"Canvia" de Joan Rovira

Si no m'he descomptat, 12 de les darreress 15 notícies han estat de tema polític, vinculades al procés d'independència de Catalunya que estem vivint amb tant d'interès.
Hi ha un punt de saturació per la intensitat sostinguda durant tants i tants dies de lectura de notícies, de mobilitzacions, de comentaris en xarxes socials...
Per això avui vull agafar un petit respir i posar només una cançó que he descobert fa poc del darrer disc del JOAN ROVIRA, una cançó alegre i rítmica de títol que espero que sigui premonitori: "CANVIA"

Tant de bo aquest divendres comenci el procés de canvi que tants estem esperant...

L'últim gran "farol" i el xoc de trens

dibuix de Malagón

Semblava que ja ballàvem el mambo i resulta que només estaven afinant els instruments...
Semblava que ja havia començat el xoc de trens i resulta que només estaven frenant...
Ara sí que està a punt d'arribar el xoc de trens!

Aquesta setmana s'han precipitat els fets i podríem dir que hem "passat pantalla": dilluns 16 van entrar a la presó Jordi Sánchez i Jordi Cuixart; divendres 20 es va produir la primera acció directa pacífica de la ciutadania catalana (retirada de diners en efectiu dels bancs); dissabte 21 el govern espanyol va anunciar l'entrada en marxa del procediment per activar l'article 155, es va produir a Barcelona una nova manifestació massiva reclamant la llibertat dels Jordis i la presidenta Forcadell i el president Puigdemont van fer sengles missatges institucionals de reacció a la declaració de l'article 155 que anuncien l'imminent xoc de trens...

Aquest article 155, a ulls de tot el món és un cop d'estat encobert pel qual el govern espanyol pretén anul·lar l'autogovern de Catalunya: cessar els seus representats democràticament escollits pel poble (president i consellers), intervenir el Parlament (exercint dret de veto a qualsevol iniciativa legislativa) i controlar els mitjans públics de comunicació i els Mossos d'Esquadra. I això adornat amb l'habitual dosi de cinisme i de menyspreu, dient que "...No se suspèn l’autonomia, sinó que només se cessen les persones...". La justificació de la mesura és per “tornar a la legalitat”, recuperar la “convivència i la normalitat”, continuar amb la “recuperació econòmica” -que segons ell està “en evident perill”- i finalment, com a objectiu últim, fer eleccions “en situació de normalitat”. Unes noves eleccions que segons Albert Rivera (no aconsegueixo trobar les paraules textuals però venia a dir, més o menys) "...permetran que governi Catalunya aquells que l'han de governar...". O sigui: com que no heu sabut triar bé (perquè no heu triat els nostres), trenquem les normes i us n'imposarem unes de noves perquè trieu els nostres. Feixisme!

Però aquest article 155 penso que és l'últim gran "farol" del govern espanyol. És l'amenaça major, el monstre més gran que els quedava per espantar-nos, però un "monstre" que els pot acabar sortint malament i per això ni ells mateixos estaven segurs d'utilitzar-lo perquè se'n poden acabar penedint.
D'una banda els posa davant del món com un estat repressor i censurador que davant d'un poble pacífic, democràtic i dialogant que ha demanat el dret a l'autodeterminació, només sap respondre amb feixisme, eliminant les seves institucions autonòmiques i pretenent imposar el seu relat, violant fins i tot la llibertat de premsa i d'informació: una autèntica dictadura amb pudor de naftalina que li pren autoritat, simpaties i espero que suports a nivell internacional.
D'altra banda, els experts en dret constitucional (i cito fragments de l'article "El seu 155 els pot acabar sortint per la culata", de Marcel Mateu a Vilaweb) diuen: "..totes les mesures que avui ha acordat el Consell de Ministres, totes, vulneren frontalment l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (que és llei orgànica de l’estat)..." i "...la decisió del govern espanyol d’aplicar l’article 155 de la constitució i fer-ho d’aquesta manera [és] clarament il·legal i inconstitucional...". O sigui que per aquesta banda també perd tot el suport i credibilitat que pugui buscar per justificar la seva decisió.

