Indignats: l'acampada

Em falten dades... Vull començar reconeixent això perquè segurament no podria aguantar una discussió profunda sobre el tema, però, pel poc que he vist, llegit i escoltat em sorprèn la dimensió que ha anat agafant tot plegat.

...Places de grans ciutats plenes de gent que hi acampa pacíficament durant dies i dies, que fa assemblees diàries, s'organitza en comissions i demana l'impossible sense intenció de fer-se enrere (de moment)...
...Concentracions nombroses que desafien les decisions de la Junta Electoral i el Tribunal Constitucional, ja que ningú no gosa intentar un desallotjament d'una quantitat tan gran de gent que actua de forma pacífica, sense témer unes conseqüències clarament contràries als seus interessos...
...Telenotícies, portades de diaris, entradetes de les notícies radiofòniques monopolitzades per aquestes concentracions, quan haurien hagut de fer-ho les notícies electorals en la recta final de la campanya...

A algú li recorda el Maig del 68 francès... o les revoltes recentment viscudes als països àrabs per derrocar els governs totalitaris i guanyar quotes de llibertat i democràcia
Algú diu que això durarà quatre dies i tot quedarà igual...
Algú diu que durarà quatre dies però que hi haurà un abans i un després...

Mica a mica em vaig fent gran i els debats entre la utopia i el pragmatisme els acaba perdent sempre l'utopia. Segurament després de les eleccions, els partits polítics aniran recuperant el protagonisme i el focus informatiu s'anirà allunyant de les concentracions populars a les places, que aniran perdent motivació i sentit i s'aniran dissolent.

I tot tornarà a la normalitat... Tot?
Tant de bo que no. Tant de bo que quedin lliçons que algú pugui aprofitar en el futur.

Sobretot la de la protesta pacífica (en la línia de Gandhi i Luther King). Els concentrats han tingut molta cura d'evitar caure en provocacions i han fet fora els que s'allunyaven d'aquesta línia. Sabien que tothom estava esperant una relliscada, un contenidor cremat o un llançament d'ous o pedres per desqualificar la protesta. I tenien clar que això era el que no volien. Ha estat una protesta pacífica, cívica, amb assemblees, amb comissions organitzades, amb activitats per a petits i grans, amb debats i reflexió... i sense cap incident destacable.
També destaca el recolzament creixent i massiu. Cada dia hi ha hagut més gent que s'hi ha anat afegint. I entre els que no hi han anat n'hi ha molts que simpatitzen amb aquesta idea de donar l'esquena a moltes de les característiques socials, polítiques i econòmiques del moment actual, a les que cap partit polític vol plantar cara (segurament perquè no hi tenen res a fer ja que la política no està en mans dels polítics sinó de més amunt...). I com que els polítics no semblen poder donar l'alternativa vàlida als problemes d'una gran majoria, tothom mira amb bons ulls aquesta romàntica possibilitat d'una revolució pacífica.

Aquesta crisi econòmica està arribant, com una taca d'oli, a una quantitat cada vegada més gran de persones. I tot i que és molt difícil que aquesta gran massa social sigui capaç d'organitzar-se eficaçment, aquestes concentracions d'aquests dies són la il.lusió del que podria arribar a ser... Segurament si aquest fenomen s'anés allargant en el temps i acollís una quantitat cada vegada més gran de persones, s'aniria convertint en un interlocutor vàlid per posar-se a dialogar amb les forces polítiques per mirar de canviar coses des d'una posició de certa força.

Ara bé, tal i com estan muntades les coses, l'única manera de poder intervenir per poder canviar les coses és el joc democràtic de les eleccions. I per tant, aquestes multituds concentrades a les places s'haurien d'organitzar políticament, superar totes les diferències de criteris (independència o no, planteig davant la immigració, els ajuts socials...) i trobar uns punts comuns sòlids per defensar unes úniques idees. I aglutinar prou electorat al voltant per poder entrar a les institucions i dur a la pràctica aquestes propostes que avui es llancen al vent en forma de proclames. I tot això no sembla pas fàcil...

D'aquí a uns dies es desfaran les concentracions i acampades i els organitzadors i els participants mica a mica tornaran cap a casa seva, satisfets de tot l'enrenou i protagonisme que s'ha aconseguit i de la simpatia i el suport rebuts, però amb el gran interrogant de si haurà servit per a alguna cosa més que això.
I, tot i el meu pessimisme realista, només el temps té la resposta...