Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

20 de juny 2013

Saber morir

Aquesta notícia que escric avui, va començar a gestar-se fa molt temps: quan va morir el pare de l'Ester (Joan Maruny, juliol 2010). I després amb la mort del pare del Joan Albert (Josep Mª Basiana, desembre 2010).
I avui que s'ha produït la mort de la mare de la Núria (Núria Camps, juny 2013) m'he decidit a posar-ho negre sobre blanc.
En tots tres casos he assistit, admirat, als relats dels fills que explicaven com de fàcil havien posat les coses els que s'havien de morir. Assumint el camí irreversible que anaven a afrontar, parlant-ne obertament amb els familiars, decidint coses de l'endemà, acomiadant-se sense presses de tothom, omplint de sentit les hores que els quedaven, oblidant malentesos del passat, dient-se les coses que havien de dir-se abans que no fos massa tard... 
Amb una serenitat i una enteresa admirables, sense evitar parlar del final inevitable, fent-se regals de comiat, donant consells, repartint les coses en vida. Donant lliçons de vida fins l'últim moment, sense voler allargar innecessàriament el moment del traspàs... Sé que pels que han quedat, la vivència d'aquest comiat els ha donat una pau que ha fet molt més fàcil el dia després perquè no han quedat coses pendents ni ferides obertes, ni retrets.
Admiro aquestes persones que han sabut acabar amb aquesta dignitat i valentia. Jo, ara que veig lluny aquest pas (tot i que mai no sabem si ens espera més aviat del que voldríem), voldria saber seguir el seu exemple. Però no sé si quan arribi el moment tindré la valentia d'afrontar aquest canvi de vies amb que il.lustro la notícia: un tren que abandona la via principal i se'n va cap un destí incert.
Suposo que una part de l'èxit que això pugui ser així ha de ser que la vida viscuda hagi estat plena de sentit i viscuda amb coherència. De manera que puguis mirar enrere i pensar que ha valgut la pena i que no et sap greu marxar perquè ho faràs feliç i orgullós del que has fet i del que deixes...
Per tant, toca viure intensament el dia a dia per poder afrontar el moment del comiat amb aquesta enteresa, si la vida ens dóna l'oportunitat.
En fi, gràcies al Joan, al Josep Mª, a la Núria i a tots els que ens donen aquests exemples i ens marquen el camí a seguir.
Fins a sempre!

5 comentaris:

Anna ha dit...

Un gran exemple a seguir, és la seva darrera lliço que ho diu tot d'aquestes grans persones...
Molt bonic i emocionant...!!!

Núria Brugarolas ha dit...

Eladi,

Com sempre, has sabut expressar perfectament amb les teves paraules l'alegria i la serenor amb què ma mare va viure tota la seva vida, també els seus darrers dies.

Em considero molt afortunada per haver pogut compartir tots aquests anys amb ella, que tot ho feia fàcil. Encara percebo la seva energia, que m'ajuda a tirar endavant.

Gràcies per les teves paraules. Una abraçada i petons de colors.

Núria

Eladi Martínez ha dit...

Núria,
celebro que hagis pogut fer-te teves les meves reflexions i que la seva lectura t'hagi pogut reconfortar una mica.
Ànims, records, sonmriures i petons de colors.
Eladi

Montse ha dit...

La Núria, la meva mare no hi és present físicament però si que hi és present en cada cosa que fem, pensem, diem ...i hi és,amb serenitat . Aquest sentiment dóna molta molta força per tirar endavant. Grácies pel teu escrit.

Eladi Martínez ha dit...

Montse, m'afalaga que us pogueu sentir bé llegint aquestes meves reflexions.
Sóc jo qui està agraït de poder haver conegut una petita part d'aquesta gran història que ha estat l'exemple fins el darrer moment de la vostra mare.
Petons de colors!
Eladi