A mi la situació em recorda escenes que he viscut com a mestre, quan he volgut castigar un alumne. Sóc al pati i em diuen que el Jonàs ha picat la Saray.
- Aneu a buscar el Jonàs i digueu-li que vingui.
- Diu que no vol venir.
- Digueu-li que si no ve es quedarà una setmana sense pati.
- Diu que no pensa venir.
- Digueu-li que si no ve l'aniré a buscar jo.
- Diu que li és igual.
I al final el vaig a buscar jo i, tot i que veu que hi vaig, segueix corrent i escapant-se. I jo no vull córrer darrere d'ell perquè em sembla que és rebaixar-me i perdre autoritat. Al final l'acabo "atrapant" i el renyo però ell no reconeix el seu "delicte" (i és que potser no ho ha fet).
- Per què has picat la Saray?
- Jo no l'he picat.
- M'ha dit que l'has picat.
- No és veritat. Li he dit que em deixés perquè no volia jugar amb ella, se m'ha volgut tirar a sobre, m'he apartat i llavors ella ha caigut.
- Així tu dius que no l'has picat?
- Jo no l'he picat.
- Si resulta que l'has picat, et quedaràs una setmana sense pati.
- Jo no l'he picat....

I així podríem transcriure una conversa infinita en que si l'alumne no té sentiment de culpa ni reconeix la teva autoritat davant d'una injustícia NO TENS RES A FER.
I jo penso que ara Catalunya és aquest alumne a qui acusen d'una cosa que no ha fet i volen castigar, però ni tenim sentiment de culpa, ni tenim por, ni reconeixem l'autoritat d'Espanya.
I per molt que ens cridin i ens amenacin, si nosaltres ens mantenim ferms, segurs, serens i units, RES NO PODRAN FER perquè, per sort, estem al segle XXI.

Si fóssim 100 anys enrere no tindríem res a fer: ens picarien, ens empresonarien, ens torturarien, ens matarien i farien efectives les seves amenaces sense que ningú pogués presentar-ne cap prova. I estendrien el terror i ens farien callar. I de fet aquesta és la mentalitat feixista i dictatorial que encara impera en alguns d'aquests espanyols que han volgut imposar l'article 155, que estan a favor de la violència que es va exercir el dia 1 d'octubre, que amenacen amb violar les nostres dones, que estan a favor d'empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que també voldran fer-ho amb el president Puigdemont i que així solucionen els seus problemes: eliminant-los literalment, traient-los del davant.
"La letra con sangre entra".
"Muerto el perro se acabó la rabia".
Però per sort estem al segle XXI, les xarxes socials traslladen la informació en temps real i qualsevol fet té la seva repercussió mediàtica instantània i des de diversos punts de vista: no es poden amagar les barrabassades que es fan, ni les injustícies, ni els abusos... I tot això té repercussions...tard o d'hora...

En fi, sembla que aquest proper divendres anem al xoc de trens (tot i que també pot ser que passin coses abans): el Senat espanyol aprovarà la intervenció de l'article 155 i potser en paral·lel el Parlament de Catalunya aixecarà la suspensió de la declaració d'independència. De sobte hi pot haver dues legalitats incompatibles i paral·leles i hauran de passar coses.
El poble català haurà de sortir a defensar les seves institucions de les forces repressores espanyoles?
Les forces espanyoles començaran un procés de detencions de persones i ocupacions d'institucions catalanes?
A nivell internacional hi haurà moviments que permetin decantar el resultat de la partida?


 I jo penso que aquí està el quid de la qüestió: a nivell internacional.


Hi ha moltes informacions contradictòries en aquest sentit, però jo sóc dels que confia que el Govern català ha anat fent els deures esperant que arribés aquest xoc de trens i que té millors cartes per a jugar en el moment definitiu.
En part per la seva millor situació i perspectives econòmiques davant de les de l'estat espanyol que està pràcticament en fallida i fa temps que aguanta només gràcies als ajuts europeus que es poden acabar de cop.
En part pel treball de diplomàcia internacional que fa temps que s'està duent a terme.
En part perquè les males pràctiques de l'estat espanyol (repressió i retallades de drets civils, detencions injustes, dubtes raonables de la separació de poders i de la politització de la justícia...) contrasten amb la manera pacífica, democràtica i dialogant que ha imperat en tot moment des del cantó català...

Mantinguem-nos units i confiats perquè... aviat ho veurem!

#LaForçaDeLaGent

Passem pantalla!
Passem de les manifestacions pacífiques a les ACCIONS DIRECTES també pacífiques.
I les entitats sobiranistes en ensenyen el camí amb aquest vídeo titulat "LA FORÇA DE LA GENT"


