No ho intenteu a casa vostra...

"¡¡No lo intenten en sus casas!!" 

Recordo haver sentit aquesta frase vàries vegades en programes de tele quan estaven a punt de fer alguna "proesa" sorprenent que si algú intentés fer a casa seva segurament acabaria en desgràcia.
I aquesta és la meva recomanació respecte del que us explicaré a resultes d'un "innocent" partit de futbol entre pares i fills.

Els pares i mares de l'equip de futbol del Roc havíem organitzat un dinar de germanor després del darrer partit. Una barbacoa allà mateix, al camp de futbol, que algú va insistir a dir que havia d'acabar amb un partit de futbol entre pares i fills...
Quan va acabar el dinar i malgrat les evidències, tot va anar abocant-se a la fatalitat. I les evidències eren: les panxes d'alguns pares, la boca pastosa i les rialles indeturables en alguns que havien anat "regant" convenientment el dinar (i els preparatius previs i la sobretaula...) i la precària coordinació de moviments...
Els nens, competitius de mena, es morien de ganes de jugar contra els pares, conscients que la seva victòria seria d'escàndol. I els pares també teníem una part que es delia de tornar a empaitar una pilota i fer-ho en aquest ambient festiu... Però una altra part tenia encesos tots els llums d'alarma!!
Jo mateix havia dit en to de broma que havíem de jugar amb una ambulància allà al costat i tenia el pressentiment que un o altre acabaria prenent mal. Jo mateix en vàries ocasions havia acabat aventures semblants amb algun esquinç al turmell o lesions similars i mentre tothom esperava passivament l'inici del partit em vaig dedicar a anar fent estiraments per no patir cap estrebada.

I quan va començar el partit em vaig trobar bé i vaig fer alguna jugada sorprenentment digna, fins al punt que el Roc em va dir:

- Papa, per què no vols jugar mai a futbol amb mi...? Si ets molt bo...

I això devia inflar tant el meu ego que vaig extramotivar-me i en la següent jugada vaig encarar l'entrenador dels nanos (que reforçava el seu equip) per intentar prendre-li la pilota. Evidentment em va driblar però jo vaig veure la possibilitat de llençar-me i prendre-li la pilota.
I quan vaig caure vaig notar una sensació molt estranya al dit de la mà que havia recolzat a terra i vaig saber que m'havia fet mal. Em vaig mirar la mà i em vaig esgarrifar... feia un moment que aquell dit no anava posat d'aquella manera!!!
Immediatament vaig anar al bar a demanar gel i li vaig dir a l'Anna:
- Anem, que m'he trencat un dit!

Estava clar que m'hi havia fet una luxació perquè el dit havia sortit de la seva col.locació natural, però també podia ser que m'hagués trencat ossos, tendons o lligaments... No és que em fes molt mal, però pensar en tot el que vindria quan arribés a l'hospital i me l'intentessin posar a lloc em feia esborronar...

Vam anar a l'hospital i, malgrat que hi havia molta gent, vaig anar passant per la via directe cada cop que ensenyava el dit.
El primer metge me'l va començar a posar a lloc però em va dir que el notava molt inestable i que potser hi havia fractura.
Vam fer radiografies i vam descartar-ho.
Va continuar manipulant-lo i va fer-m'hi un embenatge amb una fèrula de guix.
Radiografies de control i, cap a casa amb uns calmants que mantinguessin l'efecte del que m'havien punxat al cul.
Una setmana d'immobilització amb un diagnòstic de subluxació i forta contusió.

Però al cap de dos dies, el dolor era igual o pitjor i tenia la mà ben inflada i d'un color cada cop més grogós i lleig o sigui que vaig tornar a urgències.
Després de la preceptiva espera em van dir que aquell edema era per falta de moviment, però també van veure que la posició en que m'havien immobilitzat el dit era poc funcional i van decidir refer-me l'embenatge.
Quan em van començar a manipular la mà em feia mooolt mal i van dir-me que podria molt ben ser que tingués algun lligament trencat o esquinçat. Van decidir enguixar-me'l i derivar-me a l'especialista de mans perquè quan retirés el guix comprovés i valorés com estava tot. Si la lesió era lleu potser amb les setmanes d'immobilització s'arreglaria i si no...

Amb aquests pensaments vaig marxar a casa. Aquests pensament i una immensa picor a l'avantbraç, on havia dut els dos dies l'embenatge.

L'endemà al matí em vaig llevar amb la mateixa picor i tota la pell vermella i irritada. M'hi vaig posar una crema hidratant per a pells atòpiques i vaig anar a la feina. Al migdia em seguia fent molta picor i quan vaig mirar-me el braç el tenia lletgíssim, ple d'ampolles ataronjades que supuraven...
Al migdia m'hi vaig posar una altra pomada, però a les 5 estava pitjor i vam decidir anar a urgències altre cop.
Després d'una nova llarga espera, la tercera en 4 dies, em van dir que havia patit una reacció al·lèrgica al primer embenatge que m'havia provocat un flictema amb sobreinfecció. Em van receptar un tractament antibiòtic i una pomada amb corticoïdes...

I així estic ara mateix...

Amb la mà enguixada, handicapé, limitat i sobrecarregant de feina domèstica la pobra Anna (no puc conduir, ni rentar plats, ni planxar i trigo el doble a dutxar-me, vestir-me, etc).
Amb un braç de leprós que he d'anar curant diversos cops al dia i va millorant lentament.
Sense saber què em trobaran quan el dia 1 de febrer em treguin el guix (la previsió més pessimista és que em trobin un lligament trencat i m'hagin d'operar... espero que no!!!).

I tot això per culpa d'un innocent partit de futbol entre pares i fills!!! O sigui que, si us ho proposen, feu cas del titular d'aquesta notícia i... no ho intenteu!!

P.S. La pròxima notícia us explicaré què és el millor de luxar-se un dit...

Xerrada "tècnica i tàctica" de l'equip dels "pares" abans del partit.

Inici del partit, jo amb pantalons vermells al fons de la imatge.

Primera visita a urgències per reduir la luxació.

Embenatge inicial.

Guix després de la segona visita a urgències.

Reacció al.lèrgica a l'embenatge: 3a visita a urgències.

Flictemes amb sobreinfecció...el regal final...