Saber morir

Aquesta notícia que escric avui, va començar a gestar-se fa molt temps: quan va morir el pare de l'Ester (Joan Maruny, juliol 2010). I després amb la mort del pare del Joan Albert (Josep Mª Basiana, desembre 2010).
I avui que s'ha produït la mort de la mare de la Núria (Núria Camps, juny 2013) m'he decidit a posar-ho negre sobre blanc.
En tots tres casos he assistit, admirat, als relats dels fills que explicaven com de fàcil havien posat les coses els que s'havien de morir. Assumint el camí irreversible que anaven a afrontar, parlant-ne obertament amb els familiars, decidint coses de l'endemà, acomiadant-se sense presses de tothom, omplint de sentit les hores que els quedaven, oblidant malentesos del passat, dient-se les coses que havien de dir-se abans que no fos massa tard... 
Amb una serenitat i una enteresa admirables, sense evitar parlar del final inevitable, fent-se regals de comiat, donant consells, repartint les coses en vida. Donant lliçons de vida fins l'últim moment, sense voler allargar innecessàriament el moment del traspàs... Sé que pels que han quedat, la vivència d'aquest comiat els ha donat una pau que ha fet molt més fàcil el dia després perquè no han quedat coses pendents ni ferides obertes, ni retrets.
Admiro aquestes persones que han sabut acabar amb aquesta dignitat i valentia. Jo, ara que veig lluny aquest pas (tot i que mai no sabem si ens espera més aviat del que voldríem), voldria saber seguir el seu exemple. Però no sé si quan arribi el moment tindré la valentia d'afrontar aquest canvi de vies amb que il.lustro la notícia: un tren que abandona la via principal i se'n va cap un destí incert.
Suposo que una part de l'èxit que això pugui ser així ha de ser que la vida viscuda hagi estat plena de sentit i viscuda amb coherència. De manera que puguis mirar enrere i pensar que ha valgut la pena i que no et sap greu marxar perquè ho faràs feliç i orgullós del que has fet i del que deixes...
Per tant, toca viure intensament el dia a dia per poder afrontar el moment del comiat amb aquesta enteresa, si la vida ens dóna l'oportunitat.
En fi, gràcies al Joan, al Josep Mª, a la Núria i a tots els que ens donen aquests exemples i ens marquen el camí a seguir.
Fins a sempre!