"Un cor massa gran" (Eider Rodríguez)

 

UN COR MASSA GRAN

Eider Rodríguez

Edicions del Periscopi

Aquest recull de contes també va ser recomanació del meu profe del curs d'escriptura. Per tant, solvència contrastada i qualitat garantida. 

Escriptura precisa, detallada, intensa; personatges molt ben treballats; històries interessants, sempre amb un punt sòrdid, infeliç, dolorós, traumàtic, misteriós... sempre ambientades al País Basc.

Alguns dels contes m'han agradar força, però alguns no tant perquè no els veig un final conclusiu, com si l'autora insinués el que podria haver passat i em fes l'ullet perquè jo completés el trencaclosques. I això que molts lloen com a senyal de qualitat, intel·ligència, subtilesa i complicitat amb el lector, a mi em deixa un punt insatisfet i amb cara de tonto. Potser perquè soc un lector mandrós o perquè llegeixo massa de pressa i hi ha detalls que em passen per alt, però prefereixo quan tot queda clar i tota la cera està a l'altar.

Però això ja és qüestió de gustos i jo només us deixo la meva opinió subjectiva.

"Miro i callo" (poema)

 

MIRO I CALLO

Si demà em respon silenci

quan busqui el brogit del mar

i el verd brut dels eixuts boscos

mentre cerqui el blau salat,

és que avui és l'últim dia.

Deixa-me'l aprofitar.

Miro. Em vessa la mirada

de les onades ballant

aquest últim vals agònic,

tots dos sols, aliens al món.

I la mà es queda aturada

perquè no ho vol constatar.

Callo. Mato les paraules

per tornar-les a enterrar

sota la sorra, a la platja,

on res no ha de germinar,

però, ben segur, d'aquí a uns mesos

les podré recuperar.

Miro i callo. Paladejo

les darreres sensacions,

el res que és tot, paradoxa,

el poc que em fa ser complet,

la pila, ben carregada,

que em fa funcionar tot l'any.

Miro. Bec amb la mirada.

Miro sons, olors, colors.

Omplo maletes d'imatges

que desfaré a poc a poc

al llarg de l'any. I ara callo

perquè els mots ajuden poc.

(Eladi Martínez)

"Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres" (Irene Solà)

 

ET VAIG DONAR ULLS I VAS MIRAR LES TENEBRES

Irene Solà

Llibres Anagrama

El llibre anterior de la Irene Solà ("Canto jo i la muntanya balla") em va meravellar i esperava en candeletes aquest següent. No m'ha agradat tant, ni de bon tros, tot i que he de reconèixer que escriu de meravella i, en aquest sentit, és tant o millor que l'altre.

Vocabulari, capacitat descriptiva, recursos literaris (comparacions, metàfores, llargues enumeracions, exuberant adjectivació, ús de la puntuació...). I tot això unit a un espectacular nivell de documentació i a una imaginació desbordant. Lingüísticament és un fantàstic castell de focs de gran bellesa.

Però la història és com de "realisme màgic" i m'ha costat seguir el fil i mantenir el rumb. Tot passa a Mas Clavell, una remota masia de les Guilleries on set generacions de dones van interactuant i entreteixint les seves històries, barrejant present i passat, vida i mort, fins a tal punt que jo vaig necessitar paper i llapis per dibuixar l'arbre genealògic i situar-me dins la història. El diable hi té un pes molt important i hi ha abundants moments de sexe i de mort, descrits amb tota cruesa i gran precisió sensorial (olors, colors, textures...). Hi ha natura, tradició, cultura popular i el pes de les dones en el món rural, dones que tenen molts coneixements, alguns de caire sobrenatural.

Indubtablement és un bon llibre, però per moments m'he sentit com si fos un hippie que s'havia pres una dosi de LSD i estava enmig d'una al·lucinació.

"Olor de comiat" (poema)

 

OLOR DE COMIAT

Tota la platja buida. I aire. I fred.

Jo davant per davant de les onades.

Intercanvi acordat de presoners.

Incòmode escenari. Ja enyorança.

Tu no et vols quedar sol. No vull marxar.

Els dos a contracor. Certa desgana.

Però el temps no deixa marge i cal complir

allò que estipulava aquell contracte.

Tiro la vista enrere amb el somrís

de tots els bons records que me n'emporto.

Tu t'enrojoles, tímid i agraït,

pels quatre versos tendres que et regalo.

No ens diem res. No cal. Molts cops abans

hem passat pel moment, sabem de sobres

que un any passa de pressa i tornarem

a retrobar-nos just d'aquí a onze mesos.

(Eladi Martínez)

"Moment d'intimitat" (poema)

MOMENT D'INTIMITAT

Una ràfega i una altra. No descansen.

S'encadenen, incansables, exemplars.

Erosionen el pendent d'aquesta platja.

Cada cop fa més baixada arribar al mar.

Cada cop hi ha més onades. Més feréstec,

l'oceà posa distància entre ell i jo.

I al cel blau creixen els núvols de tempesta.

La natura que se'm mostra en estat pur.

I contemplo l'espectacle. Privilegi

del seient de fila zero reservat

cada d'estiu, des d'en fa molts. Mai no me'l perdo.

Ve el brogit i ve l'escuma amenaçant.

I me'lmiro, sense por, però amb molt respecte.

Sóc minúscul davant de la immensitat.

En silenci, veig com s'infla, creix, demana

més espai i més soroll i més poder.

Reacciono, hipnotitzat per la potència

que transforma una mar plana en l'animal

oceànic que ha espantat tots els banyistes.

També jo ara estic mirant des del balcó.

Sorra buida, sorra verge i agraïda

que festeja amb les onades sense res

ni ningú que ara els distregui ni els molesti.

Per fi sols! Feia tan temps... Com t'he enyorat!

Ja no goso continuar fent l'espieta,

es mereixen un moment d'intimitat.

En tinc prou amb el brogit de les onades

celebrant aquest moment tan esperat.

          

(Eladi Martínez)