Se me’n va el cap al desembre del 2013, amb aquell recent creat OMS SOLIDARI per aglutinar el torrent de generositat i de ganes d’ajudar que corria per l’escola. Aquella festa de Nadal on l’Andrés i alguns amics de classe estaven darrera d’una taula on hi havia un cartell amb fotos de l’Andrés (Oms amb tu, Andrés) i hi havia una peixera esfèrica de vidre tunejada de pilota on no paraven de caure-hi bitllets i bitllets... Estàvem en plena crisi, però tothom trobava un bitllet per deixar per a aquella causa...
De cop tots ens vam sentir Andrés i empenyíem la nostra il·lusió cap a aquell tractament a Suïssa que podia portar-te la curació... I amb els alumnes et vam enviar cartes a Suïssa i vam recollir taps i vam fer un esmorzar solidari i vam muntar una matinal amb una classe de cuina del Pau (un nen de Calders que participava al Masterchef Junior) i un taller de bricolatge de l’Aki i un torneig de futbol... Quina energia, quina il·lusió i quina esperança... De cop hi havia uns esforços i una il·lusió que tenien sentit i tots ens hi apuntàvem!
I vas fer el tractament i et va anar bé. Tan bé que un bon dia ens van dir que les últimes analítiques havien dit que el tumor havia desaparegut. Que bé!!
I et van quedar seqüel·les i anaves a la Guttman i seguies passant per l’Oms i tots et miràvem com el nostre heroi particular, com el nen que havia superat el càncer. I tots estàvem orgullosos d’haver-hi posat el nostre granet de sorra...eres una mica nostre i tots nosaltres una mica teus...
I vam mantenir l’Oms Solidari amb el qual hem pogut ajudar puntualment alguna família amb problemes o hem col·laborat amb campanyes solidàries com la Marató de TV3. I cada cop que et vèiem, malgrat les teves molèsties o dificultats en la teva escolarització, ens envaïa una sensació de triomf col·lectiu. Ens alegràvem per tu i teníem molt clar que no era important si podies aprovar les assignatures o si podies tornar a jugar a futbol... El que era important era estar viu, parlar, explicar, compartir, riure... I tu havies après a valorar la vida i a viure el dia a dia, aquell aprenentatge que només saben fer les persones que han passat per una situació límit.
De tant en tant trobava algun comentari teu al facebook, sempre col·laborant en la lluita contra el càncer, sempre parlant meravelles de la teva estimada terra de Cádiz (“Cai”), sempre comentant els derbis esportius entre el teu Madrid i el Barça amb un somriure, sense barallar-te mai amb els culés. I a través de persones més properes a tu i la teva família vaig conèixer alguna petita anècdota que em parlava de com de valent i lúcid i madur vas arribar a ser, de tot el que havies après de la teva convivència amb la malaltia i del punt de vista serè que mantenies davant del darrer gir imprevist que t’ha portat a aquesta mort.
Només tu i els teus podeu arribar a saber tot el que heu patit i lluitat. I tot el que heu arribat a aprendre de l’experiència. I tot el que heu arribat a gaudir de la vida tot el temps que us ho ha permès.
Queda molt per aprendre de la teva experiència.
Ara hi haurà molt dolor i molta tristor entelant-ho tot, però després ha de quedar tot aquest exemple que ens has regalat a tota la comunitat de l’Oms i de Prat. Penso que per molt cruel que sigui una mort als 18 anys, tot l'esforç i tota la il·lusió van valer la pena. N'estic segur, per molt que ara no em vegi amb cor de posar-hi paraules.
Avui només em surt un agraïment, un respecte i una admiració immensos i la frase:
Glòria i honor als qui tant han lluitat!
