O sigui que de cop i volta hem passat de tenir 2 fills a tenir-ne 5.
Jo vinc d'una família nombrosa.
Sóc el gran de 5 germans i tota la meva infantesa va estar envoltada de gent i mancada d'intimitat, amb un equilibrat còctel de rialles i baralles.
Per això afrontava aquesta experiència amb curiositat i una certa simpatia. També cal tenir present que hi havia uns condicionants previs que ens donaven certes garanties d'èxit:
- els nens (ni els nostres ni els seus) ja no són petits del tot
- entre ells i amb nosaltres ja es coneixien de trobades anteriors
- els fills de la Pietat (Natàlia -9 anys-, Gabriel -7 anys- i Aran -3 anys-) tenien moltes ganes de venir a passar el cap de setmana a casa nostra, que se'ls presentava com una experiència fantàstica
- els nostres fills (Roc -7 anys- i Ona -5 anys-) tenien moltes ganes de fer d'amfitrions, tenir la casa plena de gent i dormir tots plegats a la mateixa habitació.
A l'hora de sopar va haver-hi el punt culminant d'esverament i a l'hora d'anar a dormir una mica de crisi perquè es va ajuntar el cansament, la calor que feia a l'habitació i la incomoditat de dormir tots junts en un llit de matrimoni (un es quedava sense manta, un altre es volia desabrigar...), però al cap de no gaire estona tots es van adormir i va regnar la calma.
I jo me'n vaig anar a dormir somrient perquè el Gabriel m'havia dit que jo era el seu "tercer pare" (després del propi i d'un altre amic de la família)... tot un honor!
El dissabte els nens es van anar llevant entre 8 i 9 i cap a quarts de deu vam començar a esmorzar. El Roc tenia partit de futbol i aquest era l'esdeveniment matinal, tot i que un cel molt ennuvolat feien perillar-lo.
A les 11 vaig endur-me el Roc i el Gabriel cap al camp i, malgrat que va acabar plovent, el partit es va disputar sota un xim-xim persistent. El Calders va guanyar 7-5, el Roc va fer un gol i tots vam arribar a casa xops. Vam encendre la llar de foc, alguns es van dutxar, el Gabriel va estudiar saxo i sense adonar-nos-en es va fer l'hora de dinar.
Havent dinat l'Arles i la Pietat es van connectar via Skype i vam poder parlar-hi tots. Després uns es van posar a jugar al futbolí i d'altres van muntar un taller de collarets i fins i tot la Natàlia va estudiar una mica de violí. Tothom es distreia i les discusions eren mínimes.
Llavors, ja que no podíem anar al bosc per la humitat i el risc de pluja, vam baixar al garatge i vam fer una aventura amb un joc de construccions gegants amb el qual es van fer una casa de la por i finalment un vaixell. Entremig va passar una estona l'Annette amb el Lex i el Pere i, per un moment vam tenir 7 nens al garatge. La tarda es va acabar amb un joc de pistes de pirates (disfresses incloses) per trobar un tresor que va acabar amb un malaurat incident quan el Roc va trencar un pany, frisós per descobrir el tresor.
Durant el sopar vam descobrir la segona sorpresa desagradable: l'Ona havia perdut una arracada!
Després, tele, dutxes, sopar i una estona de dibuixos a la tele, tot i que mica a mica tots van anar demanant per anar a dormir ja que estaven molt cansats... I nosaltres també!
El diumenge ens vam llevar poc abans de les 9, vam anar esmorzant i ens vam preparar per anar a Sallent, on el Roc i l'Ona havien de córrer el cros escolar. Un cop allà vam veure les dues curses. El Roc va quedar 18è de 60 i l'Ona va tenir un desgraciat incident: al principi de la cursa li va caure una vamba i mentre l'ajudaven a posar-la, la van avançar TOTS els 82 corredors. Després es va posar a córrer com una bala i encara va acabar atrapant a un parell de noies. Tots la vam aplaudir orgullosos de la seva excel.lent actitud i pundonor.
Després vam tornar a Calders i, aprofitant una estoneta en que no plovia, tots van sortir a fora a saltar al boti-boti i jugar a pilota. Després vam entrar a dinar i va ser l'àpat més divertit de tots. La Natàlia ens va deleitar un cop més amb la seva cançó original ("...Los pies me duelen, la cabeza me marea, las manos me arden y la espalada me traquea..."), ens vam posar a fer rodolins amb els noms de tots els presents i de la Pietat i l'Arles... Tots rèiem de gust i va ser un àpat molt plàcid i agradable.
Havent dinat van començat partides i partides de futbolí mentre esperàvem l'arribada de la Pietat que es va produir a quarts de 5.Venia molt cansada del viatge maratonià i després dels petons i abraçades de rigor, va dinar per recuperar-se una mica. Després vam compartir fotos (ella ens va ensenyar les d'Àustria i nosaltres del nostre cap de setmana), més partides de futbolí, berenar hipercalòric (xocolates austríaques, pastisseria catalana, crispetes...) i finalment els Pacheco-Guerrero van fer les maletes i amb l'excel.lent record de les hores compartides ens vam acomiadar esperant que algun dia es torni a repetir. Els nens amb moltíssimes ganes perquè s'ho van passar fantàsticament bé (com la portada d'un llibre de la nostra joventut que reprodueixo aquí al costat).
I nosaltres no hi tenim cap inconvenient perquè per a nosaltres també va ser una experiència molt agradable i gens feixuga. I per tal que tots us en feu una idea l'acompanyem d'unes quantes fotos.
