Avui us parlaré del primer: un article de la MONTSE PEDREIRA (veïna de Calders que dirigeix el Grau d’Educació Infantil de la F.U.B.) titulat “CONFESSO QUE M’EMOCIONA APRENDRE” publicat al Regió7 el 10 de setembre de 2013.
La Montse Pedreira defensa que “...aprendre és altament gratificant, i l’escola (...) hauria de ser un lloc viu, ple d’emocions intenses relacionades amb el coneixement...” per, a continuació, denunciar que massa sovint l’escola simplement es centra en transmetre informació el màxim d’asèptica i desproveïda d’emocions.
Ara bé, paradoxalment, com que hi ha un corrent majoritari que reivindica la importància de les emocions en el creixement i desenvolupament personal, a l’escola podem assistir a la gran contradicció d’intentar reprimir les emocions espontàniament generades pels alumnes, mentre d’altra banda intentem crear una motivació artificial cap a tasques sense massa sentit per a ells. “Crear emocions falses i contenir les reals, un desgast tan absurd com innecessari. I si canviem el fer de l’escola i apostem per propostes potents d’aprenentatge que aportin emocions reals positives en elles mateixes, que ens evitin tant la motivació artificial com la contenció?”.
En aquest sentit també critica el treball forçat i artificial que a vegades es pretén imposar als alumnes per tal que verbalitzin el seu estat emocional de manera sistemàtica i programada davant dels seus companys (posant en dubte l’ètica d’aquestes pràctiques que obliguen a compartir la pròpia intimitat). Com diu l’autora “...no seria millor integrar emocions i aprenentatge? (...) No seria millor afrontar els canvis de fons que requereix el funcionament de l’aula per arribar a gaudir de situacions de vida en comú on les emocions sorgeixin, es parlin, es visquin i es facin conscients amb naturalitat?...”
Acabo citant gairebé íntegrament els últims paràgrafs de l’article:
“...És encàrrec de l’escola crear un ambient procliu a l’aprenentatge, on s’estimuli la curiositat natural (...), on la realitat es relacioni amb fluïdesa a l’aula, on s’afavoreixi la pròpia acció intencionada, on hi hagi temps i espai per a converses autèntiques, on les discussions, els arguments, les idees diverses s’entrecreuin, rebotin i s’escampin il·luminant tot l’espai, on la passió investigadora d’infants i mestres formi part de manera natural del fer de l’aula.
És encàrrec de l’escola tractar els nens i nenes com a éssers intel·ligents i potenciar el desig d’aprendre des del respecte a les persones. Un desig d’aprendre que neix de manera natural, que és gratificant i que es retroalimenta a si mateix creixent en espiral i provocant prou emocions positives derivades de compartir experiències satisfactòries d’aprenentatge com per trencar amb la necessitat de promoure’n artificialment.
Dissociar emoció i coneixement no té sentit perquè aprendre és emocionant i és l’emoció natural que hauríem de potenciar a l’escola per aconseguir que alhora sigui un espai de benestar.
Integrar emoció i coneixement no és un problema per als infants, la dificultat ha de provenir de la formació dels adults. Emocionar-se amb l’aprenentatge hauria de ser un requisit per a ser mestre/a perquè viure experiències positives intenses d’aprenentatge és tan potent que necessàriament porta a treballar per a aconseguir-ne de noves compartint-les amb els altres. Per sort, el goig intel·lectual (...) no té edat ni limitacions: mai és tard per llançar-se a la recerca del plaer d’aprendre.”
Em semblen reflexions molt interessants que posen de manifest com a vegades podem estar duent a terme una acció educativa que censura i inhibeix aspectes naturalment enriquidors mentre imposem pràctiques artificials de dubtosa eficàcia.
En definitiva a vegades ens allunyem de la realitat i d’aspectes naturals (la curiositat, el debat, el qüestionament, la valoració dels errors, l’aprenentatge entre iguals, l’intercanvi d’idees...) que poden potenciar la qualitat de l’educació.
I el pitjor de tot és que potser ho fem sense ser-ne conscients, només fent de continuadors d’unes pràctiques que per inèrcia anem perpetuant.
Per això és bo tenir sempre les orelles i els ulls oberts a reflexions que ens poden qüestionar les nostres pràctiques per anar-les adaptant i millorant en un procés que no ha d’acabar mai. Aquest és un dels aspectes més enriquidors de la feina de mestre: podem estar treballant sempre amb alumnes de les mateixes edats, aparentment fent el mateix, però tenim la possibilitat d’estar sempre provant coses noves, intentant fer-ho cada dia una mica millor.
Podeu consultar l’article sencer a:
http://blocs.fub.edu/educaciofub/2013/09/10/confesso-que-memociona-aprendre/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada