"Esquivo la sort esquiva" (poema)

Avui he escrit un poema.
La idea per fer-lo feia molts dies que em rondava pel cap. Només em faltava el moment de poder-m'hi posar.
Un dia se'm va aparèixer la imatge de la sort en forma de daus. Una persona esperançada llençant els daus, esperant si la tirada seria bona i, de sobte, els daus transformant-se de cúbics a esfèrics i allunyant-se per sempre més...
Avui li he posat paraules i títol: ESQUIVO LA SORT ESQUIVA.

ESQUIVO LA SORT ESQUIVA (17-1-17)

Vaig desitjar tenir-la. Molta sort.
Vaig prémer fort els ulls, vaig creuar els dits.
Vaig fer un sospir profund i vaig notar,
dins del meu puny, els daus tot bategant.

Tot sacsejant la mà, el meu pensament
volava anticipant el meu desig,
però al mateix temps temia que el destí
em reservés fracàs o decepció.

Sabia que, fins que llencés els daus,
seria propietari del present,
però que, quan comencessin a rodar,
em tornaria esclau del cruel atzar.

Ni vaig triar el moment... de volta i cop
la mà se'm va descloure i deslliurà
els petits cubs pintats de tot o res
i vaig tancar els meus ulls per no mirar.

Va ser sols un instant. Els vaig obrir
i no podia creure l'imprevist:
els daus ¿en què s'havien convertit?
Ara eren daus esfèrics carrer avall.

La sort se m'escapava sens remei,
inútil intentar-la retenir,
fugia tan veloç, tan lluny de mi,
que vaig sentir-me nàufrag indefens.

Ara ja no vull sort, ni fe, ni res
que m'exposi a arriscar-me o al dolor.
Ara visc el moment i espero poc
si el que vull no depèn només de mi.

Ara ja no vull daus, ni vull ser esclau.
Potser m'he fet més dur, potser més fort.
Potser no somric tant, però, quan somric,
ningú no me'l pot prendre, el meu somrís.