I d'altra banda, a enpeudepau.cat he trobat un Decàleg de com enfortir les mobilitzacions no violentes amb un seguit de frases que conviden a reflexionar i et fan tendir a l'optimisme:
“Sota un govern que empresona injustament, el lloc adient per a una persona justa és la presó” (Henry D. Thoreau).
“Quan la injustícia es converteix en llei la rebel·lió esdevé un deure” (T. Jefferson).
“Cadascú té l’obligació moral de desobeir les lleis injustes” (M.L.King).
“La base de l’acció noviolenta comença quan la gent desobeeix i quanta més gent i més temps ho faci, abans caurà l’autoritat” (Gene Sharp).
“El més gran error és creure que no hi ha cap relació entre els fins i els mitjans” (Gandhi al Govern Britànic).
“El coratge no és l’absència de por, sinó el triomf sobre ella” (N. Mandela).
“La força no ve de la capacitat física; ve de la voluntat indomable” (M. Gandhi).
“Durant el s.XX les revolucions violentes van triomfar en un 30% i les noviolentes un 60%” (Stephan&Chenoweth).
“El cas català és el projecte més Ghandià des de Ghandi” (J. Assange).
Seguim!

Presos polítics

Dilluns 16 d’octubre. Dos quarts de deu de la nit. S’anuncia que l’Audiència Nacional decreta presó incondicional sense fiança per als presidents d’Omnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’ANC, Jordi Sánchez, acusats de sedició en les manifestacions populars del 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia.
Immediatament surten a la llum vídeos i escrits que ells mateixos havien deixat enregistrats per si els acabaven empresonant.
Tristesa i ràbia.
Es convoquen cassolades per a les 10 de la nit i, per primer cop (ja que al meu barri, de caràcter residencial i poc habitat, cap dia se n’havia seguit cap) surto al balcó a fer repicar les cassoles. I no sóc jo sol, uns quants veïns tenen la mateixa idea que jo i durant 10 minuts ens esbravem una mica.

L’endemà al matí surto de casa amb una declaració de principis clavada a la solapa “LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS”.
Tothom se’n fa creus! Tothom excepte PP i Ciutadans, és clar. Com es pot haver posat a la presó dos persones de la societat civil que han provat durant anys que intenten aconseguir el seus objectius de manera democràtica i pacífica!! No han fet cap delicte que mereixi que se’ls posi a la presó, se’ls posa per les seves idees: SÓN PRESOS POLÍTICS! I aquesta és una de les moltes coses que estem vivint aquest dia i que ens trasllada a les vivències horroroses que havíem escoltat dels nostres avis en temps de dictadura i repressió.
Seguim instal•lats en una dictadura repressiva que duia posada una disfressa de democràcia, però una disfressa molt mal feta i de la qual es veuen ja totes les costures.

Passo el dia amb una mena de neguit i pendent de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. A les 7 de la tarda faig cap a la concentració de protesta i suport als Jordis de la Plaça Major de Manresa. Diuen que ens hi hem aplegat unes 5000 persones, però no ha estat una manifestació festiva i eufòrica com les que vaig viure el 20 de setembre o els dies 1 i 3 d’octubre. Les cares són més serioses, hi ha un punt de tristesa, de ràbia i de preocupació que n’elimina tota resta de festivitat. Però d’altra banda hi ha un altíssim grau de compromís, de serenor, de persistència i de fe en un resultat final que ens serà positiu.
Tothom ha sentit comentaris de caire econòmic que anuncien un proper ultimàtum per a l’economia espanyola a finals d’octubre (revisió de la prima de risc, fallida dels ajuts europeus...). Sembla que el Govern espanyol està desesperat i fa els darrers intents per espantar-nos i fer-nos desistir del nostre anhel d’independència, però... ja han fet tard: NO TENIM POR! Sabem que la nostra victòria només és qüestió de temps i de resistir en clau d’unitat i confiança. Fins i tot veiem que les seves reaccions desesperades que d’una banda ens fan mal (com aquesta privació de llibertat dels dos Jordis), de l’altre ens omplen d’arguments que es poden convertir en suports internacionals quan arribi el moment de fer el cop de cap definitiu.
I així estem: convençuts, disposats a la mobilització permanent, disposats a resistir, disposats a entomar encara alguns altres cops desagradables. Però sense por, confiats que la resistència pacífica, la persistència i la unitat ens acabaran atorgant una victòria que farà bones totes aquestes sensacions agredolces que ara ens desorienten.
Així que, fem-nos costat, recolzem-nos, ajudem-nos, cuidem-nos, mantinguem la moral alta i el convenciment que l’objectiu val molt la pena.
I potser el tenim més a prop del que alguns pensen...
Ara sí que sí!

