Avui hem tallat.A hores d'ara encara no ho sap pràcticament ningú i potser no faig bé d'explicar-ho aquí, però el cos m'ho demana i per una vegada no vull reprimir aquest impuls...
Feia molts anys que convivíem, moltíssims... De fet em costa recordar com era la meva vida abans d'ella. I, com tantes relacions, va arribar un moment en que la rutina s'hi va instal.lar i ja no sabia ben bé per què seguíem junts.
El que al començament havia estat un estímul constant, una il.lusió, un orgull... mica a mica s'havia anat fonent i ara havia arribat un moment en que s'anava mantenint per pura inèrcia. Més d'un cop havia pensat en deixar-ho córrer, però sempre m'acabava frenant una mena d'estrany sentimentalisme, aquella sensació que allò nostre havia de ser una cosa "per sempre".
De fet ens havíem convertit en una gran raresa perquè pràcticament ningú ja no aguanta tant temps amb el mateix... però nosaltres seguíem junts i potser fins i tot per a alguns havíem esdevingut una mena d'exemple de lleialtat, fidelitat i constància.
Ningú no sabia que les últimes vegades hi havia hagut moments feixucs. A vegades la cosa s'embolicava de tal manera que costava molt de desembolicar. I quan al final ho aconseguíem, tornàvem a trenar-ho, però els fils cada cop eren més prims i més fràgils... I en cadascuna d'aquestes ensopegades perdíem més i més motius per continuar plegats... I la reconstrucció, tot i que de cara enfora pogués semblar igual que sempre, nosaltres sabíem que cada cop era més falsa i sobretot més mancada d'il.lusió.
Feia molts anys que convivíem, moltíssims... De fet em costa recordar com era la meva vida abans d'ella. I, com tantes relacions, va arribar un moment en que la rutina s'hi va instal.lar i ja no sabia ben bé per què seguíem junts.
El que al començament havia estat un estímul constant, una il.lusió, un orgull... mica a mica s'havia anat fonent i ara havia arribat un moment en que s'anava mantenint per pura inèrcia. Més d'un cop havia pensat en deixar-ho córrer, però sempre m'acabava frenant una mena d'estrany sentimentalisme, aquella sensació que allò nostre havia de ser una cosa "per sempre".
De fet ens havíem convertit en una gran raresa perquè pràcticament ningú ja no aguanta tant temps amb el mateix... però nosaltres seguíem junts i potser fins i tot per a alguns havíem esdevingut una mena d'exemple de lleialtat, fidelitat i constància.
Ningú no sabia que les últimes vegades hi havia hagut moments feixucs. A vegades la cosa s'embolicava de tal manera que costava molt de desembolicar. I quan al final ho aconseguíem, tornàvem a trenar-ho, però els fils cada cop eren més prims i més fràgils... I en cadascuna d'aquestes ensopegades perdíem més i més motius per continuar plegats... I la reconstrucció, tot i que de cara enfora pogués semblar igual que sempre, nosaltres sabíem que cada cop era més falsa i sobretot més mancada d'il.lusió.
I el cas és que podríem haver seguit així tota la vida i segur que haguéssim trobat arguments per mantenir-ho, però a mi cada cop m'omplia menys i cada cop li trobava menys sentit. Una cosa que en els seu moment vaig tirar endavant amb tota la convicció i en contra de tot i de tothom, ara ja no em motivava per seguir-hi lluitant.
I per un cop he decidit ser honest amb mi mateix i m'he decidit a tallar.
Potser els primers dies em sentiré estrany, com si em faltés alguna cosa...
Potser hauré de respondre moltes preguntes...
Potser hi haurà gent que no entendrà la meva decisió, però és la meva. I ara ja està presa:
......
......
......
...... AVUI M'HE TALLAT LA TRENA...
(podeu veure'n un reportatge gràfic aquí )
I per un cop he decidit ser honest amb mi mateix i m'he decidit a tallar.
Potser els primers dies em sentiré estrany, com si em faltés alguna cosa...
Potser hauré de respondre moltes preguntes...
Potser hi haurà gent que no entendrà la meva decisió, però és la meva. I ara ja està presa:
......
......
......
...... AVUI M'HE TALLAT LA TRENA...
(podeu veure'n un reportatge gràfic aquí )
12 comentaris:
...ja,ja, ja,ja, ja, ja, ja,.......Eladi ets el que no hi ha...!!! A més d´un ja se li deuria glaçat la sang pensant en ves a saber què...
