Sentiments amb excusa blaugrana

A casa som del Barça però d'aquella manera. No ho vivim amb excessiva passió. Estem contents si guanyen (i sobretot ara que podem estar tan orgullosos de com treballa, juga i guanya el nostre equip), però no ens posem pas gaire tristos si perd.
El Roc, per simpatia de tot el que veu al seu voltant, sembla que darrerament està més sensibilitzat. Aprèn el nom dels jugadors, porta la samarreta, canta l'himne...

Diumenge li feia molta il.lusió anar al Centre Cívic de Calders a veure el partit de final de temporada en que podia quedar campió. Més que res per coincidir amb els seus amics i fer gresca sota la pantalla gegant, perquè en realitat passen força del partit...
Però dissabte va agafar febre per culpa d'un principi d'otitis i vam estar alternant períodes de febre molt alta, amb tremolors i deliris i altres estones en què baixava la febre i retornava a la normalitat.
Fins a darrera hora vam estar esperant com es trobava per valorar si anàvem o no al Centre Cívic. I al final vam anar-hi perquè es trobava força bé, però cap a les acaballes del partit la febre va tornar a pujar i va acabar el partit a la meva falda, plorant i demanant de marxar a casa.

Després del partit, vam anar cap a casa, vam prendre un bany reparador i l'antitèrmic i llavors vam seure el sofà a mirar la celebració del jugadors blaugranes a peu de camp. El tenia recolzat sobre meu, li acaronava els cabells i de tant en tant li anava fent un petó i ell, que es trobava en baixa forma, es deixava amanyagar. I mentrestant tots dos anàvem mirant com els jugadors saludaven l'afició, s'abraçaven... Flotava una atmosfera d'emoció, d'alegria, de moment maco...

I entre nosaltres també va ser un moment de comunicació no verbal molt agradable, amb la música de fons del triomf blaugrana... I mentre el vivia pensava com aquest sentiment blaugrana pot unir així diferents generacions i diferents sensibilitats. El tan lloat sentiment integrador del barcelonisme.

Segurament d'aquí a un temps cap dels dos ens en recordarem, però crec que dintre nostre haurem deixat associada una sensació molt agradable a aquest moment d'èxit blaugrana.
I si d'aquí a uns anys, el Roc encara és del Barça i li pregunten per què ho és, potser no sabrà què dir. Pensarà que a casa seva no havia pas viscut un ambient d'excessiva euforia blaugrana, però aquesta llavor de diumenge segurament anirà creixent dintre seu sense que se n'adoni.

Potser és això ser del Barça... compartir moments agradables amb gent que t'estimes... No ho havia pensat mai així fins ahir...