Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

14 d’oct. 2016

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials

Aquesta frases (que trobo brillant) és l'inici i el resum d'una novel.la fantàstica de la que ja en vaig parlar en el seu dia: "Un any i mig" (Sílvia Soler).


La parella protagonista, el Jaume i la Tina, conviuen, ara ja jubilats i sense la companyia omnipresent dels fills i sovint reflexionen sobre la seva relació: el que els uneix i el que els separa, el que els agrada i el que els molesta. I sempre acaben trobant arguments per continuar junts, minimitzar els aspectes negatius i valorar el que comparteixen i els fa tirar endavant.
Però les reflexions són serioses i profundes i m'encanta rellegir-les perquè penso que són coses que, tard o d'hora, amb major o menor intensitat, ens passen a totes les parelles.
I, jo, com el Jaume i la Tina, sempre opto per continuar, superar tot el que s'hagi de superar i continuar endavant fent més gran aquesta bonica història.

A veure què us semblen aquests fragments del llibre:

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars  de  minúscules  hostilitats  matrimonials.  Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Quaranta anys de convivència amb algun sotrac important, entre setmanes i setmanes de bonança enfilades amb el fil de la quotidianitat. Un afecte pres, quallat pel temps i la confiança. Amb sexe apassionat, de vegades. I amb amor sense passió, unes altres. I amb sexe sense amor també algun cop. Amb gestos tendres i converses travades.  I  amb  moltes,  centenars  de  minúscules  hostilitats matrimonials.
De vegades les sent com una xarxa de seguretat: si el seu matrimoni ha tolerat tot allò, si ha resistit, potser vol dir que la relació és a prova de bomba. De vegades, en canvi, la xarxa li cau al damunt i l’empresona. Tots dos proven de desfer-se’n, però no com lluitarien per treure’s del damunt una biga de ferro o una gran pedra de formigó. La xarxa no els aixafa ni els priva de respirar. Només és enutjosa, terriblement enutjosa.

(...)

Segurament, pensa la Tina, en Jaume es pregunta en silenci per què la seva dona s’entesta a molestar-lo, si hi ha  alguna  raó oculta  que  l’empenyi  a  posar  mimosa  al menjador,  quan  sap  que  ell  no  pot  suportar-ne  l’olor. Potser pensa que és una venjança. Podria dir-li: Que no m’estimes? Per què actues com si jo no existís, com si no t’hagués dit mai que aquesta olor dolçassa em fastigueja? Però segurament el seu home pensa que no n’hi ha per tant. Que la mimosa es pansirà d’aquí a quatre dies i ja estarà passat. Una pedreta més, minúscula, a la sabata. Al cap d’una setmana ja no la notarà, és rodoneta, polida, molt poqueta cosa.
Anirà a parar a la capsa de les minúscules hostilitats matrimonials. S’afegeix a la pila discretament i es confon amb totes les altres.
És una col·lecció que no té cap valor, potser valdria més  llençar-la.  De  fet,  cap  dels  dos  se’n  recorda  mai d’aquesta capsa plena a vessar. No és que tinguin interès a guardar-la —ni la Tina ni en Jaume són rancuniosos—, simplement s’ha anat quedant allà, al fons de tot de l’altell de l’armari. Potser, només potser, si algun dia la seva relació es trenqués, anirien a buscar la capsa, l’obririen i es llançarien a la cara les pedretes minúscules fins a quedar-se ben descansats.

(...)

És com si, tot d’una, totes aquelles minúscules hostilitats matrimonials, centenars, potser milers de minúscules hostilitats matrimonials acumulades durant els gairebé quaranta anys de matrimoni, s’haguessin compactat en un volum enorme. Un volum que li impedeix avançar, gairebé respirar. Una nosa insalvable.
Es fica a la dutxa i, mentre l’aigua calenta la destensa momentàniament, s’adona de l’absurditat d’aquest pensament que l’ofega. Les dues Tines –àngel i dimoni, bruixa i princesa- s’enreden en una batalla dialèctica dins del seu cap.
- En Jaume em fa nosa. L’hauré de fer fora. Cal que l’aparti.
- Això, convida’l a marxar, ara que ja han marxat els fills, també. Et ve de gust quedar-te sola?
- Ja saps què diuen: val més sola...
- I no compta per a res, tot el que heu viscut junts?
- No és suficient.
- En realitat, és un bon home. T’estima. Què hi tens en contra?
- No res. Res d’objectivable. Petites coses. Centenars de retrets minúsculs.
- Ell també en deu tenir una pila.
- Segur. Per això no té sentit...
- Això és el matrimoni. Això i centenars de minúscules tendreses, també.