En aquests moments d'incertesa...confiança i unitat

En aquests moments d'incertesa en que Catalunya ha declarat la independència però l'ha deixada en suspens i el Govern espanyol ha demanat que el president Puigdemont li aclareixi si l'ha declarat o no per poder activar l'article 155 de la Constitución i continuar laminant l'autonomia de Catalunya...
En aquests moments d'incertesa jo vull expressar un missatge de confiança en el nostre president Puigdemont i el seu govern i, sobretot, un prec per mantenir la unitat que com a poble ens ha fet tan forts. Unitat entre partits polítics, entre polítics i poble, entre diferents sectors professionals (pagesos, mestres, bombers, estudiants, periodistes, advocats, metges...), entre el poble i les seves forces policials...
I per fer-ho em remetré a dos dels moltíssims comentaris que aquests dies tots devorem a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, dos comentaris que he trobat molt encertats i em permeten desenvolupar les meves idees.

1.- David i Goliat

Heu vist els tuits del President? Un peó avançant i "Entesos". 

Curts, significatius….
Estem en una partida que juguen moltes coses.
Fa mes km un maratonià que un explosiu sprinter…
Recordo que Sala i Martin diu que David guanya a Goliat no tan per l’ajuda de Déu com per portar la lluita al seu terreny: no vol armes on és inferior, sinó la seva fona que domina. 

Fins ara la majoria de les “pedres” han arribat al seu destí. 

Confiança, acumulem pedra/es definitives.

(Josep M Capdevila, comentari a l'editorial "L'hora de respondre a Rajoy" 

de Vicent Partal a vilaweb.cat el dia 12-10-17)

D'una banda, en Josep M. Capdevila reitera la confiança en el nostre President, confiança que s'ha guanyat a pols amb la gestió i execució del Referèndum i amb la seva actitud valenta, serena i determinada, repetint per activa i per passiva quin és el seu objectiu i que no pensa desviar-se'n. 
Confiança total!
D'altra banda, aquest comentari fa referència a una xerrada de Sala i Martín en què explica el mite de David i Goliat (llegir article) segons el qual la victòria de David no és ni un miracle ni un cop de sort, sinó que correspon a una correcta anàlisi i estratègia de David amb la qual descobreix els punts febles del gegant i porta el combat al seu terreny on té possibilitats de lluitar amb els seus punts forts.
En aquest cas penso que els nostres punts forts, més enllà de la raó, són:

• la unitat
• la resistència pacífica
• la capacitat de mobilització
• la capacitat de seduir l'opinió internacional per aconseguir reconeixement

Si analitzem el que ha passat en les darreres setmanes penso que es posa de relleu l'èxit que hem aconseguit a partir d'aquests "punts forts". Hem anat tots a una a defensar les nostres institucions i els nostres representants, hem demostrat unitat, una admirable capacitat d'oposar únicament resistència pacífica (malgrat les brutals, injustificades i vergonyants provocacions i agressions de les forces policials espanyoles) i una immensa capacitat de mobilització (posada de manifest el 20 de setembre i els dies 1 i 3 d'octubre). Això ens ha permès captar l'atenció del món i guanyar simpaties i reconeixements (no explícits des dels governs dels Estats, però si abundants en forma de premsa internacional i representants polítics de diversos països). Fins aquí ha estat una estratègia modèlica que ha donat uns molt bons fruits.

2.- Confiança, quasi fe
El dimarts 10 a la tarda me'n vaig anar al Parc de la Ciutadella. Anava a protegir el Parlament i al responsable de proclamar la República Catalana, la Independència, el Carles Puigdemont, de les represàlies immediates que intuïa prendria l'Estat Espanyol. Deixava a casa tres nens i la meva parella embarassada del 4rt. Anava a posar-me davant de la Guàrdia Civil, per protegir per segona vegada els drets de tots (de tots). La Carlota em deia "No hi vagis sol, que et conec..." com si jo fos en Hulk o un eixelebrat que quan el peguen s'hi torna... En fi, vaig anar-hi amb en Bernat, el meu cosí.

Vam tornar tots dos intactes per fora però amb la república pansida, i un buit estrany, complicat de fer baixar. Des d'aleshores he anat reflexionant sobre què va passar, i llegint anàlisis de tots els colors: Jugada mestra de política internacional; Cagada monumental davant de 1000 periodistes i cobertura mundial; Dríbling espectacular per guanyar temps per a una mediació secreta; Enèsima traïció de la burgesia catalana patriarcal i pactista; Sense Europa no es pot fer; Pel poble sense el poble; i un etc llarguíssim.

El que tinc claríssim és que un moviment popular no es mereix obscurantisme per part dels seus representants. El que el poble ha unit amb les seves demandes i accions al carrer no ho poden dividir els interessos polítics, les fotos o els personalismes. I ho sento, però veure l'Artur Mas entrar al despatx on es dilatava 1 hora la declaració que tots sosteníem des del carrer em va fer dubtar per primera vegada que siguem capaços de culminar el procés. Un moment crític per mi, així de clar. Ho he de dir perquè crec que molts ens hem desinflat i cal expressar-ho. També cal dir que hi havia un exèrcit de senyors Smithers esperant amb candeletes per treure el megàfon. La història jutjarà tant els responsables com els irresponsables, vestits amb trajo o armadura.

