Mortals

Dies enrere vaig veure un vídeo pel Facebook en que un pare jove (uns 30 anys) en fase terminal d’un càncer, enregistrava un missatge per al seu fill de poc més d’un any. Intentava explicar-li coses que no podria explicar-li en vida ja que tan sols li'n quedaven unes setmanes i el fill encara era massa petit per ser conscient de la situació.
Aquests casos sempre fan rumiar.
Vivint com vivim des d’una falsa immortalitat, totalment d’esquena a la mort i intentant ser eternament joves com ens mana la publicitat, prendre consciencia d’estar al capítol final de la vida és un cop molt fort.
Segur que tots hem viscuts casos propers de persones a qui han “sentenciat” que els quedava molt poc temps de vida. Aquestes notícies sempre ens trasbalsen i, de cop i volta, passem a tractar aquestes persones com si haguessin adquirit un nou estatus: el de “pre-mort”.
De cop i volta ja només pensem en ells en termes de temporalitat demanant quant els queda, què han dit els metges. I d’altra banda sembla que intentem crear una distància mental (sovint fins i tot física), potser per evitar que la seva desaparició ens faci més mal. Però penso que sobretot és la incomoditat de no saber com reaccionar davant d’un fet pel que tots haurem de passar.

Intento canviar el punt de vista i situar-me jo en primera persona. Què faré si un dia em diagnostiquen una malaltia incurable i em diuen que em queden unes setmanes de vida? És una mica estúpid fer-se aquesta pregunta perquè no estem preparats i és impossible saber com reaccionarem. Però intento imaginar-me l’aïllament al qual em veuria sotmès en aquestes darreres setmanes: com la gent s’allunyaria mica a mica de mi, com només els del cercle més proper es mantindrien al meu costat compartint el dolor de la propera separació.
És incòmoda aquesta reflexió... M’imagino alguns dels qui ho llegiu arrufant el nas amb un cert disgust, pensant que amb el munt de temes que es poden tractar, per què he hagut d’anar a parlar d’això... Però és un tema que fa dies que em volta pel cap, em preocupa i constato que no tenim resolt ni de bon tros.

Som mortals.
Un dia ens morirem.
I quan ens arribi aquesta hora hauríem d’estar preparats per assumir-la i poder-la compartir amb la gent que ens envolta. I que ningú no tingués por d’afrontar aquest pas. La mort no ens hauria de fer por perquè no és gaire intel.ligent tenir por d’una cosa que sabem del cert que acabarà produint-se. Només ens hauria de fer por el dolor i actualment crec que la ciència ens permet passar per aquest tràngol sense haver de patir.
I com que la mort es pot produir en qualsevol moment, hauríem de viure amb el màxim d’intensitat per no marxar frustrats de tot el que volíem haver fet i ja no podrem fer.

En fi, no sé si he dit tot el que volia dir, però tenia necessitat de posar en veu alta aquestes reflexions.

P.S. Vull dedicar aquesta notícia a la memòria del Xavi Valldeperas. Vaig començar-la sabent que estava malalt en fase terminal i la publico quan ja ens ha deixat. Va ser una persona important per Calders, va formar part de l'Associació de Veïns de La Guàrdia, va ser regidor, va ser un pilar del grup de teatre Elenc Els Calderins, va repartir molts somriures amb i sense nas de pallasso, va fer poble i va morir abans d'hora amb només 51 anys.
Per ell, per la seva dona Anna, pels seus fills Sergi i Anna i per tots els membres de l'Elenc Els Calderins que ara troben el buit de la seva absència més que els altres perquè van tenir la sort de tractar-lo més.