2 anys del picalapica

A poc a poc i sense fer gaire soroll, avui celebrem els dos anys de creació d'aquest bloc. Tot i que no va ser fins el gener de 2010 que vaig començar a escriure amb l'assiduitat que ara mantinc, l'1 de juliol de 2009 vaig començar a posar continguts al bloc arrel d'un curset telemàtic i vaig aprendre la majoria de coses necessàries per mantenir-lo.
No em vull enrotllar i només vull dir: MOLTES GRÀCIES. I, amb el perill de deixar-me algú (a qui ja demano disculpes anticipades per si es dóna el cas), ho vull personalitzar en aquells que tinc més constància que van passant-hi i fent-hi aportacions:
a l'Anna Alarcón; als meus pares Eladi i Ana; als meus germans Olga, Raquel, Judit i, sobretot, Sergi (el Txetxu);, als meus sogres, Josep i Mª Dolors; al Miles; a la Jemina; a la Dolors i el David; a la Pilar de Solsona; a la Carme; al "perqueno" i els seus amics de Calders; al Sergi de Calders..., a la recent S.A.... i a tots els amics, coneguts, saludats i anònims de la blogosfera que de tant en tant passen pel picalapica i fan que el nombre de visites vagi creixent constantment. I als que, sense ser-hi, també hi són...

Per a tots vosaltres havia preparat un regalet.
Fa un temps vaig fer un text que explica el que significa això del picalapica i vaig convertir-lo en cançó. Doncs aquí la teniu. Volia enregistrar-la en vídeo i deixar-la penjada perquè sentíssiu com sona, però ni he tingut temps ni tinc veu perquè ara mateix estic amb angines. Però algun dia d'aquest estiu us la trobareu penjada al bloc.
Espero que us agradi i que per molts anys ens puguem seguir trobant per aquí.

PICALAPICA

Pica la Pica d’Estats a la porta... no l’obre ningú.
Pica la gana d’un bon pica-pica... i només piques tu.
Pica la porta del picalapica... sigues benvingut.
Si et pica, rasca’t i ara no et “piquis”... segueix somrient.

Visc al carrer de la Pica d’Estats i un dia vaig fer un bloc,
hi escric de filosofia barata de mil i un colors.
Fotos de viatges i coses que em passen hi acaben sortint,
cançons, concerts, aficions i l’estrella: els petits plaers.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.


Picalapica, no passes fronteres però trobes mots nous:
“petits plaers”, “llum al final del túnel”, “petons de colors”,
“complicitat”, “abraçades”, “somriures”, “gaudir del moment”,
“emocionar-se”, “tenir els ulls oberts”, “valorar el que tenim”.

Picalapica és el lloc de trobada que fem servir els grocs,
aquí s’escriu i es llegeix amb els ulls, però molt més amb el cor.
Si hi ha uns quants dies sense novetats les trobem a faltar
i quan un dia també això s’acabi, una altra en vindrà.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.