Després de la Via Catalana

La cadena humana que va recórrer de punta a punta Catalunya el passat 11 de setembre va posar de manifest la potència i la bona salut del sentiment independentista actual amb una acció que va tornar a ser multitudinària, pacífica, festiva i democràtica (em van sorprendre gratament les paraules d’un corresponsal francès que explicava que cada vegada que a França hi ha manifestacions multitudinàries hi ha bretolades, destrosses i incidents varis i havia quedat meravellat del caràcter pacífic i festiu d’una concentració humana d’aquestes dimensions).
D’una banda la capacitat d’organització i planificació des del més absolut voluntariat i sense finançament oficial. D’altra banda la conscienciació i la capacitat de previsió de la gent que no va respondre a una flamarada després d’una injustícia o un atac puntual, sinó que, amb mesos d’antelació, es van apuntar a través d’una plana-web, es va guardar el dia a l’agenda i va recórrer centenars de quilòmetres per contribuir a l’èxit d’aquesta acció nacional.

Les sensacions van canviant lenta però irremissiblement i el que abans alguns podien viure des d’una certa clandestinitat, por o vergonya, ara es viu cada cop més des del convenciment, l’orgull i la fe. I parlo dels sentiments independentistes de cada cop més catalans que exhibim sense cap temor ni precaució les estelades i parlem en veu alta de la independència, sabent que molts dels que ens escoltaran pensen com nosaltres.
I mica a mica també es perceben moviments des del bàndol espanyol i a nivell internacional.
D’una manera lenta però imparable s’aprecia un canvi de to des d’Espanya. Es va basculant entre la indiferència, la burla i l’amenaça, però mica a mica en el to general es percep que cada vegada contemplen la independència de Catalunya com una possibilitat més real i menys utòpica.
I a nivell internacional “la qüestió catalana” no deixa d’estar d’actualitat. Un dia és la pregunta d’un parlamentari europeu, un dia és l’opinió d’un economista, un altre dia un jurista expert en dret internacional... A vegades és una opinió que sembla alimentar la immediatesa i facilitat de la indepèncència i l’endemà és un gerro d’aigua freda que ens diu que serà impossible assolir-la o que se’n derivaran greus dificultats legals i econòmiques. Però sigui com sigui el tema segueix bellugant-se i les diplomàcies internacionals tenen un ull posat en aquesta partida d‘escacs que no saben com acabarà.

Enmig d’aquesta cojuntura hi ha els que tenen pressa i volen enllestir-ho definitivament el proper 2014, si cal agafant la porta i marxant al preu que sigui.
D’altres pensen que és millor anar afiançant cada pas endavant i que no és bo voler córrer més del compte i que si cal esperar el 2016 per haver fet més pedagogia internacional i haver-se carregat de més raons que acabin decantant la negociació final del nostre favor, val la pena aquesta espera.
Els primers diuen que no és possible mantenir la flama d’aquestes dues darreres Diades si no es produeix un desenllaç i tenen por de perdre aquest recolzament popular creixent d’ara o que vagi minvant l’atenció internacional que estem concentrant en aquests moments.

Jo penso que aquesta partida apassionant que s’està jugant al tauler d’escacs de la història de Catalunya està en un moment transcendental i que necessitem fermesa i valentia, però també seny i prudència. Tinc la sensació que des de fa un any (o potser una mica més) s’ha engegat un procés que la millor virtut que té és que no fa passes enrere i que sembla tenir un objectiu força clar. I en aquest sentit crec que mentre el vaixell vagi avançant i no hi hagi retrocessos, la flama del recolzament popular i de l’atenció internacional es pot anar mantenint en un nivell força alt.
A més a més, la combinació política formada pel lideratge del president Artur Mas i el seu partit de govern CIU (malgrat els estirabots d’Unió), sempre sota l’atenta vigilància de l’ERC d’Oriol Junqueras i amb la pressió popular capitalitzada per l’ANC de Carme Forcadell manté la corda ben tensada i evita temptacions d’aturades innecessàries o de marxa enrere davant possibles cants de sirena.
I si això fos un còctel, l’ingredient que hi acaba de posar el punt de frescor i de picant el constitueixen les reaccions de la dreta fonamentalista espanyola que, paradoxalment, semblen jugar al nostre favor, excitant la nostra sensibilitat, retratant-se a nivell mundial i fent-nos guanyar adeptes per a la causa independentista.

M’imagino Catalunya com aquell futbolista de prestigi que té contracte amb un club però ja ha decidit que vol marxar a un altre, com els va passar a Dani Alvés quan va voler marxar del Sevilla o a Cesc Fàbregas (de l’Arsenal) o fa pocs dies a Gareth Bale (del Totenham). Rep pressions, legalment està obligat a complir el seu contracte, durant un temps intenten fer-li la vida impossible per fer-lo desistir de les seves intencions... però si realment ha pres la decisió que vol marxar d’aquell club i vol anar a un altre, al final ho aconsegueix.
Ara bé, això només acaba passant si el futbolista, el seu representant, la seva família i tots els actors implicats ho tenen clar.
I penso que ara estem en aquest moment que hem d’acabar de convèncer “el representant” i “la família” que realment marxar a l’altre club és la millor opció per a tots (aquests indecisos a qui hem d’acabar d’explicar els nostres arguments per veure si els convencem que ens facin costat). Per això penso que si esperar una mica més ens pot permetre augmentar el suport dins de la població de Catalunya  i fins i tot fer pedagogia a nivell internacional i guanyar simpaties per quan arribi el moment de posar les cartes sobre la taula (que ara encara no deu ser el moment per molt que Espanya es desgasti cridant a files els ambaixadors de Letònia i Lituània pretenent victòries simbòliques que segurament en el moment decisiu no serviran de res) potser pot valer la pena.

És a dir: fem-ho tan aviat com puguem, però no vulguem córrer més del compte de manera que se’ns passi alguna cosa per alt que ens pugui perjudicar.
I sobretot: ni un pas enrere.
I amb el mateix llibre d’estil que hem seguit fins ara: de manera pacífica, democràtica i multitudinària.

I si res no es torça farem realitat la cita de Gandhi:  

Primer t'ignoren, 

després se'n riuen, 

després t'ataquen 

i finalment, guanyes.