Saber morir

Aquesta notícia que escric avui, va començar a gestar-se fa molt temps: quan va morir el pare de l'Ester (Joan Maruny, juliol 2010). I després amb la mort del pare del Joan Albert (Josep Mª Basiana, desembre 2010).
I avui que s'ha produït la mort de la mare de la Núria (Núria Camps, juny 2013) m'he decidit a posar-ho negre sobre blanc.
En tots tres casos he assistit, admirat, als relats dels fills que explicaven com de fàcil havien posat les coses els que s'havien de morir. Assumint el camí irreversible que anaven a afrontar, parlant-ne obertament amb els familiars, decidint coses de l'endemà, acomiadant-se sense presses de tothom, omplint de sentit les hores que els quedaven, oblidant malentesos del passat, dient-se les coses que havien de dir-se abans que no fos massa tard... 
Amb una serenitat i una enteresa admirables, sense evitar parlar del final inevitable, fent-se regals de comiat, donant consells, repartint les coses en vida. Donant lliçons de vida fins l'últim moment, sense voler allargar innecessàriament el moment del traspàs... Sé que pels que han quedat, la vivència d'aquest comiat els ha donat una pau que ha fet molt més fàcil el dia després perquè no han quedat coses pendents ni ferides obertes, ni retrets.
Admiro aquestes persones que han sabut acabar amb aquesta dignitat i valentia. Jo, ara que veig lluny aquest pas (tot i que mai no sabem si ens espera més aviat del que voldríem), voldria saber seguir el seu exemple. Però no sé si quan arribi el moment tindré la valentia d'afrontar aquest canvi de vies amb que il.lustro la notícia: un tren que abandona la via principal i se'n va cap un destí incert.
Suposo que una part de l'èxit que això pugui ser així ha de ser que la vida viscuda hagi estat plena de sentit i viscuda amb coherència. De manera que puguis mirar enrere i pensar que ha valgut la pena i que no et sap greu marxar perquè ho faràs feliç i orgullós del que has fet i del que deixes...
Per tant, toca viure intensament el dia a dia per poder afrontar el moment del comiat amb aquesta enteresa, si la vida ens dóna l'oportunitat.
En fi, gràcies al Joan, al Josep Mª, a la Núria i a tots els que ens donen aquests exemples i ens marquen el camí a seguir.
Fins a sempre!

Desacceleració

- Feia dies que no penjaves una notícia, oi?
- És que feia dies que no els veia ni passar.

El divendres dia 7 després de la jornada laboral vam tenir dues festes de final de curs. L'Anna va anar a la de Calders per veure les actuacions del Roc i l'Ona. Jo em vaig quedar a la de la nostra escola de Manresa. Quan van acabar els de Calders van venir a Manresa i vam acabar-la tots junts.
L'endemà dissabte 8 vam passar el matí tranquil.lament esperant que arribés la tarda en què havíem de rebre l'esperada visita de l'Arles, la Pietat i els 3 nens. Vam passar una vetllada molt agradable i, és clar, vam anar a dormir tard.
El diumenge 9 ens vam llevar tard i sense adonar-nos-en es va fer l'hora d'anar a dinar al Match Point, el restaurant del club de Tennis de Manresa, on els meus pares ens convidaven a dinar. Després vam estar una estona jugant al Parc de l'Agulla amb tota la família Martínez. I cap a casa, acabar deures, banyar, sopar i dormir.
El dilluns 10 va començar la jornada intensiva del Roc i l'Ona que vol dir que quan pleguem a la 1 h de treballar els hem d'anar a buscar a l'escola de Calders i baixar-los ràpidament a Manresa on cal dinar d'una esgarrapada abans de tornar a la feina a les 3 h. de la tarda. El dilluns hi havia les representacions de teatre de final de curs de Cicle Mitjà i ens vam quedar fins a les 8 h. tocades per marxar a tota pastilla cap a Calders a sopar i dormir.
El dimarts 11 el dia s'acabava amb una reunió que tenia a les 9 h. amb els de LA CALDERINA. Vaig acabar a les 12 tocades i vaig anar a dormir massa tard.
El dimecres 12 a les 6 h. vaig recollir el Roc de bàsquet i vam anar a Calders a recollir l'Ona que estava en una festa d'aniversari d'on ens l'havíem d'endur ràpidament per tornar a sopar a Manresa i felicitar el Guiu (era el seu sant). Quan va acabar l'estressant jornada i vam tenir els nens dormint, vaig passar un parell d'hores davant de l'ordinador recollint fotos de tot el curs escolar que m'havien reclamat des de direcció.
Ell dijous 13 a les 7 h. tenia reunió de pares (els pares dels meus alumnes). Després de la reunió vam anar a sopar amb els companys de cicle i ens hi vam trobar tan bé que vam allargar amb un gelat al passeig de Manresa i, fet i fet, vaig anar a dormir a les 2'30 h. de la matinada.
I el divendres 14 a les 5 h. de la tarda de cop es va produir la... D E S A C C E L E R A C I Ó....

