Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

5 de nov. 2011

Més música: els 4t 1a

Feia temps que havia sentit a parlar d'aquest grup català: els 4t 1a (Quart Primera). No havia sentit cap de les seves cançons, però sabia que feien un pop melòdic i un punt melancònic, que havien començat fent concerts a cases particulars "a demanda", que mica a mica havien anat guanyant notorietat, que la crítica i el públic cada cop els deixaven millor i que el seu cantant era un tipus calb però amb una barba pobladíssima (molt característic).
Un dia vaig posar-me el seu disc a l'Spotify de fons mentre treballava. I tot i que no hi vaig poder parar una gran atenció, la sensació va ser positiva i va confirmar les expectatives.
I llavors quan vaig saber que venien a Manresa, vaig decidir que no me'ls volia perdre.
I el concert em va agradar molt. Fan cançons amb un text relativament curt, amb unes estructures melòdiques delicades i agradables, bàsicament remarcades pel piano del Joan Canals, la secció rítmica per un expressiu baixista (Aleix Perdigó) i un bateria que feia poc que substituia l'original (no recordo el seu nom) i, tripulant la nau, el compositor, guitarrista i cantant Pere Jou amb una veu molt agradable, molt afinada i molt comunicativa.
Van anar desgranant les cançons del seu disc de debut "El món en un cafè" i van intercalar alguna versió de Radiohead o Els Pets. Va ser un concert que va anar creixent, que va anar convencent el públic i que va acabar en un punt àlgid i la gent entregada.
Em van agradar, m'ho van fer passar molt bé i no descarto tornar-los a veure l'1 de desembre al Voilà de Manresa.
Algú s'hi apunta?

És clar, primer necessiteu sentir-los, oi? Doncs aquí teniu una plana on podreu sentir unes quantes cançons i, el vídeo de la cançó "Doctor" que us poso aquí al bloc.
Espero que us agradin.

3 de nov. 2011

Vaig al gimnàs

La gota que va fer vessar el got es va produir aquest estiu amb l'atac de lumbàlgia. Una setmana de baixa, la primera visita a un quiromassatgista per tal que m'ajudés amb el mal d'esquena i l'avís clar que alguna cosa no anava bé. Avís que es va anar repetint a l'estiu quan vaig tenir diverses rèpliques de baixa intensitat d'aquella lumbàlgia en que no arribava a quedar-me clavat del tot, però em tornava a trobar temporalment molt limitat.
El massatgista em va recomanar que fes abdominals per enfortir la "faixa natural" i modificar el centre de gravetat. Si aconseguia aprimar-me també sumaria en aquest objectiu. I evidentment corregir males postures que em fessin forçar l'esquena.
Mica a mica vaig anar fent abdominals a casa i vaig anar-me trobant millor, però pensava com m'ho faria quan comencés el curs i tornés a anar de bòlit: trobaria l'estona per dedicar-me a fer abdominals?? Havia d'anar a algun lloc on m'obligués a fer aquest exercici que jo sol no faria a casa: havia d'anar a un gimnàs. Però quan? Tenim la jornada molt mil.limetrada i quan pleguem de treballar hem de marxar corrent cap a Calders a recollir els nens...
I llavors se'm va encendre la bombeta: hi havia alguns mestres companys meus que anaven als migdies a la Piscina Municipal de Manresa, a quatre passes de l'escola. S'hi pot anar a peu, no cal patir per aparcar, s'aprofita l'estona morta del migdia i no afecta la resta de l'horari diari... Sí, té l'inconvenient que aquell dia s'ha de dinar d'una esgarrapada, però em va semblar que els avantatges superaven en molt aquest inconvenient i m'hi vaig apuntar.

