Nét del meu avi

Aquest de la foto és el meu avi Emili Codorniu, amb la seva samarreta blanca de tires.
Avui m'ha vingut a la ment aquesta imatge com un llamp... és curiosa la memòria...

Aquests dies estic fent de fuster... Teníem uns prestatges que volíem posar a l'estudi, però el sostre és massa baix i no hi cabien. Aquests dies els estic enxiquint. Cal mesurar bé i tallar el tros que sobra, però també traslladar tots els claus i anclatges que hi havia al tros "eliminat" i fer que ara estiguin a la part superior del nou moble. No és que sigui un treball de màxima dificultat, però s'ha de fer amb cura: plantejar-ho bé, prendre nota de  totes les mides, tenir clar quina és cada part per tornar-lo a muntar bé, fer anar la serra de calar, el trepant, cargolar bé...
I avui m'he trobat demanant als meus fills si volien aprendre com es feia això. I he pensat que jo vaig aprendre-ho del meu avi perquè ell era el manetes de la família, ell era qui tenia la caixa d'eines i qui s'atrevia a fer de fuster, de pintor, d'electricista... era metòdic i observador i sovint aconseguia trobar on era el problema i solucionar-lo.
En canvi al meu pare no recordo haver-lo vist fer de "xispes", suposo que en primer lloc perquè sempre estava treballant i no era a casa per fer "xapussilles". Però em sembla que tampoc no hi tenia massa traça ni li venia gaire de gust.
O sigui que avui, quan resolia satisfactòriament la tasca de tornar a muntar el moble i veia que m'havia sortit bé perquè havia tingut en compte tots els detalls, m'he trobat amb un somriure i recordant el meu avi. I he tingut ganes de començar a traspassar alguns d'aquests "truquillus" als meus fills...

I al vespre hem anat a Viladordis a escoltar un concert d'un jove grup de jazz anomenat "Marginats de l'error" (3 trompetes, saxo, xel.lo, piano, bateria, guitarra i baix). Hi hem anat perquè un dels trompetes és fill d'uns amics (i el pare és el director del grup) i la saxo una antiga alumna. I mentre escoltava els estàndards de jazz molt ben interpretats per aquells joves músics, he pensat que segurament el meu avi, trombonista en moltes bandes i diversos conjunts, que havia tocat a infinitat de festes majors (ball de nit de dissabte i sardanes de diumenge al matí) potser havia tocat alguna d'aquelles peces o, si no, probablement les havia escoltat en el seu equip d'alta fidelitat.

El meu avi és el de la segona fila a l'esquerra.

I era la segona vegada al dia que em recordava d'ell. I les dues amb orgull dels ensenyaments que m'havia deixat (avui, bricolatge i música) i orgullós de seguir-lo recordant i estimant per tot el que em va donar.

Nét del meu avi!