Vells poemes

Els darrers dies, revisant llibretes velles per recopilar informació del cas Careta, m'he topat amb poemes del passat.
Aquest exercici sempre és plaent i sorprenent.
M'agrada redescobrir els temes que em preocupaven, veure com alguns es mantenen i admirar com vaig trobar maneres originals de dir les coses.
No és pas que pensi que són meravellosos, però m'ha fet il.lusió rellegir-los.

Total, que no he pogut resistir la temptació de "castigar-vos" amb uns quants versos de l'any 2011.

Que sigui lleu...
;-)

15-3-2011
“Plou, tot el dia ha plogut”...
No sé si aquest vers és meu,
però fa temps que m’acompanya
en dies com el d’avui.

Plou, com si fos a “Blade Runner”
i l’aigua es va acumulant
i ho mirem darrere els vidres
perquè ja no som canalla.

I els bassals ens amenacen
i esdevindran oceans.
I sortir i entrar del cotxe
ens exposa a quedar a expenses

de la pluja que ens dispara
com malvat franctirador
de l’antiga Sarajevo.
Però les ferides són taques

només d’aigua que no taca.
Plou i plou més i no para
i ens bressola la cadència
de la pluja que ens amara.

Si no haguéssim de fer res
podríem gaudir sens presses
del monòton espectacle
que relaxa i abalteix

però ens esdevé un contratemps
perquè sempre tenim pressa.
Au doncs, obrim el paraigua
i afanyem-nos que fem tard.



“PARELLI” (parella de Pirelli) (18-3-2011)
L’un i l’altre, en paral.lel,
en silenci, frec a frec,
la distància que es manté,
sincronia i pas del temps.

Un pessimista se’ls mira
i diu que mai faran res
perquè cap dels dos s’acosta
ni es decideix a fer el pas.

Però l’optimista contesta
que tot està a punt de solfa,
que cap dels dos no s’allunya,
que estaran per sempre junts.

Quina estúpida condemna!
Quan un gira el cap ofès,
l’altre el busca amb la mirada
enganxada al seu clatell.

Però si de cop se li gira,
com un llamp i avergonyit
ara és ell qui dón(a) l’esquena
mirant l’extrem oposat.

Mai no es troben. Mai no es deixen.
Són una estranya parella.
Viatgen junts al mateix cotxe
els pneumàtics del davant.



XIP-XAP (20-5-2011)
No posa l’intermitent,
però t’avança, la vida.
I quan mires cap enrere
ja no la veus, ja és davant.
I tu sempre entre dos aigües
espernegant, aguantant-te,
surant a l’aigua, però estàtic,
sense parar de remoure’t,
però sense moure’t del lloc...

... i, si pot ser, amb un somriure.


3-8-2011
Cansat d’anar amunt i avall,
cansat de temes pendents,
frisós de parar un moment,
de quedar-me quiet
i de no fer res.

Sentint que s’escapa el temps,
sentint que no atrapo res,
volent capturar el moment,
satisfer la gent,
resoldre l’urgent.

Obviant el que és important,
obviant què vull ser de gran,
només malsolucionant
el que va passant
just a cada instant.

Perdent el millor dels trens,
perdent-lo i sent-ne conscient.
Potser quedaré perdut
dins d’aquest embut,
que ja és ben fotut.
  4-8-2011
Es gronxen les hores, els dies... el temps.
M’agrada mirar-m’ho des de fora estant.
Ser part del paisatge, aliè al desenllaç.
Fer del camuflatge la millor virtut.

Però no m’és permès.

Em cal fer d’actor, si puc, secundari
i protagonista més cops del que vull.
Sota el pes dels focus em costa estar bé.
Amb tants de micròfons millor no dir res.


DIES DE MALSONS (2-10-2011)
Fa dies que no em dius què somies,
que no mirem cap peli els dos plegats,
que no somrius alegre si endevino
el que ets a punt de dir-me, just abans.

Fa dies que s’amaguen les carícies
i no saben trobar-les els petons
escuets, de bona nit, que, com els cromos,
anem intercanviant en (a)nar a dormir.

Són dies de silencis i mirades
que amaguen però que ensenyen: parts iguals.
Són dies que ratllem al calendari,
però no recordarem passats els anys.

Podríem posar trampes, amagades,
i caure-hi els dos junts: error genial.
I així, atrapats, tots dos, junts, solitaris,
canviar-nos els silencis per carícies
i començar  a explicar-nos què somiem,
fins i tot els malsons. Primer els malsons.


PAPALLONA (3-11-2011)
La papallona que vola,
ales feixugues, però vola,
no perd l’instint de volar.

Incapaç sembla, a vegades,
però quan per poc s’estavella
sorprèn tothom, bat les ales
i aixeca el vol altre cop.

Contra les cordes, renega
del seu destí. S’hi rebel•la.
I obliga tots els dubtosos
a canviar el tòpic final.

I un punt d’orgull l’acompanya
quan, tan exhausta, es retira
conscient que no és pas la guerra
el que ha guanyat i celebra,
sinó una única batalla.

Caldrà la sort, la constància,
la fe, l’atzar, l’energia
i l’atenció quotidiana,
vetllar i cuidar la parella,
per dur l’amor a bon port.