Demanar perdó

La setmana passada vaig quedar corprès i esparverat quan per la ràdio vaig sentir les paraules d'un tertulià del programa "El gato al agua" del canal Intereconomia (Eduardo García Serrano) referides a la consellera de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, Marina Geli.
Suposo que les heu sentides, però per si de cas us passo l'enllaç a un vídeo de Youtube que les recull.
És increïble!



El tema de fons era una crítica a un programa d'educació sexual de la Conselleria de Sanitat que entre altres coses dóna informació sobre la masturbació i el sexe oral als joves i adolescents. Però a part de l'opinió que podria ser discutible o no, el senyor es queda tan ample dient, entre altres meravelles:

• "...es una guarra, una puerca y está fabricando degenerados..."
• "... a los niños en Cataluña, des de la consejería de Sanidad, esta guarra les anima a meneársela (perdón por la expresión)..."
• "...esta tía es una zorra repugnante..."
• "... pero ¿qué sociedad estamos fabricando?..."

I mentre ell va desbarrant els altres tertulians i el presentador somriuen, còmplices de les seves barbaritats. I en cap moment ningú no fa intenció d'aturar-lo o de posar-li cap mena d'objeccció.

A mi em va sembla vergonyós i espectacularment impresentable.
I a la resta del món mundial també i, evidentment i amb tot mereixement, li van ploure les crítiques i desqualificacions de tot arreu.
I en aquest estat de coses, al cap d'uns quants dies va demanar perdó públicament, totalment penedit i compungit. (veure el vídeo de disculpa).

I ja està, oi? Com es pot permetre que es diguin coses com aquestes? Quina educació hem rebut i estem donant si ens sembla que podem dir el que ens sembli i en tot cas després ja demanarem disculpes i aquí no ha passat res?

Conec algunes persones a qui això els passa massa sovint. Sigui perquè passen una mala època, perquè tenen un mal dia, perquè tenen un caràcter fort, perquè no tenen més recursos per argumentar les seves opinions... Tenen un bon ventall de justificacions (que per a mi no justifiquen res) quan al cap d'una estona o d'alguns dies han d'anar a demanar perdó a la persona que han ofès.
Per a mi això no val.

Sempre ha de prevaldre el respecte i l'educació quan interactuem amb les altres persones. I si a això hi afegim una mica d'empatia (és a dir, la capacitat de posar-nos al seu lloc i pensar si ens agradaria que ens tractessin com ho estem fent nosaltres) i una mica de reflexió (allò de pensar el que volem dir, abans de dir el que pensem o, si cal, allò de comptar fins a 10 abans de dir una cosa) ja no quedaria lloc per ofendre l'altre.
I si no ofenem, ja no cal demanar perdó.

Alguns diuen que demanar perdó és una cosa que honora qui ho fa. I deuen tenir una part de raó perquè encara és pitjor no saber reconèixer els errors ni tenir la humilitat necessària per rectificar.
Però jo penso que si algú ha de demanar perdó gaire sovint, això no és una cosa que l'honori, sinó que és la constatació d'una falta de respecte, d'educació, d'empatia i de reflexió. I si a algú li falten tantes coses és que li queda molt camí per millorar com a persona. I segurament poques ganes de recórre'l.

Diuen que no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta... Doncs això!