Des de l'1Oct que portem aguantant la galta vermella, la ràbia continguda i la compassió rebregada, i volíem deixar-ho anar dimarts, però em sembla que ho hem de pair a la catalana, poc a poc i amb paciència.

Però la Carlota em diu que confiï, i jo he escollit confiar. Em diu que hi ha moltes formes d'arribar a l'autodeterminació, i jo escullo confiar. Em diu que ho aconseguirem d'una forma diferent a la que ens esperàvem, i jo crec que sí. Em somriu i creu que és possible, que ens hem de creure que ens ho mereixem i jo he decidit que sí, collons, que sí. Em diu: però si en realitat ja som lliures i només cal que ho exercim. O sigui que no ens hem d'adormir si volem que els carrers siguin sempre nostres.

No poso foto i punt.

(del facebook personal del Jordi Soler Quintana, 13-10-17)

D'una banda el Jordi Soler reflecteix el bombardeig d'informacions i opinions totalment contraposades d'aquests dies (de la "jugada mestra" a la "cagada monumental") que ens fan anar de la decepció a la il·lusió en viatges d'anada i tornada que desgasten la moral i l'intel·lecte.
Ens falta informació. Si fins i tot els opinadors, suposadament més ben informats que nosaltres, no es posen d'acord per interpretar els moviments d'aquesta jugada política, què podem fer nosaltres a part de dubtar de tot i de tothom?
Però enmig d'aquest garbuix i del dubte creixent, el Jordi (aconsellat per la seva parella) decideix fer confiança als que ens han portat fins aquí.

Però aquesta confiança només ens portarà fins a l'objectiu final si la mantenim tots.
Em fa por que s'esquerdi aquesta unitat poderosa que ens ha portat fins aquí. Em fa por quan sento que la CUP diu que la seva confiança en el govern ha quedat tocada i que es plantegen abandonar l'activitat parlamentària mentre continuï suspesa la declaració d'independència...aquesta CUP que ha tingut un paper clau les darreres setmanes des que va anunciar l'arribada del "mambo" i liderant l'actitud de resistència pacífica però implacable de mobilització als carrers (ells ens han ensenyat que... seran sempre nostres!!!). Em fa por quan noto el desànim i la decepció en part dels que hem arribat junts fins aquí i que desaproven la suspensió de la Declaració de la Independència. Perquè penso que si perdem aquesta unitat no podrem culminar aquesta revolució.
Ara som TOTS més necessaris que mai!

Jo també hagués volgut brindar el dimarts 10 d'octubre per la proclamació de la República Catalana, però penso que si el govern català va prendre la decisió que va prendre és perquè vol que la batalla final es lluiti amb les nostres millors armes que ens donin les màximes possibilitats de victòria. I això només ho saben els que estan al rovell de l'ou. I no parlo d'aquest Artur Mas que ha aparegut com un bolet provocant tantes malfiances, parlo del nostre President Carles Puigdemont. D'ell si que me'n refio. I si ell em demana d'esperar uns dies, jo m'esperaré. I tan de bo puguem aconseguir que tots plegats fem aquest exercici de generositat de donar un marge de confiança a qui ens ha portat aquí de manera exemplar.
I si pogués parlar amb ell, li demanaria que expliqui als de la CUP la seva estratègia per tal que ells (que ara necessiten posar la mà a la ferida per creure-hi) no descavalquin en aquest moment tan important i puguem mantenir aquesta unitat.
Si pot ser no gaire temps, és clar, perquè sembla que quedar-nos en la situació actual només ens portarà que males notícies en forma de repressió per part d'Espanya i sembla que com a estat autoproclamat independent podem tenir millor posició negociadora, però...si cal deixar passar més temps per poder lluitar amb les nostres millor armes i guanyar... fem confiança!
Això sí, hem d'arribar a la batalla final amb TOTES les nostres millors armes: la unitat, la resistència pacífica i la capacitat de mobilització. Així serem invencibles!

I acabo amb una pregunta:
Sabeu d'algun país que darrerament hagi proclamat unilateralment la seva independència i no l'hagi aconseguit? És que només es parla dels casos en que ha acabat bé: ex-Iugoslàvia, repúbliques bàltiques...i per moments estic pensant que potser no n'hi ha cap que no ho hagi aconseguit. I si fos així, no crec que nosaltres haguem de ser els primers en fracassar...