Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

15 de febr. 2011

M'emociono... cada cop més

Recordo les tardes de diumenge de la meva infantesa amb tota la família al voltant de la tele, seguint la sèrie "La casa de la pradera". Era una sèrie humana i emotiva i quan s'acabava el capítol, els germans giràvem la vista cap als nostres pares i els descobríem amb els ulls negats de llàgrimes d'emoció... I la nostra reacció solia ser una rialla d'una certa incomprensió: per què havien de plorar si ja sabien que era una pel.lícula i era ficció?

Durant la meva adolescència no recordo episodis que em fessin plorar. Suposo que en part perquè sempre he estat molt reservat respecte dels meus sentiments... Potser en certa part també seguint l'estúpid referent cultural de "Els homes no han de plorar"... Potser per no demostrar feblesa... Fos com fos vaig trigar força anys a "aprendre a emocionar-me". I vaig fer-ho a base de morts i naixements...

El 1995 va morir el meu avi Emili i, tot i que em va costar, vaig acabar descarregant un bon plor. Recordo estar al pis de solter del C/Cós amb l'Anna i voler quedar-me sol per escriure sobre el que em bullia dins del cor i del cap. I com ella no volia marxar perquè no volia deixar-me sol. Recordo estar mirant fotos en que sortia el meu avi i finalment arrencar el plor i començar a descarregar part d'aquelles emocions... L'endemà als funerals recordo també un nus a la gola veient com els meus amics havien vingut a fer-me costat...

El 2001 va morir el Josep Vacas i allò si que va acabar de destapar les canonades dels meus lacrimals... Vaig assabentar-me de la notícia al matí, treballant a l'escola. Vaig anar com un zombie fins el migdia, esperant que arribés l'Anna. Vam anar a Santpedor a donar el condol a la família. I quan tornàvem a dinar a l'escola, em va trucar la meva mare i em va dir "Ara sí que t'has quedat nàufrag sol..." I vaig començar a plorar desconsoladament, sanglotant, sense poder reprimir aquell devessall de tristor i dolor. Vaig estar minuts plorant, com mai ho havia fet. I després vaig continuar plorant als funerals. I dies més tard, sol al cotxe, quan m'acostava a llocs que havia compartit amb ell i em posava a escriure el que em passava pel cap...

I a partir d'aquell moment, amb l'aprenentatge fet, suposo que la cosa va anar a més fins que l'Anna va quedar embarassada del nostre primer fill. Durant l'embaràs feien la sèrie "Mares" per TV3 i cada divendres ens empassàvem el capítol entre llàgrimes i sanglots d'emoció, barrejant rialles, plors i felicitat. I em vaig emocionar amb alguna ecografia. I quan van dir-nos que seria un nen... El naixement del Roc va suposar un abans i un després i em va fer més sensible, més fràgil, més humà... I des de llavors vaig passar a emocionar-me molt més davant les pel.lícules, als funerals... en moltes circumstàncies de la vida.
I al 2007 va néixer l'Ona en un part que de cop i volta es va complicar i va fer que s'emportessin l'Anna al quirofan per fer una cessària d'urgència. Tot va anar ràpid i va anar bé, però se'm va quedar aquella tensió a dins i tot i que semblava estar tranquil, quan vaig parlar amb la meva mare per telèfon (un altre cop amb la meva mare per telèfon...) vaig posar-me a plorar com una magdalena recordant aquells instants de neguit i incertesa sense saber si tot acabaria bé.

I des de llavors encara m'he tornat més "ploramiques". M'emociono veient el documental "Capicúa", mirant la sèrie "Polseres vermelles", en les celebracions del Barça, en els enterraments, en les cròniques dels emotius concerts de Els Amics de les Arts, en totes les escenes emotives de les pel.lícules, en els actes d'homenatge, quan veig algú que s'emociona...
M'emociono cada cop més, però m'alegro de ser capaç d'expressar aquestes emocions. No penso pas que hagi perdut o empitjorat en res, al contrari, penso que això em permet viure millor, ser més persona, apreciar més certes coses, treure-les en el precís moment i evitar que quedin encallades al meu interior.

I penso que si d'aquí a un temps tornen a emetre "La casa de la pradera", me la miraré i quan acabin el capítol em giraré cap als meus fills amb els ulls negats de llàgrimes i em trobaré amb unes rialles de divertida incomprensió que em seran molt familiars...
Per cert... us recordeu de com començava "La casa de la pradera"??

5 comentaris:

Montse ha dit...

Hola Eladi,

M'ha emocionat molt el teu escrit. A mi m'agranden molt les persones amb tanta sensibilitat...

Quan jo era petita no em perdia cap capítol de la Casa de la pradera ja que m'agradava també molt aquesta sèrie.

Continua així, però tinguis sempre al teu costat...

Molts petons de colors!

Montse

Eladi Martínez ha dit...

Hola, Montse (suposo que ets la Montse Canudas... vaig bé?)
Doncs res, que moltes gràcies pel comentari i per haver-me explicat que t'ha emocionat el meu escrit...
Benvinguda al picalapica i, com no, et retorno un grapat de petons de colors...
Eladi
P.S. I si no ets la Montse Canudas, ja em diràs quina Montse ets...

Montse ha dit...

Has encertat de ple.

Marxem cap a Lleida ...

Una altra calçotada ens espera.

Petons de colors.

Montse

pilar ha dit...

Quins ,escrits ¡¡¡arriban fins el fons ...sort dels petons de colors
ajudan a somia i sentir cada color
petons de colors

Eladi Martínez ha dit...

Pilar, carai quanta activitat que portes... Gràcies pels teus comentaris... m'agrada que t'agradin els escrits del picalapica...
Fins aviat!
Eladi