El Bàsquet Manresa

Si intento fer memòria dels primers records m'apareixen imatges aïllades d'un partit amb el meu pare. Surten noms de jugadors com German González o Greg Bunch. Al vell pavelló. Un diumenge al matí. El bàsquet encara no em cridava gaire l'atenció...

Però a partir de la temporada 85-86 m'hi vaig abonar (carnet juvenil) i hi anàvem cada partit amb els de la colla dels Snoopys, malalts de bàsquet, que jugàvem cada diumenge al matí a La Salle i ens compràvem el "Gigantes" i el "Nuevo Basket". Jordi Creus, Pep Palacios, Luis Blanco, Clyde Mayes, Rolo Frazer, Marsal, Tarín... apareixen els noms dels mítics jugadors del TDK Manresa d'aquells anys... Cada partit era un ritual: animàvem, cridàvem, vibràvem... Encara al Vell Pavelló del Congost. Quan acabava el partit els jugadors pujaven per unes escales entremig de les grades, protegits només per una reixa dels afeccionats que, a dos pams, els cridaven mentre els pobres esportistes esperaven que els obrissin la porta del vestuari... A vegades al final ens quedàvem a demanar autògrafs...
Al 1992 es va inaugurar el Nou Pavelló i al cap de pocs dies va morir el capità Pep Pujolràs en accident de trànsit. En memòria seva es va celebrar durant uns anys el Memorial Pujolràs en el qual vam participar diverses vegades: 24 hores ininterrompudes de partits de bàsquet popular entre blancs i vermells.

La temporada 95-96 va venir el primer gran èxit: la Copa del Rei de Murcia, amb un equip ben recordat: Joan "Chichi" Creus, Lintoln Townes, Roger Esteller, Lisard González, Rafa Vega, Jordi Singla, Tellis Frank, Harper Williams, Paco Vázquez, Joan Peñarroya, Jesús Lázaro...
I els anys daurats del bàsquet manresà culminen la temporada 97-98 amb la consecució del títol de la Lliga ACB, un èxit sense precedents per a un club modest i humil com el nostre. Cal recordar aquells herois: Herb Jones, Jesús Lázaro, Pere Capdevila, Chichi Creus, Brian Sallier, Paco Vázquez, Derrick Alston, Quique Moraga, Román Montañez, Lisard González i Jordi Singla, entrenats pel debutant Luis Casimiro. Des de la sisena posició final a la Lliga Regular es van anar superant les eliminatòries dels play-off, sempre amb el factor pista en contra, deixant enrere l'Estudiantes (1-3), el Real Madrid (1-3) i finalment, a la gran final, el Tau Vitoria (1-3).

El 1999 es va retirar en Chichi Creus als 42 anys i allò va ser el final d'uns anys gloriosos. La temporada 99-00 es va perdre la categoria i el patrocini de la casa TDK. Després de 2 anys a la LEB es va recuperar la plaça ACB, però només es va poder conservar 4 anys i la temporada 05-06 tornava a tocar baixar a la lliga LEB. Per sort només en un any es va poder tornar a pujar i des de llavors continuem sobrevivint, alternant els patrocinis de RICOH, SUZUKI i ara ASSIGNIA.

I durant tots aquests anys ens hem mantingut al costat del Bàsquet Manresa, recolzant l'equip i admirant les virtuts que el fan subsistir en un primer nivell estatal al costat de totpoderosos com el Barça i el Madrid.
Hi ha passió, hi ha sentiment, hi ha orgull, hi ha amor pel bàsquet, hi ha treball, hi ha constància i hi ha tota una filosofia de club i d'equip. El Manresa ha de descobrir bons jugadors joves que encara ningú no ha descobert i fer-los créixer, ha de fer equips amb jugadors modestos i treballadors, que estimin el bàsquet, que no els caiguin els anells per ajudar-se els uns als altres en benefici del guany col.lectiu. Al Manresa tots defensen amb intensitat, tots lluiten fins al darrer segon, tots apreten les dents i s'aixequen després de cada ensopegada. De tant en tant hem fitxat algun jugador "estrella", i normalment el rendiment col.lectiu ha baixat perquè aquest jugador de molta més qualitat que la resta, només es preocupava de fer bones estadístiques individuals i llavors el Manresa no jugava com un equip. Al Manresa li va millor tenir 5 pencaires a la pista, que donin la vida els uns pels altres i tots plegats per la supervivència del "miracle manresà". Perquè objectivament no té cap lógica que una ciutat petita i amb un pressupost que a vegades equival a la nòmina d'alguna de les estrelles dels equips grans, es mantingui any rere any en l'èlit del basquet espanyol.

Fins aquí tenia escrita aquesta notícia esperant el desenllaç d'aquesta temporada i acabo d'arribar del partit Manresa-Estudiantes. Hem guanyat (patint, és clar) i ja tenim la permanència matemàticament assegurada. Malgrat tots els condicionants en contra (poc pressupost, dificultats econòmiques, plantilla molt modesta, multitud de lesionats al llarg de l'any...) HO HEM ACONSEGUIT UN ANY MÉS!!!
L'ANY QUE VE TORNAREM A SER UN EQUIP ACB, entre els millors, com l'Astèrix i l'Obèlix emmig del gran imperi romà, sense claudicar, plantant cara i posant-hi tota la il.lusió per anar mantenint el somni any darrere any.

I les noves generacions empenyen des de darrera per anar continuant amb aquesta actitud i aquest sentiment: FORÇA RESA!

Podeu trobar més informació de la història del Bàsquet Manresa a la plana de la Wikipèdia i a la de la Penya Sector Nord.