires fitxatges exteriors perquè els millors jugadors del món, mica a mica es van acumulant directament a casa. Això és molt diferent d'anar fitxant estrelles internacionals pels quals cal pagar molts diners. A més a més el fet de tenir una majoria de jugadors formats a casa, fan que la seva motivació i implicació siguin molt més altes.
• la capacitat de lideratge i de motivació davant dels seus jugadors perquè els parla amb coneixement de causa (d'una banda és un estudiós del futbol amb una llarga i exitosa carrera com a jugador, de l'altra s'ha passat mitja vida al Barça, en coneix totes les interioritats i sap evitar i prevenir els perills), amb passió, amb educació, amb respecte i amb empatia.
  
• defensa de Catalunya i del català. Crec que això que ara ens sembla tan normal que és el fet que a Guardiola li facin preguntes en català a qualsevol lloc d'Espanya o del món, va ser una actitud que va fomentar ell per permetre amb normalitat que els periodistes catalans li puguin preguntar en català sense que els periodistes espanyols pugin sentir-se perjudicats. Guardiola respon la mateixa pregunta tants cops com faci falta, en tots els idiomes que faci falta i d'aquesta manera posa el català a la mateixa categoria que les altres llengües.
  

Per tot això, i coses que potser em deixo, Pep Guardiola ha aconseguit el reconeixement i l'admiració general dels seus propis jugadors i col.laboradors, de l'afició i fins i tot dels equips rivals als quals s'enfronta. Ha aconseguit que els seguidors del Barça se sentin orgullosos de ser-ho en tot moment perquè saben que, guanyin o perdin, els jugadors donaran la cara i perquè saben que no s'hauran d'avergonyir de les declaracions que facin a la premsa. El Barça excel.leix en el "QUÈ" i en el "COM".

I per tot això penso que es mereix la medalla d'honor, perquè és un bon mirall on mirallar-se. I perquè a part de fer-nos gaudir amb el joc del Barça ens ensenya una manera de fer amb fets i amb paraules com les que van cloure el seu discurs: "...si ens aixequem ben d'hora, i penquem, sense retrets, sense excuses, creieu-me que aquest és un país imparable..."