El temps tot ho cura (a petita escala)

No em refereixo aquí a grans problemes existencials per als quals també s’aplica aquesta dita (morts d’éssers estimats, separacions sentimentals traumàtiques, acomiadaments laborals…). Ja diu el subtítol que parlo “a petita escala”… M’explico…

Aquest any el Roc i l’Ona han entrat a la roda de rentar plats a Calafell i, amb mi, som 3 que ens anem repartint els de dinar i sopar (els d’esmorzar els fa l’Anna). Cada dia n’hi ha un que pot descansar  i els altres dos es reparteixen qui fa els de dinar i qui fa els de sopar. A vegades es posen d’acord de seguida, però a vegades no...

L’altre dia, havíem acabat de dinar i ningú no anava a rentar plats. Vam demanar a qui li tocava i... cadascú deia “A mi no! Jo els faré per sopar...”. Evidentment algú dels dos els havia de fer i tots dos van començar a marranejar per veure si el que feia més soroll se sortia amb la seva...

Vaig intentar mantenir la calma i ser raonable exposant els fets. Algú havia de rentar els plats de dinar i, ja que cap dels dos no volia fer-ho, hauríem de fer un sorteig i a qui li toqués hauria de fer-ho. Encara van rondinar una mica però van anar baixant d’intensitat fins que van avenir-s’hi.

Els vaig explicar clarament les condicions perquè després no hi haguessin malentesos. Vaig explicar que apuntaria un número de l’1 al 10, que anirien dient números alternativament fins que un l’encertés i que, qui ho fes, podria escollir i per tant, faria els de sopar (que era el que tots dos volien). L’altre hauria de fer els de dinar sense rondinar, ni protestar, ni enfadar-se, ni cridar, ni plorar. I el que guanyés no havia de fer escarafalls ni celebracions perquè l’altre estaria enfadat.

Vaig repetir les detallades explicacions i vaig mirar-los alternativament als ulls demanant si ho havien entès tot i hi estaven d’acord.

Tots dos van dir que sí.

Vam fer el sorteig.

Va guanyar l’Ona. Va dir “Bienn!” i al cap de mig segon “Perdó!”.

I es va desencadenar la tempesta.

El Roc protestava i plorava. Deia que no era just, que ell ja havia dit que no estava d’acord amb aquell sorteig, que no ho pensava fer... Cada cop cridava més (i l’avi estava dormint).

Li vaig dir que no cridés i vaig intentar recordar-li com m’havia assegurat que tots dos estaven d’acord en les condicions abans de fer el sorteig, però ell ja no raonava i només sentia ràbia i injustícia i repetia que no pensava fer-ho.

-          Tu mateix, si no rentes plats no aniràs a jugar a bàsquet amb els teus amics. I tens 5 minuts per decidir què fas.

Més plors, ràbia, paraulotes... impotència. Però finalment va entrar a la cuina i va tancar la porta.

Des del menjador sentíem els plors desconsolats i les queixes en veu alta. La iaia patia i tenia ganes d’intervenir però li vaig dir que el deixés estar... Havíem de deixar passar una mica de TEMPS...

Al cap d’uns minuts vaig entrar-hi i em va rebre amb hostilitat, però jo ja hi comptava i vaig seguir la meva estratègia.

-          Per què vens?

-          Per ajudar-te a posar els plats nets a l’escorredor, que no hi arribes.

-          Encara no he fet els plats. Ves-te’n.

Però no vaig marxar i vaig seguir parlant amb ell perquè l’únic que necessitava era TEMPS per assimilar la situació i acceptar-la. Vam anar parlant i el vaig anar ajudant i en pocs minuts va passar d’estar enfadat i hostil amb mi a anar-me explicant coses, amb total normalitat: ja havia passat el temporal.

Fins i tot vam parlar una mica del que havia passat i llavors ja estava raonable i reconeixia que no ho havia gestionat bé.

Sovint passa això.

S’ha de deixar passar l’explosió inicial, intentant que no hi hagi víctimes col.laterals i només amb una mica de TEMPS, tot torna a la normalitat... el temps tot ho cura... i ens permet relativitzar les coses, mirar-les amb perspectiva i acceptar el que abans trobàvem inacceptable.

Aquest és el consell del dia... basat en fets reals.