Dir-ho, però dir-ho bé

Aquesta última setmana s'ha produït una situació tensa i incòmoda entre les famílies integrants de l'equip de futbol del Roc.
De resultes del canvi de filosofia del club (veure "Objectiu competitiu") a mitja setmana passada (3 dies abans de començar la lliga) el coordinador es va posar en contacte amb 2 famílies per comunicar-los que havia decidit que el seu fill havia de canviar d'equip i passar al "B". Cap de les 2 famílies va acceptar la decisió i els dos nois van plegar del club. Les famílies implicades es van acomiadar del grup de whatsapp exposant la disconformitat amb la decisió patida i alguns pares i mares vam contestar amb missatges de suport i també disconformitat a la postura del club (alguns més conciliadors, alguns més bel.ligerants). En canvi, altres famílies no van dir per no embolicar-se en polèmiques, per indiferència o perquè compartien la decisió del club.
L'endemà el coordinador va posar un llarguíssim missatge en que justificava la decisió presa i matisava alguna de les acusacions que havia rebut. Un missatge que vaig llegir amb interès, però amb el qual em vaig sentir profundament en desacord.
Llavors vaig tenir el dubte de què havia de fer.
Havia de callar i tancar la polèmica?
Havia de contestar amb un nou missatge al grup de whatsapp i allargar-la?
Tenia clar que no estava d'acord amb els arguments que ens havia exposat el coordinador i sabia que podia rebatre'ls i contraargumentar-los, però no tenia clar què fer ni com fer-ho.
I al final vaig decidir redactar una llarga i argumentada resposta i enviar-li per missatge privat perquè necessitava que sabés que NO pensava igual que ell i que no combregava amb els seus arguments. Necessitava que escoltés una altra opinió diferent a la seva amb la mínima il.lusió que pogués entendre-la i fer-se càrrec de com estàvem vivint algunes famílies la nova realitat.
I ho vaig fer, amb educació i respecte, però sense gens de maquillatge li vaig dir tot el que em semblava malament del que havia fet i el per què.
I ell em va contestar donant-me les gràcies per haver-li fet arribar la meva opinió.

L'endemà vaig compartir aquesta resposta amb algunes famílies que sé que pensen igual que nosaltres (entre elles les dues dels que havien plegat) i, amb satisfacció, vaig rebre respostes en que m'agraïen que li hagués fet arribar aquestes paraules, amb les quals se sentia representades.
Fins i tot, amb algú altre, que comparteix la nostra opinió però és més bel.ligerant i menys diplomàtic, vaig compartir aquestes reflexions i em va felicitar pel que havia dit i em va agrair que ho hagués fet. I potser vaig aconseguir que es replantegés alguna iniciativa més polèmica per part seva...

I em vaig sentir molt bé.
Molt bé per haver sabut expressar una opinió divergent, sense amagar-me'n, però, al mateix temps haver-ho fet des de la raó, el respecte i l'educació.
I em va agradar notar la complicitat de les altres famílies que potser haurien reaccionat amb males paraules, males cares o el silenci i, se sentien representades per les meves paraules.

Tan de bo sempre fos capaç d'actuar així: no callar-me, expressar el desacord, però fer-ho de bona manera i sense trencar els ponts de diàleg amb els que pensen diferent de mi.
No és fàcil. 
Sovint és més còmode enfadar-se, però callar. 
O fins i tot explotar i engegar-ho tot a dida, però sense haver estat capaç d'exposar la pròpia opinió.
Aquest cop m'ha sortit bé i estic molt content.