I ara ja fa gairebé un mes que hi vaig i n'estic molt content. Hi vaig dos dies a la setmana (dimarts i dijous), treballo gairebé una hora a partir de les fitxes que m'han fet: escalfament, treball de lumbars, esquena, braços i cames, treball cardiovascular (bicicleta, cinta o elíptica), abdominals i estiraments. Llavors corrent cap a la dutxa i arribar a l'escola a dos quarts de 3 tocats i dinar al menjador per tornar-m'hi a posar a les 3 h.
M'he aprimat una mica, però sobretot sento que m'he reconciliat amb el meu cos, que estava a punt de demanar-me el divorci. Penseu que a l'estiu no era capaç ni de fer una petita cursa tot jugant amb els meus fills, ni podia pujar-los a coll, ni fer gaires salts... m'estava convertint en un discapacitat de 42 anys. I ara mica a mica vaig traient el rovell del meu cos i vaig recuperant funcions. Ja puc córrer, saltar, puc portar a coll els meus fills... i no he tornat a quedar-me clavat de l'esquena.

En una notícia on em plantejava bons propòsits de cara al 2011, deia:
"... Ja no escric allò de fer esport perquè ho veig dificilíssim d'aconseguir, però que consti que m'agradaria i que sé que seria perfecte per a la meva salut..."

Doncs, ves per on, les circumstàncies m'hi han empès i ara vaig al gimnàs a fer exercici. A veure què diran la bàscula i les analítiques d'aquí a un temps, però sigui com sigui, segur que valdrà molt la pena.

30 d’oct. 2011

Gestos

Avui hem tornat a anar a un funeral. S'ha mort el pare d'uns alumnes de la nostra escola als 39 anys, deixant vídua i dos fills de 6 i 9 anys. És molt gros!
I no puc dir que m'agradi anar als funerals, però avui, un cop més, he observat tot un seguit de reaccions i actuacions que es donen en aquestes cerimònies. Una sèrie de gestos que em reconcilien amb l'espècie humana perquè penso que davant la presència propera de la mort, ens presentem despullats i indefensos i expressem sentiments que potser altres vegades reprimim.

D'entrada, ens hi hem presentat una bona colla de treballadors de l'escola. Alguns tenen un contacte més directe amb la família perquè són els tutors dels nens que han quedat orfes de pare o els seus fills en són companys, però molts no teníem aquesta relació més directa i també hi hem fet cap. Alguna cosa se'ns ha remogut i hem sentit una pèrdua dins del col.lectiu al qual pertanyem. I davant d'això és reconfortant reunir-nos, fer pinya, sentir-nos propers, compartir el dolor, la tristesa, la companyia, la solidaritat. M'emociona aquesta càlida sensació de "tribú" que s'ajunta i es compacta davant de l'adversitat.

Després ja parlaria de gestos més puntuals:
  • els sanglots que esclaten quan els músics comencen les notes d'una cançó emotiva ("Tears in heaven", "Imagine"...).
  • les abraçades intenses, gairebé violentes, entre amics o familiars colpits per la pèrdua, unes abraçades que volen expressar tantes coses sense dir ni una paraula, en les quals els cossos intenten fondre's, transmetre, comunicar, compartir, animar, plorar...
  • les carícies que els que estan més sencers dediquen als que es descomposen al seu costat... Avui hi havia un noi que tenia abraçada una noia (semblava la seva parella) i, en un moment donat, ha vist com el noi del seu altre costat començava a sanglotar. Ha desplegat l'altre braç i li ha començat a passar repetidament per l'espatlla, sense deixar la noia que abraçava amb l'altre, intentant oferir consol i protecció als dos éssers estimats que patien al seu costat... I segurament ell també en necessitava de consol...
  • les abraçades protectores que els pares feien als seus fills quan començavena plorar. Com si amb aquella abraçada els poguessin garantir que a ells mai no els passaria això, quan és una cosa que ens pot passar a tots i en qualsevol moment.
  • els petons a càmera lenta que fem als familiars directes quan ens n'acomiadem. I amb els quals volem transmetre'ls tantes coses que potser mai no els direm. Volem que se sentin acompanyats, reconfortats, que aquestes mostres d'afecte els ajudin a començar un nou camí que caldrà començar a caminar sense la persona desapareguda...
  • els jocs de silencis i mirades amb els quals ens comuniquen amb els que tenim a la vora, quan les paraules no es presenten a la cita o quan el moment no ens permet parlar.
  • les converses en veu baixa sobre la transcendència de la vida i la mort, les confidències d'experiències viscudes i sovint gairebé mai explicades, aquella serenor que ens ofereix l'ambient propici per tenir aquest tipus de converses i amb les quals en aquests moments ens sentim còmodes.
  • aquella pausa final quan la cerimònia ja s'ha acabat, però ningú no té pressa per marxar, per abandonar aquell clima de companyia, de calma, d'entorn protector on ens sentim acollits, on podem exposar els nostres sentiments sabent que seran compartits i respectats.
En fi, torno a dir que no puc dir que m'agradin els funerals, però ja són unes quantes les morts que he hagut de viure, les morts i l'acompanyament després de la mort i penso que són experiències enriquidores i que ofereixen boniques lliçons d'humanitat. I de fet, la mort en sí, és una de les poques coses que tenim assegurades i per a la qual la societat no ens prepara gens, perquè sempre hi estem d'esquena.

Per això ara, amb la festa de Tots Sants a la cantonada, em permeto tractar aquest tema i recomanar-vos algunes notícies antigues relacionades: "Un funeral: Manel Vicente", "Els meus morts", "L'avi Emili", "Josep Vacas i Nàufrags".

28 d’oct. 2011

Prendre decisions: govern unitari

Sempre em surt aquest exemple: un penalti només el pot fallar qui el xuta...
La responsabilitat de xutar un penalti en un partit de futbol decisiu és molt gran. Pot suposar guanyar o perdre un trofeu, passar a la història o quedar-se a mig camí. Provocar l'alegria o la tristesa de tota una afició... Davant d'aquesta responsabilitat cal molta valentia i seguretat per prendre la decisió i dir "El xuto jo", sabent que si el falles tothom t'assenyalarà amb el dit. Per això valoro els que són capaços de prendre decisions, tot i arriscar-se a ser criticats i qüestionats.

A part de la valentia i la seguretat en un mateix, a la vida diària, les decisions no sempre s'han de prendre en qüestió de segons i amb l'adrenalina a tope. Per això normalment hi ha un període previ de reflexió, de valorar pros i contres, d'intentar corregir tots els aspectes millorables que es puguin derivar de la decisió, abans de prendre-la.

I a què ve tot això?
Doncs vull comentar una decisió que ha pres l'alcalde de Calders, el Lluís Cerarols. Després de quatre mesos de convivència entre els membres del nou consistori, ha decidit fer un govern unitari, és a dir, compartir les tasques de govern amb els membres de l'oposició, donar-los regidories i anar tots a una.
Per explicar aquesta decisió als calderins i calderines ha fet arribar a totes les bústies una carta explicativa on diu que l'han animat a fer aquest pas coses com:
  • la bona disposició que hem pogut observar durant aquests quatre mesos en els tres regidors de CIU: oberts al diàleg, participatius, col.laboradors i amb un marcat sentit de la responsabilitat...
  • la gran similitud en els punts clau dels programes electorals de les dues candidatures...
  • el repartiment força igualat del nombre de vots en les passades eleccions...
  • la greu crisi econòmica que limita de forma important la tresoreria municipal i en conseqüència l'acció de govern...
En una notícia que vaig publicar al maig del 2011 sobre la valoració dels resultats electorals jo mateix deia:

"...La proporció de forces (4-3) és la millor possible. Lluny de les majories absolutes, aquesta distància fa que ningú no pugui fer i desfer sense notar l'alè de l'altre controlant-lo de ben a prop. I més enllà d'aquest caràcter bel.ligerant que es podria desprendre d'aquestes paraules hi ha l'altra interpretació... Un cop passats els dies de campanya amb més acusacions, sospites i susceptibilitats del compte, cal deixar de veure fantasmes i posar-se a treballar pel poble plegats. Si cada partit polític representa mig poble (més o menys) cal que les dues sensibilitats estiguin presents en el dia a dia i en els projectes i actuacions que s'engeguin. Espero que tots plegats en siguin capaços i remin la majoria de vegades en la mateixa direcció, la de fer avançar el poble de Calders cap al millor futur possible..."

