De petit va haver-hi una novel.la que em va impressionar profundament: ROBINSON CRUSOE (de Daniel Defoe). Recordo haver-la llegit en una edició de la col.lecció de la biblioteca de RTVE, uns llibres petits i groguencs, amb lletra petita i cap imatge. Jo era jovenet, però un lector voraç i me la vaig empassar introduint-me totalment en la pell del personatge.Em meravellava aquella situació en que en Robinson s'enfrontava SOL contra el seu present i el seu futur amb les úniques armes de la seva intel.ligència, el seu enginy i el que l'atzar i la natura li posessin a l'abast. Aquella LLIBERTAT total, aquella absoluta INDEPENDÈNCIA per fer i desfer el que cregués més convenient sense haver de donar explicacions a ningú.
En el viatge de fi de curs de 3r de BUP i quan vaig haver d'anar a Barcelona a fer la selectivitat també vaig tenir aquestes sensacions. Malgrat estar en grans ciutats atapeïdes de gent, jo era absolutament anònim i podia fer i desfer el que vulgués sense haver de respondre davant de ningú. I aquella sensació de ser amo i senyor de la meva vida m'encantava.
M'agrada estar sol.
Estic bé quan estic sol.
No sóc dels que els cau la casa a sobre i no saben què fer i han de començar a trucar a un o altre o han de sortir de casa i anar a llocs on hi hagi altra gent.
No m'espanta estar sol, no em fa por avorrir-me. De seguida se m'acuden vàries coses per fer i em passa el temps volant. I quan, tard o d'hora, acaba arribant-me companyia, la primera sensació és de "llàstima! ja se m'ha acabat l'estona de llibertat solitària!"
Bé, tampoc no sóc un ermità, eh? També m'agrada estar amb gent i riure, xerrar i jugar amb ells. I m'ho passo bé. Però tinc observat que hi ha molta gent a qui no agrada quedar-se sols amb si mateixos i a mi això no em passa en absolut.
Aquesta setmana he passat alguns dies malalt a casa i he gaudit d'aquesta solitària llibertat. He passat estones davant de l'ordinador (contestant correus, avançant feina de l'escola, navegant per internet...), he llegit, he planxat, he mirat la tele, he escoltat música, he tocat la guitarra... I cap dels dies no se m'ha fet llarga l'espera.
Al contrari.
Em sentia com el Robinson de la meva illa deserta, decidint a cada moment què volia fer i conduint el timó de la meva vida amb el vent bufant-me a la cara.
I ha estat bé.
Com sempre.
5 comentaris:
Comparteixo el mateix que tu per la "solitària llibertat", jo pel fet de no tenir fills la tinc més a mà però la gaudeixo com si em fos escassa. És una característica que també compartim amb el ramon i això ens permet poder fer plans diferents en moments puntuals.
M'agrada tant que a vegades penso si no m'he tornat anti-social (?). No hi ha cap dubte que això ho hem tret de la mare, la genàtica fa els seus estralls!!
A veure si també tindrà a veure amb l'horòscop!! ;-)
Eladi
Qui no ha somniat mai perdre's algun cop a una illa deserta on els fruits cauen dels arbres, sempre fa sol, els rius són cristal·lins i sembla impossible avorrir-se tot ideant la casa ideal?
Jo, si més no, ho he somniat i m'he vist molts cops en aquestes illes... llàstima que m'agrada massa la muntanya que si no...
Sergi Pich (és que el meu germà també es diu Sergi, tot i que signa Txetxu), en tot cas hauràs de buscar-te una illa muntanyosa i ja ho tindràs tot arreglat ;-)
A reveure
Eladi
Eladi!
...molt bo el teu comentari"d´illa muntanyosa"...genial!
Apa,a reveure!...l´altre Sergi.En Txetxu.
Publica un comentari a l'entrada