La veritat és que a mi també em va sorprendre molt la teva decisió... feia tants anys que convivíem tots tres...
Trobaré a faltar fer-te la trena a quarts d´una de la nit...per tal d´anar una mica endreçat i presentable al sortir de casa...
La veritat sembla que et falti alguna cosa i això que pocs s´han adonat de la seva absència però la decisió era totalment teva ... per cert, espero que no et passi com Samsó al tallar-se la melena.....
Dos rellotges, trena,...A veure quin serà el pròxim venasso..Aix, déu meu....!!!!
Ei Eladi, jo no me m'he adonat, però si que vaig veure un dia d'aquesta setmana la duies " al viento " o sigui sense trenar ........ i vaig pensar que no era normal. Si és la teva decisió ENHORABONA !!!!
Anna i Jemina:
1.- Ningú no s'adona que ja no porti trena.
2.- De moment em sembla qu no he perdut la força ni res que hagi trobat a faltar...
3.- Tampoc no ha tingut massa èxit ni ressó l'escrit de la notícia del qual jo estava tan orgullós...
4.- I tot plegat res més, que tampoc no té tanta importància... En tindrà més el dia que em rapi... o quan em deixi les rastes...
Nanit
Eladi
...O tenyir-te els cabells de vermell...quina vergonya vaig passar.....
Salut Mestre!
...després de tant de temps,deixa'm dir:
1-Encara que no hagi participat activament,continuo sent militant(a vegades pasiu...) del teu bloc,perquè entro i et llegeixo sempre...ja saps allò de l'absència plena de presència!
2-Espero que com deia l'Anna,no perdis les forces com el Samsó ni et retiris com els toreros.
3...i el més important...
QUINA ENVEJA!!!!!
Després de veure les fotos,veig que no has perdut ni un fil de cabell!!...quant per el contrari,jo d'aqui poquet,seré més careca que el teu/nostre pare!
Enfi...
Una abraçada forta i avui que he perdut la vergonya d'escriure després de tant de temps de no fer-ho,et dic:fins aviat!,i petons de colors!!
pd-jo no recordo haver-te vist mai amb els cabells vermells...hi han proves gràfiques??
Diossssssssssssssss!!!
Y yo sin darme cuentaaaaaaa...
Amb raó l'altre dia em vas fer el comentari si havia llegit l'article.
Volia tallar-la joo.
Això no es fa amb una amic i, sobretot, AMB UNA TRENAAAA.
Grrrrrrrrr.
Petons de colors.
Miles
Hola, Txetxu,
muito obrigado per la sua visita... ;-)
Totalment anecdòtic el tema del tall de la trena... i totalment aleatori el repartiment que la genètica ha fet de la qualitat capilar en les nostres closques. Espero que no ho portis massa malament... això de ser un "careca" no sona pas malament en brasiler... ;-)
De la meva tenyida vermella h iha proves gràfiques, sí. però com que era una època pre-digital, caldria buscar les fotos, escannejar-les ie nviar-te-les i això, ara com ara, no tinc temps de fer-t'ho. Si tens molt d'interès, recorda-m'ho al meu estiu...
Apa, noi, per avui res més. molts petons de colors i fins aviat!
Eladi
Miles,
hi havia molts pretendents a tallar la trena, però només una persona s'ho havia guanyat a pols després de 15 anys de fer-la i desfer-la. i aquesta és qui ho va fer.
I l'escrit què? Et va fer dubtar en algun moment?
Eladi
Com et conec... i recordant d'altres... ràpidament em vaig posar a la defensiva.
I ho vaig encertarrrrrr!!
MIles
ves, comence a leerte al reves, lo que tecomente en agrïments, ha esto me referia, este tipo de publicaciones son las que esperas encontrar,con ese toque de suspense, y simpatia.
PS: ¿cuantos años hace que la tenias? se te veia con un toque mas bohemio, bueno es tu decisión....pero la encotraras a faltar ???
Perqueno,
1.- gràcies pels elogis al text de la notícia. Jo n'estic particularment orgullós i ha tingut molt poc ressò aquí al bloc.
2.- Feia 15 anys que la tenia
3.- Crec que no la trobaré a faltar perquè com explico a la notícia ara ja la mantenia "perquesí", sense que hi hagués cap motivació i em feia més nosa que servei alhora de fer-la i desfer-la.
Gràcies per participar i a reveure.
Eladi
El més important era anar contra-corrent, i la trena era això, una manera de fer el "salmó"....
Publica un comentari a l'entrada