I, per tant, em sembla que aquesta és una bona decisió per anar en aquesta direcció. Però tinc la sensació que pot haver-hi gent descontenta. Alguns de la Candidatura al govern, perquè mai no haguessin volgut pactar amb l'oposició amb qui arrosseguen desencontres passats irreconciliables i perquè potser senten traït el seu vot veient regidors del partit "perdedor" al capdavant de regidories. Alguns del partit a l'oposició perquè potser veuen perdre l'oportunitat de desgastar el govern i prendre més força de cara a les properes eleccions. Gent del poble enemistada amb gent de l'altre partit, perquè li pot semblar antinatural treballar colze a colze amb l'"enemic"...
Vaig escrivint aquestes hipòtesis i em semblen visions molt reduccionistes de la realitat. I em sembla que les 7 persones que estan a l'ajuntament han tingut una visio molt més generosa i de conjunt, han posat per davant dels seus interessos partidistes (si és que en un poble petit aquesta pot ser mai la motivació d'entrar en política...), l'interès comú pel poble i han decidit lluitar junts en aquestes difícils circumstàncies que vivim. Segur que hi ha pocs recursos i molta feina a fer i segur que en aquesta tessitura és molt millor sumar esforços i col.laborar compartint el bo i millor del que cadascú pugui aportar.

Als que estiguin en desacord amb aquesta decisió (tan de bo m'equivoqui i no hi hagi gaire gent que ho vegi malament) els diria:
1.- Segur que hi han rumiat molt i han valorat pros i contres abans de fer aquest pas. No podem pensar que és una decisió presa de manera frívola ni irresponsable.
2.- Em sembla una decisió valenta, avantposant tot el que de bo preveuen que pugui aportar al poble per davant de les possibles crítiques que es puguin rebre. Valoro aquesta valentia d'unes persones que ja la van demostrar oferint-se a treballar pel poble en unes circumstàncies tan difícils com les actuals i per això es mereixen tot el meu respecte i suport.
3.- En un poble en que semblava haver-hi una certa divisió entre els partidaris de cadascuna de les dues forces polítiques, em sembla un molt bon exemple aquest pas que fan els seus màxims representants de deixar de banda les diferències i posar-se d'acord en el que tots volen: treballar pel poble i fer-lo anar tan endavant com permetin les circumstàncies.

Per tant jo dono públicament el meu vot favorable a aquest govern unitari i felicito els protagonistes pel pas que han fet.

I dit això, només els demano en veu baixa que, SIUSPLAU, no traeixin aquest esperit positiu i constructiu que els ha animat a fer aquest pas endavant, que siguin constants i pacients si arriben desencontres puntuals i lluitin per resoldre'ls de manera consensuada, educada i pensant sempre en el que ara han pensat quan han pres aquesta decisió: el bé comú del poble de Calders.
Perquè em sabria molt greu que d'aquí a un temps es tiressin els plats pel cap, fessin marxa enrere, deixessin el poble encara més dividit i enfrontat del que abans pogués estar-ho i, a més, jo hagués de sentir-me dir: "Veus? Com volies que anés bé un govern unitari? Si ja es veia que això era una cosa antinatural..."

25 d’oct. 2011

Word as image

Al bloc recentment descobert "El espejo lúdico" he trobat una d'aquelles coses que descobreixo de tant en tant, que m'agraden i que penso que també agradaran als lectors del Picalapica.
Es tracta d'una presentació multimèdia del llibre "Word as image" de l'artista coreà Ji Lee, especialista en les imatges-paraula (no el coneixia però el trobo una mica en la línia de Joan Brossa, de qui parlava fa pocs dies).
En aquesta ocasió es planteja un repte: crear imatges d'una paraula, utilitzant només les lletres de la pròpia paraula i utilitzar només els elements gràfics de les lletres sense afegir-hi cap element extern.

El resultat és curiós, enginyós, divertit i estimulant.
No us he fet venir ganes de fer-hi una ullada?