Molt més que una foto

Aquest cap de setmana s'han tornat a retrobar el Paúl i el Roc. Van anar junts a l'escola de Calders fins a 1r de Primària. L'estiu del 2012 amb la seva família van marxar a França, després a Estats Units  i finalment van tornar a Catalunya i ara resideixen a Berga. El desembre de 2016 ens vam retrobar i vam reprendre el contacte (podeu ampliar informació a "Somriures que no caben a la cara").
Actualment el Paúl juga a futbol amb l'Avià i el Roc amb l'Artés i aquest cap de setmana els seus equips s'enfrontaven i vam aprofitar per tornar-nos a trobar. En les primeres converses vam constatar que el Roc continuava tenint a la seva habitació una foto d'ells dos i el Paúl també a la seva.
La vam anar a veure i era una foto del desembre del 2012, en una visita fugaç del Paúl des de França, en què tots dos jugaven a parxís davant de l'arbre de Nadal.
Vam començar a parlar que seria maca repetir-la i vam anar a buscar el tauler de parxís, vam col·locar les fitxes tal i com estaven, vam assajar les posicions i postures i... vam repetir-la.

I ara, mirant el muntatge de les dues fotos, no puc evitar el somriure, un somriure de tendresa... Veure com han canviat tots dos i han passat de ser dos infants a dos homenets, veure que segueixen apreciant-se i s'ho passen tan bé junts, que la relació que comparteixen és duradora i resistent perquè malgrat els llargs períodes en què no s'han vist i la seva timidesa, la flama de la seva amistat continuava ben viva i es torna a encendre cada cop que coincideixen. I finalment veure que això implica que les dues famílies seguim tenint punts de contacte i ens agrada compartir estones agradables, experiències i opinions.
La foto m'agrada tant que mereixia quedar fixada a aquest bloc.
Estic segur que a molts de vosaltres també us arrencarà un somriure...