És com una plaga, un degoteig inaturable: ara un cas a la feina, ara un entre els veïns, ara entre els familiars, entre els amics...De tant en tant hi ha una nova parella que es desfà, una parella coneguda que, de cop i volta i sense que res ho fes suposar, t'assabentes que s'han separat.
I quan coneixo algun detall de com ha anat, de qui ha deixat a qui, de per què han decidit deixar-ho córrer, sovint m'adono que en no pocs casos un dels motius principals ha estat la pèrdua de la confiança.
Hi ha parelles que viuen sobre un gruix tan gran de mentides o de silencis que amaguen mitges veritats, que el dia que un dels dos obre els ulls i s'adona de la fragilitat d'aquells fonaments, decideix que no vol continuar contribuint a aquella farsa.
I aquesta situació és tan allunyada de la que jo visc, que se'm fa difícil comprendre-la. En el meu cas em sento com els personatges que il.lustren aquesta notícia. La meva confiança en la meva parella és total i absoluta. Em deixaria caure d'esquena sense dubtar ni un moment que ella m'agafaria. I crec que ella subscriuria aquesta afirmació.
Què pot fer que comencis a amagar-li coses a la persona que suposadament t'estimes? Que comencis a explicar-li mentides perquè per alguna raó no et veus capaç de dir-li la veritat? Que no vulguis compartir amb ella els teus sentiments, els teus pensaments...
En algunes d'aquestes parelles que es van trencant t'adones que un no sabia ni la meitat de les coses que feia l'altre i que a vegades rebia unes explicacions tan poc convincents que mai no se les podia arribar a creure. Però en canvi continuaven tirant endavant, sabent o intuint que la relació començava a sustentar-se sobre mentides... No creure't la teva parella, però mirar cap a un altre cantó i... qui dia passa, any empeny...
Potser ho fan pels fills, per la pressió familiar, per inèrcia, per por de recomençar una nova vida... però la relació ja és com una joguina trencada d'aquelles que no es poden arreglar i que, tard o d'hora, hem d'acabar reconeixent que no val la pena guardar més i que hem de llençar.
La confiança... costa poc de perdre-la, però és dificilíssim (si és que és possible) tornar-la a recuperar.
Per això avui em permeto donar un consell a les parelles que encara aguantem: mantinguem ben ferma la confiança entre nosaltres, no permetem que s'esquerdi, no donem motius per fer dubtar l'altre... Crec que si conservem intacte aquest valor que és la CONFIANÇA tenim moltes més probabilitats de mantenir-nos com a parella i de perdurar en el temps.
3 comentaris:
Carai, que peses molt noi!!!
...Em sembla que m´esclafaries...ja seria allà, ja, però feta una coca...
Que la confiança és la base de tot és totalment cert. I que quan es perd costa molt recuperar-la si no és que és impossible, crec que encara ho és més. Això tant en el món de la parella com en qualsevol altra relació, d'amistat, laboral...
Per què es diuen mitges veritats? Suposo que ha de ser perquè l'altre no acceptaria segons què, i per evitar problemes, no es menteix però tampoc es diu tota la veritat. No ho sé... però la convivència no és una cosa fàcil i hi hem de posar tot el que puguem per tal que funcioni sigui quin sigui l'àmbit.
Mireia, tens raó, però en els altres àmbits (amistats, laborals...) potser no estàs obligat a prendre un compromís tan gran i jo en aquest article em centrava en les relacions de parella.
Aquí si que penso que la confiança ha de ser total i absoluta per poder fer perdurar la relació. I en el cas contrari és un entrebanc insalvable per continuar la relació, encara que tardi més o menys a esclatar. Sobretot pel que tant tu com jo diem: quan es perd la confiança és dificilíssim recuperar-la i la relació queda tocada de mort...
Esperem que no ens passi...
A reveure
Eladi
Publica un comentari a l'entrada