El valor de la contemplació

Mica a mica tot es va posant a lloc. Gairebé tinc acabats els informes de l'escola i sembla que l'estiu ja no té marxa enrere.
Unint aquests dos factors, aquest dissabte vam aprofitar per fer el primer dinar a l'aire lliure, al pati que tenim darrere casa. I havent dinat vam poder fer una estona de relax. Em vaig estirar en una tumbona i vaig dir als meus fills si volien estirar-se al meu costat a mirar el cel. I van estar-s'hi una estona...

En aquella estona vam mirar les formes que prenien els núvols, vam veure passar uns quants avions i vam poder observar algunes aus que volaven a gran alçada i que jo mai no havia vist... però no dic pas que no haguessin passat mai, eh?
Vaig pensar que potser passaven de tant en tant, però que era jo qui mai no em prenia la molèstia de mirar el cel i vaig redescobrir una d'aquelles coses que tots hem fet de petits i que després abandonem per sempre més (com quan l'estiu passat vaig redescobrir el plaer de mirar les estrelles).

I em vaig sentir molt bé. En els moments de contemplació m'atrapa una sensació de benestar, de plenitud, de pau... I penso que és perquè són moments en que no fem res, només SOM. I entrem en una mena de connexió entre els records, els pensaments, la imaginació, els somnis, els desitjos, les il.lusions... I són tan escassos aquests moments perquè sempre estem fent mil i una coses, fent-ne una i pensant en la que haurem de fer de seguida que acabem la que estem fent, en aquesta mena de cursa irrefrenable per no arribar enlloc.
I en canvi, en aquests moments en que no fem res, podem prendre més consciència del que som, del que volem ser, del que érem fa uns anys...

No ho sé, segurament se me'n va una mica la pinça, però també pot molt ben ser que en alguna petita cosa l'estigui encertant...