(...)

Està segur que la Tina es pensa que ell no pateix pels fills. Que se’ls estima sí, és clar, però que no hi pateix tant com ella. És difícil de dir. En qualsevol cas no pateixen de la mateixa manera, això és ben clar. En Jaume és un home serè i contingut. La Tina és intensa i tendra. Teòricament és una bona combinació. De fet va ser-ho, durant molts anys. En algun punt, però, la barreja suau i ben travada va començar a fer grumolls, com la llet quan es talla. La serenitat d’ell crispava la Tina. La intensitat d’ella trastornava en Jaume. S’irriten mútuament. I es perdonen. I es tornen a irritar. Basen el seu pacte de convivència en allò que tenen en comú: els fills, sobretot. I el passat. I una vida raonablement agradable. Què hi ha fora d’això? Hi són, encara, ells, darrere d’aquest gran globus que s’ha anat inflant i que omple tota la casa? En Jaume i la Tina, tots dos, temen que si un dia gosen punxar el globus... si es desinfla, es trobaran davant d’un buit immens.
De tant en tant es mira la seva dona quan ella no ho sap. Quan llegeix, a la vora dels vidres. Sol estirar-se al sofà i descansa les cames damunt d’una pila de coixins. Les té creuades i les sabatilles li pengen. (...)
En aquests moments en Jaume es deixa endur per una sensació de confort. Se sent confortablement instal·lat en la vida que han construït a mitges amb aquesta dona que fa ballar la sabatilla. Per uns instants té la certesa que no hauria sortit tan bé amb cap altra. És una petita, minúscula victòria, un segon d’eufòria: la vam encertar. Voldria dir-li tot això que sent, tot el que està pensant. Però no ho fa. No sap per què. Potser perquè si interromp aquest instant preciós tot s’esmicolarà: el confort, la confiança, el benestar. Perquè potser és només un miratge. Per si de cas.
Són moments de pau, com illes molt petites surant en la gran massa líquida dels dies.

(...)

De cara a tots els altres passarà la prova amb una nota excel·lent. Però has de saber, Jaume –li havia dit, just quan ell es ficava un tall de fuet a la boca-, que tot això serà pura façana. Em sento infeliç, deia la Tina, i ell s’ennuegava amb el fuet, i lamento dir-te que et toca a tu aguantar-me. Davant dels altres he de dissimular, només davant teu puc deixar-me anar.
Aquest és el seu paper? Aguantar-la? Veure-li el cantó antipàtic? Entomar els mals gestos, les paraules lletges, la cara llarga? Ell ha de ser el sac de boxa que rep, impertèrrit, els cops de puny de la infelicitat de la seva dona?
¿És aquest l’affectio maritalis al qual es refereix l’ordenament jurídic per emparar el dret de no declarar contra el cònjuge? Quan el capellà que els va casar, quaranta anys enrere, i els va demanar que s’estimessin i s’honoressin tota la vida, estava pensant en moments com aquest?
En la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa... i en els dies de mal humor injustificat, de preguntes insidioses, de retrets infantils, de centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Mantenir viu l’amor en aquestes circumstàncies, quan ens assetgen inconvenients menys dramàtics que la malaltia o la pobresa. Quan la vida quotidiana ens consumeix. Potser sí.

(...)

La Tina ha rebut l’abraçada, s’ha deixat fer i, finalment, ha amollat un somriure d’agraïment. Les abraçades d’en Jaume són vitamíniques i ansiolítiques. Sempre ha estat així. Aquest home té més paciència que un sant, reconeix, íntimament (...)
I en Jaume? Fins quan resistirà? fins quan es mossegarà els llavis, fins quan li oferirà abraçades després dels seus estirabots? Fins quan tindrà la paciència de fer-la raonar, amb arguments i bones paraules? –Fins quan tolerarà que ella, aquesta dona capficada i enervada en què s’ha convertit la Tina, li amargui la vida? No pot entendre per què ho fa. Com la suporta. Per què, en realitat, la va triar a ella?

Cap comentari: