El "Ratoncito Pérez" i la fantasia

Fa unes setmanes al Roc li va caure la primera dent i tots plegats vam tenir clar que aquella nit passaria el "Ratoncito Pérez" a endur-se la dent, que calia posar-la sota el coixí i que alguna cosa hi deixaria a canvi.
No n'havíem parlat prèviament, ni vam tenir gaires dies per preparar-nos, ni teníem cap precedent proper, però aquest personatge fantàstic va instal.lar-se entre nosaltres amb una gran naturalitat.
I va ser maco viure aquella excitació no prevista. La del Roc il.lusionat per saber què trobaria sota el coixí. I la nostra, improvisant què hi posaríem.
Però tot va seguir el guió normal: el Roc es va trobar un paquetet amb una nota manuscrita del Ratoncito Pérez i dins hi havia un conte i 2 paquets de cromos.

Al cap d'una setmana, li va caure la segona dent i en la nota que el Roc li va escriure al Ratoncito, li demanava si li podia deixar alguna cosa per al mal de coll... Ens va emocionar aquella confiança en els poders del seu recent descobert amiguet fantàstic i la candidesa i la inesgotable capacitat d'imaginació i fantasia dels nens.

Com el tió.
Jo mai no havia fet cagar el tió de petit, però amb l'Anna vam decidir que volíem viure aquesta tradició amb els nostres fills. El primer Nadal jo estava tan o més nerviós que els nens (bé, segurament més perquè el Roc era moooolt petit). Veig tanta inconsistència en el muntatge del tió que cada any penso que ens cosiran a preguntes i no podrem respondre-les: Com pot ser que un tronc mengi peles de fruita i després cagui regals? Per què l'hem de picar perquè cagui? Per què quan marxem del menjador no es veu cap volum sota la manta i quan piquem ja és evident que a sota hi ha un munt de regals? Per què tots marxem a cantar a una altra habitació menys l'avi?
Però els menuts no volen fer d'investigadors del C.S.I., ells només volen viure la màgia i la il.lusió d'aquests episodis fantàstics i segueixen el protocol sense qüestionar-se res. Només rebent amb unes pletòriques cares d'alegria i felicitat els regals que els ha cagat el tió... És un moment molt especial que recomano a tothom perquè veure les expressions dels infants en aquells instants no té preu.

Quina sort que tenen els infants de tenir aquesta capacitat de sorprendre's amb la màgia de la fantasia!! Sense analitzar ni qüestionar res del que és inexplicable...
Tant de bo nosaltres poguéssim posar el nostre carnet de l'atur sota el coixí i la fada de l'INEM ens hi deixés una nova feina cada cop que ens quedéssim sense...
O poguéssim posar un ninot que representés la malatia que no ens deixa dormir sota una manta i, després de clavar-li unes quantes bastonades i cantar unes cançons, ens trobéssim el regal de recuperar la salut...
Seria maco, oi?

Però potser si això ens passés, en comptes de gaudir-ho, començaríem a preguntar-nos com ha estat possible, formularíem hipòtesis, descartaríem possibilitats, buscaríem informació que ens donés una raó lògica al que havia passat...
Vet aquí una altra cosa que hem de recuperar de la nostra infantesa: més imaginació, més acceptació de la realitat (sobretot quan és positiva)... I en comptes de fer-nos tantes preguntes, gaudir del moment.
(perdoneu però encara estic sota la influència de la lectura de "El Petit Príncep"...)