Ja sabeu que m'agrada el seu estil entre sorneguer i emotiu. I em va agradar especialment aquest article en que, des del punt de vista del seu fill, relativitza allò que pels adults pot arribar a ser tan important i que... potser no ho és tant.
Silenci. El papa està creant. Sí, sí, és aquell home gran que s’ha tancat a la seva habitació amb pany i forrellat, no se sap si per concentrar-se o per la vergonya de ser vist per la resta de la família udolant com un gat famolenc de carrer o renegant com un camioner cada cop que es queda encallat abans d’arribar a la tornada.
Sí, a casa fa unes setmanes que no es pot fer soroll. El papa està fent cançons noves. No, jo tampoc crec que calgui gaire; total, quan torni a tocar es passaran tot el concert demanant que toqui el Bon dia, però es veu que cal material nou per fer passar l’estona fins que no arriba aquest moment.
I allà el teniu,barallant-se amb la guitarra i el full en blanc, mentre jo i la mama fem mans i mànigues per no destorbar l’artista comarcal. Es veu que abans, quan jo no hi era, es passava tota la nit en vetlla buscant la cançó definitiva, que se li feien les cinc de la matinada i no se n’adonava malgrat els cops d’escombra desesperats de la veïna del costat. La mama m’ha explicat que s’obsessionava tant que no existia res més que el nou disc, que no li calia ni dinar ni sopar ni sortir de festa ni gairebé fer necessitats fisiològiques, no fos cas que les muses traguessin el cap i l’enxampessin sense la guitarra a la mà. Es veu que la seva vida eren únicament les cançons.
Ara no, ara ha d’aprofitar estones i bocins per parir alguna cosa mitjanament decent. I per culpa d’això l’he de cridar perquè l’aigua de la banyera està gelada, ni m’escolta quan tinc un dubte amb les sumes i les restes o quan li dic quin cromo em falta a l’àlbum d’Invizimals. Però tot és a fi de bé: d’aquí poc sortirà un disc nou i amb ell una nova gira. La mama diu que és important per a ell i que no ens hem d’enfadar quan li expliquem alguna cosa tot sopant i ell fa aquella cara de ser a milers de quilòmetres de distància. No ho sé, potser ella que és gran ha de fer aquest paper, però a mi em sembla que me’n toca un altre. Per això avui, malgrat les prohibicions, he entrat a la seva habitació amb la pilota a la mà i li he dit: “Papa, això d’Els Pets durarà molt?” Sí, ja sé que sembla una pregunta cruel, però no ho és. L’he feta amb aquella carona de nen emparat que em surt tan bé. No em falla mai. Dos minuts més tard li estava fent un gol impossible per tot l’escaire de l’armari.
Ai, sí! Sort en té el papa de tenir-me a mi, un fill que li recordi de tant en tant que la vida és alguna cosa més que fer cançons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada