Torno a fer poemes

Qui avisa no és traidor i fa uns dies us vaig amenaçar amb una paraula final: CONTINUARÀ!!
I ara continuo.

Us parlava de com m'agrada escriure i de com ho he fet tota la vida en diferents modalitats. Ara bé, les coses més personals són les que he anat recollint al llarg d'11 llibretes que durant anys han dormit a la meva tauleta de nit.
A finals de 1986 vaig començar a acumular aquests escrits que brollaven de dins meu: poemes, reflexions, assajos de relats, reculls de fragments de cançons, petites anotacions biogràfiques a mode de diari personal... Totes aquestes vivències passaven de pensaments i sentiments a lletra impresa en aquestes llibretes. I sovint el moment de quedar reflexats era de nit, abans d'adormir-me.
A partir de 1987, quan vaig començar a sortir amb l'Anna, les llibretes van esdevenir inconfessables reculls de poemes d'amor i de desamor, recorrent els alts-i-baixos d'una inexperta i primerenca relació amorosa.
S'hi van afegir les vivències de la mili i tortuoses reflexions existencialistes que s'anaven combinant amb la crònica diària de la nostra relació de parella. I mica a mica anava trobant millors maneres de reflectir-ho en poemes i tot i que sempre he estat molt dependent de la inspiració (o les muses o l'atzar), de tant en tant, alguns escrits em feien sentir orgullós de les meves capacitats literàries. Tant que vaig començar a engrescar-me a participar en certàmens de poesia i, com ja ha quedat dit, al 1984 em van premiar un recull de poemes en un premi literari a Berga. I és clar això encara em va animar més a continuar...

Cap allà al 1997 vaig entrar en contacte amb el Josep Vacas i vam formar el grup de música Nàufrags i llavors tot el que havien estat poemes es va convertir en cançons. Adaptava poemes que m'agradaven per convertir-los en cançons i, quan escrivia de nou, ja ho feia amb la guitarra a les mans, apuntant els acords i plantejant-me els meus escrits per a ser cantats. I quan no escrivia cançons, escrivia les cròniques dels concerts que fèiem, actualitzava la nostra plana-web.
Fins que al 2001 el Josep va morir i es va posar un tràgic punt i final als Nàufrags. Tot i així durant un temps les llibretes van estar monopolitzades per aquests records i recullen íntegrament tota la correspondència que vam mantenir amb la Montse Vendrell (Mo), bona amiga del Josep i de Nàufrags, amb la qual vam anar elaborant conjuntament el dol, compartint records, tristesa, angoixes, il.lusions i amistat i preparant-li un sentit homenatge que vam fer-li a la Fira de Sant Miquel de Santpedor aquell mateix 2001.

I a partir d'aquí van venir uns anys de sequera. Vaig seguir escrivint en àmbits més professionals o vinculats a entitats en les quals col.laborava. Però aquest escriure personal, creatiu i biogràfic, va passar de ser anecdòtic a ser inexistent. La darrera llibreta la vaig començar el 22-1-2002 i vaig escriure-hi cada vegada de manera més esporàdica amb pauses dramàtiques de gairebé un any sense escriure-hi res... Després un escrit i un altre any en blanc... Fins que ja la vaig amagar fora de la tauleta de nit.

Però aquest passat mes de setembre de 2010 estava veient un capítol de la sèrie "El convidat" de l'Albert Om a TV3, el programa que dedicaven a l'Andreu Buenafuente i va explicar com ell sempre dormia amb una llibreta a la tauleta de nit on hi anava apuntant tot el que li passava pel cap en els moments d'insomni: idees, dibuixets, petites reflexions... I allò em va fer recordar el que havia fet jo durant tants anys. I vaig anar a buscar la darrera llibreta i aquella nit hi vaig escriure un poema ("Deja vu", 20-9-2010). I la vaig deixar a la tauleta de nit sense saber si allò tindria continuitat. I no vaig voler-ho dir a ningú per por que no hagués estat un fet aïllat. Però ara ja porto 4 mesos i hi he anat escrivint amb certa freqüència i estic content d'alguns dels poemes que hi han quedat plasmats.
O sigui que ara ja m'atreveixo a dir-ho i us n'ofereixo una prova: torno a escriure poemes.

Us deixo amb una sèrie fotogràfica del que us he explicat (recomano mirar-la a "pantalla completa") i un recull dels que considero els millors poemes que he fet en aquests darrers 4 mesos.




SABER MORIR (22-9-2010)
Saber morir
com si morir fos tan normal com afaitar-se...
Parlar-ne així, sense patir, sense amagar-se’n...
I fer-ho fàcil pels que saps que quedaran,
avançar feina i construir junts, colze a colze,
el dolç record que ha de quedar quan passi tot.

Que quan m’arribi a mi el moment encara em quedi
la lucidesa, el seny, templança i el valor
que ara m’admiren dels que passen aquests tràngols.


BARBACOA (2-10-2010)
Van venir alguns amics i parlàvem
relaxats, distendits, conversàvem,
construíem bells ponts amb paraules
i “Amistat” era el nom que els posàvem.

Les portes les teníem sempre obertes,
cada casa per a tots era “casa”
i no necessitàvem cap excusa
per fer-nos companyia i retrobar-nos.

Les hores ens passaven sense pressa
quedava sempre brasa a la conversa,
somriures, bon humor –la sal i el pebre-,
bona complicitat i un gran respecte.

I si era necessària la confiança
per posar-se seriós, compartir penes
o les preocupacions del dia a dia,
també ho sabíem fer si això calia.

Érem afortunats i valoràvem
la sort, els uns als altres, de tenir-nos.
Petits i grans, els homes i les dones,
com segona família ens comportàvem.

Fins ara sembla un conte que no acaba
i ve de gust llegir-lo cada dia.
Aprofitem-lo a fons, fent per manera
que duri per molt temps tal com és ara.


HOMES BONS (6-10-2010)
Marxa un home bo.
No sabem on va, però sabem que marxa.
Li diem adéu
i hem d’aprendre a viure amb el seu record.
Durant un cert temps
sentirem un buit, buscarem recanvis,
fins que finalment
trobarem persones tan bones com ell.

Ja les coneixíem
però no ens adonàvem que era el que buscàvem
i en redescobrir-les
ens sentim injustos. Després tot va bé.
Però arribarà un dia
que la retrobada serà amb el mirall.

I sense maletes,
lleuger d’equipatge, la mà a la butxaca,
obriré la porta
i seré qui marxi sense saber on va.
Seré un home bo.


QUOTIDIANA (13-10-2010)
Sudokus, captures de blocs d’internet,
cursets de programes que actuen on-line,
converses, somriures, caparra, un cafè,
la pluja em perdona i no cau cap avall.

Infants que s’engresquen i volen saber
si el seu primer examen l’han –o no- suspès.
Esquel.les al diari, llunyana tristor,
notícies que no criden prou l’atenció.

Històries de viatges que escolto encantat,
a Xile rescaten miners atrapats,
escric un correu, s’acaba fent tard
i em quedo sense esma i sense sopar.

Els peus se’m refreden, haurem de fer foc,
volia anar d’hora però ja és massa tard.
Demà les lleganyes diran a tothom
que, com cada dia, torno a tenir son.


LA CUIRASSA (15-10-2010)
Em poso la cuirassa? No sé pas,
si lluito despullat, si podré vèncer.
Va bé agafar distància amb l’enemic
i veure amb perspectiva el teu problema.

Si em fico en la batalla fins al coll,
segueixo arrossegant-la quan sóc fora
i dormo amb el problema i els neguits
i mai no arribo al punt que desconnecto.

Si deixo d’implicar-m’hi fins al fons
pot ser que em despreocupi i que no sigui
prou encertat quan calgui decidir
i valorar-ne bé les conseqüències.

M’acosto a la maroma però tinc por,
no em tinc pas per un bon equilibrista.
Si caic és sense xarxa i no farà
menys mal per molt que porti la cuirassa.


FÈNIX (30-12-2010)
Campanades de vidre
per a un any que se’n va.
Trencadissa, destrossa,
una pila de vidres
buits de tot contingut.

Passa el temps i els aixafa,
els compacta, els modela,
mica a mica pren forma
i de sobte apareix:
2011. Bon any!


JUDICI SONOR (9-1-2010)
Música forta als auriculars,
música forta al televisor,
música forta, volum ben fort
per a copsar-ne tots els detalls.

I de passada –o primer de tot-
que no se senti la meva veu,
la que segueix ben endins de mi
i amb el silenci es fa ben present.

I, si no sento el que m’he de dir,
¿podré al•legar desconeixement
quan ja no sàpiga ni com sóc,
ni el que m’agrada, ni on vull anar?

Però un bon fiscal sabrà capgirar
i fer agreujant aquest atenuant:
- Per què posava el volum tan fort?
- Per què evitava escoltar la veu?

No vull haver de trobar-me així:
perdre un judici contra el mirall.
Vull més silenci. Abaixo el volum.
Vull escoltar-me la pròpia veu.


ETAPA AMB ENYOR (10-1-2011)
Campava el TEMPS per immenses pastures,
li semblava que vivia en llibertat
i el meu reialme era tota la casa
i a tothora m’era permès regnar.

Un vell pis a un vell barri de Manresa.
Pocs luxes, molt futur per endavant.
I el goig de cohabitar amb els meus silencis
i omplir fulls escrivint a raig i a glops.

Va anar avançant la història: llei de vida.
Vaig casar-me, una casa en un poblet
i dos fills com dos sols, la sal i el pebre,
però en el camí vaig perdre algun detall.

Ara el TEMPS, engabiat com als zoos
les bèsties en espais insuficients,
mira enllà dels barrots i s’enyora
de tot l’espai que no pot ocupar.

No troba ni el moment ni el lloc idonis
per desplegar el seu art i esdevenir
un bon poema en alguna llibreta
que tingui companyia tot sovint.

Escriure ha esdevingut plaer prohibit,
pensar i somiar són cars d’aconseguir.
- És tot una tragèdia? No exageres?
I tant! Sols és un cicle diferent.


ESPELEOLOGIA (14-1-2011)
Excavo túnels fondos a la història:
“Poemes. Mil nou-cents noranta-cinc”,
esgrogueït cartell que m’anuncia
la fita de la cova on ara sóc.

Són galeries clares i agradables,
no em fa cap por quedar-m’hi i vaig llegint
allò que fa quinze anys se’m resistia
però ara em provoca un càlid vist-i-plau.

Escriure era teràpia i era màgia
i fer història i somiar amb els ulls oberts
i ara enyoro aquell fet però amb l’esperança
que puc recuperar-lo poc a poc.

I torno a dibuixar a aquesta llibreta
els plànols que d’aquí deu o quinze anys
per túnels fondos menin la recerca
del meu bagatge escrit: tresor banal.


ANTÒNIMS (17-1-2011)
S’escapa.
M’atrapa.
El temps se m’escapa.
El temps que m’atrapa.
I jo sóc un tub,
obert, banda i banda.

El temps que m’atrapa
que hi entra a raig fet.
i el que se m’escapa
cau regalimant
per l’altre cantó.
I jo, al mig, què sóc?

Buit, atropellat,
insignificant.
No puc escapar.
No el puc atrapar


RECORDS (21-1-2011)
Passen els anys. Sempre van endavant.
I és el record com una àncora llarga
que s’arrossega pel fons de la història,
n’arrenca trossos i els fa anar pujant,
fins retornar-los a la superfície.

Des de coberta els tornem a mirar
i descobrim que han canviat de com eren
en la memòria on estaven guardats.
Idealitzats, són més grans i més macos...
Magnificats, és més gran el dolor...

I hem de marcar-los per sempre amb el dubte?
Exactament, què devia passar?
Com puc saber si el record que me’n queda
és realment el que va succeir
o el pas del temps me l’ha anat moldejant?

Potser és igual. Va ser bo poder viure-ho
i ara és bo igual recordar-ho amb dolçor.
No sóc notari ni em cal expedir-me
certificats purs d’autenticitat.
Flota el record i, agafat, floto jo.