Recollint

Aquests nois i noies que surten a la foto són una part dels que aquest any acaben els seus estudis a la meva escola, a l'Oms i de Prat de Manresa. El divendres, a la festa de final de curs, se'ls va fer el comiat "institucional" (amb entrega de birrets, parlaments, etc), però avui se m'han presentat a la classe per acomiadar-se personalment de mi (ho anaven fent classe per classe).
De cop i volta la meva classe de 3r de Primària amb nens de 8 i 9 anys s'ha vist envaïda per nois i noies guapíssims de 16 anys, alguns dels quals ja són més alts que jo. Mica a mica han anat entrant i omplint tota la tarima de la pissarra. M'han explicat que era el seu últim dia de classe perquè marxaven de viatge de fi de curs a Menorca i, quan tornessin, ja només havien de venir a buscar notes.
I de sobte algú ha demanat que els cantés una cançó:

- Eladi, per què no ens cantes "La classe malalta"?
- Te'n recordes quan ens la cantaves de petits?

I jo, que fa 22 anys que treballo a la mateixa escola i he vista passar moltes promocions d'alumnes, no recordava quan els la cantava. No recordava si els havia fet de mestre quan anaven a Parvulari i els tocava la guitarra un cop a la setmana. O si els havia fet música quan feien Cicle Inicial. O quan i de quines assignatures els havia tingut.
Quan he arribat a casa ho he mirat.
El curs 2001-2002 els vaig fer classe quan aquests nens feien P4. Segurament els vaig fer informàtica i segurament va ser quan els cantava cançons amb la guitarra. Durant 5 cursos els vaig fer classes d'informàtica. A partir del curs 2006-2007 ja només vaig coincidir amb ells en algun taller de cicle Superior. A partir del curs 2009-2010 ja no vaig tenir-los gens perquè van començar a fer l'ESO.

Però aquells nens encara sentien una simpatia cap a mi que he rebut amb una gran satisfacció i un punt d'emoció.
He agafat la guitarra i he començat a cantar-los la cançó. I ells s'hi han afegit. I les seves cares tenien unes rialles netes, sinceres, agraïdes... per un moment han deixat les seves preocupacions d'adolescents i les seves mirades tornaven a ser les d'aquells infants de 4 i 5 anys que em miraven embadalits quan els cantava cançons amb la guitarra.
Ha estat una cosa d'un moment.
Després han aplaudit i han marxat sense fer grans escarafalls. No ens hem fet petons, ni hi ha hagut plors, però en aquells moments, mentre els cantava un altre cop la cançó, he sentit que jo tenia reservat un petit paper dintre de les seves memòries escolars, que jo podia ser un més dels bons records del seu pas per l'escola.
I m'he sentit bé, com aquell pagès que sembra i amb un somriure als llavis imagina que un dia podrà acabar recollint...