Vam carregar els cotxes i vam anar cap a Queralbs on havíem llogat una casa rural molt xula al raval del Serrat (Can Janet). Ens vam instal.lar i tran-quil.-la-ment vam anar gaudint de l'entorn mentre anàvem preparant el sopar. Fins i tot vaig tenir temps d'afaitar-me (que feia dies que volia fer-ho i no trobava el moment).
L'endemà ens vam llevar sense pressa. Vam anar amb el cremallera fins a Núria. Vam gaudir del paisatge. Vam ensopegar una cursa de muntanya (Emmona) i vam veure en directe com la Núria Picas guanyava la marató d'aquesta cursa. Vam pujar amb el telecabina fins al Pic d'Àliga i allà vam pasturar una mica per les muntanyes. Vam tornar a baixar al pla, vam dinar a l'àrea de picnic interior. Vam visitar el santuari i passejar una mica. Després l'Anna i la Rat van marxar per fer la baixada a peu i vaig quedar-me amb els nens i els avis. Vam anar a l'àrea de jocs infantils, vam berenar, vam passejar per la vora del llac i vam tornar a baixar amb el cremallera on ens vam reunir amb les mares. Vam tornar a la casa, ens vam banyar, vam jugar, vam mirar la tele, vam reposar, vam sopar i vam anar a dormir quan el cos ens ho va demanar.
I el diumenge ens vam llevar tard, vam esmorzar tranquil.lament, vam anar una estona a passejar pel nucli de Queralbs, vam tornar a la casa, vam començar a preparar el dinar de barbacoa, els nens van fer jocs d'aigua, vam descansar, vaig fer una petita migdiada al sofà, vam anar recollint i, sense pressa, quan vam estar a punt, vam enfilar el camí de tornada amb una petita aturada per fer una ullada a la casa natal de la Mª Dolors: Cal Rovelló de Ripoll.
Us deixo amb un grapat de fotos abans que torni a agafar-me una súbita acceleració.

Recollint

Aquests nois i noies que surten a la foto són una part dels que aquest any acaben els seus estudis a la meva escola, a l'Oms i de Prat de Manresa. El divendres, a la festa de final de curs, se'ls va fer el comiat "institucional" (amb entrega de birrets, parlaments, etc), però avui se m'han presentat a la classe per acomiadar-se personalment de mi (ho anaven fent classe per classe).
De cop i volta la meva classe de 3r de Primària amb nens de 8 i 9 anys s'ha vist envaïda per nois i noies guapíssims de 16 anys, alguns dels quals ja són més alts que jo. Mica a mica han anat entrant i omplint tota la tarima de la pissarra. M'han explicat que era el seu últim dia de classe perquè marxaven de viatge de fi de curs a Menorca i, quan tornessin, ja només havien de venir a buscar notes.
I de sobte algú ha demanat que els cantés una cançó:

- Eladi, per què no ens cantes "La classe malalta"?
- Te'n recordes quan ens la cantaves de petits?

I jo, que fa 22 anys que treballo a la mateixa escola i he vista passar moltes promocions d'alumnes, no recordava quan els la cantava. No recordava si els havia fet de mestre quan anaven a Parvulari i els tocava la guitarra un cop a la setmana. O si els havia fet música quan feien Cicle Inicial. O quan i de quines assignatures els havia tingut.
Quan he arribat a casa ho he mirat.
El curs 2001-2002 els vaig fer classe quan aquests nens feien P4. Segurament els vaig fer informàtica i segurament va ser quan els cantava cançons amb la guitarra. Durant 5 cursos els vaig fer classes d'informàtica. A partir del curs 2006-2007 ja només vaig coincidir amb ells en algun taller de cicle Superior. A partir del curs 2009-2010 ja no vaig tenir-los gens perquè van començar a fer l'ESO.

Però aquells nens encara sentien una simpatia cap a mi que he rebut amb una gran satisfacció i un punt d'emoció.
He agafat la guitarra i he començat a cantar-los la cançó. I ells s'hi han afegit. I les seves cares tenien unes rialles netes, sinceres, agraïdes... per un moment han deixat les seves preocupacions d'adolescents i les seves mirades tornaven a ser les d'aquells infants de 4 i 5 anys que em miraven embadalits quan els cantava cançons amb la guitarra.
Ha estat una cosa d'un moment.
Després han aplaudit i han marxat sense fer grans escarafalls. No ens hem fet petons, ni hi ha hagut plors, però en aquells moments, mentre els cantava un altre cop la cançó, he sentit que jo tenia reservat un petit paper dintre de les seves memòries escolars, que jo podia ser un més dels bons records del seu pas per l'escola.
I m'he sentit bé, com aquell pagès que sembra i amb un somriure als llavis imagina que un dia podrà acabar recollint...

Companys de viatge

Aquests dies que feia informes a l'ordinador necessitava música que m'acompanyés però que no em fes adormir ni em distragués.
I vaig trobar dos aliats que em van fer bona companyia.
Per si algú no els coneix, us els recomano: JAMIE CULLUM  i MICHAEL BUBLÉ.
Feu-ne un tastet.
Convido jo!

Prova superada

Acabo d'acabar els informes!!!
És una d'aquelles feines intenses i exhaustives de cada final de trimestre en què he de valorar els alumnes i reflectir aquesta valoració en forma d'informes escrits per a les famílies.
Hi ha una feina prèvia de fer observacions, corregir exàmens, fer mitjanes, seleccionar els ítems a valorar, consensuar amb els companys de cicle... i al final llargues nits d'anar entrant a l'ordinador el resultat final de tot aquest treball.
Sempre s'acaba dormint poc i patint perquè s'acaben els terminis i sembla que ens faltaran hores per poder complir.
Però sempre ho acabem fent.

Per això ara m'ha vingut de gust compartir aquest poema que vaig fer al desembre quan vam aconseguir pagar el deute que teníem de la reparació del cotxe, després d'uns mesos feixucs d'estrènye'ns el cinturó i mirar amb lupa cada cèntim que gastàvem.

PROVA SUPERADA

T'has preparat. T'has esforçat.

T'has maleït, desesperat.

T'has indignat, quasi rendit.

Ho has vist quadrat, però has continuat.

Poc a poquet i pas a pas,

constant, tenaç, perseverant,

fent equilibris, jocs de mans

per no rendir-se i (a)nar endavant.

I finalment t'has enlairat

sobre l'obstacle i, ulls tancats,

quan has caigut t'has adonat

que... sí! Per fí! L'has superat!