No sé pas quan va començar... Des de petit em vaig aficionar molt a la lectura... A casa sempre hi havia llibres i diaris... L'avi Emili també em va inculcar el plaer de la lectura... I tot plegat va anar sumant i recordo com a l'escola era qui tenia la fitxa de lectura de la biblioteca més plena. Devorava els llibres d'aventures infantils i juvenils (Verne, Salgari, Twain...) i algun dia devia passar de la lectura a l'escriptura... i em va agradar molt.Els meus primers escrits van ser molt ben rebuts i ben valorats per familiars i mestres i allò em va esperonar a continuar. Els darrers cursos de EGB havíem de fer una redacció cada setmana i jo gaudia preparant-la i mica a mica començava a créixer en mi el cuquet d'escriure... Vaig intentar començar alguna "novel.la" i sentir-me escriptor. Recordo vagament un parell d'intents: una novel.la bèl.lica basada en la batalla d'Stalingrad per a la qual buscava informació històrica i geogràfica... i una novel.la juvenil que relatava les relacions entre una colla d'adolescents i les seves aventures... Cap d'aquests intents va quallar, però jo m'ho passava bé intentant-ho i suposo que mica a mica anava agafant aquella soltura que, amb el temps, ha esdevingut la facilitat que tinc per expressar-me per escrit.
A 1r de BUP vaig fer un gran descobriment quan em van fer entrar en contacte amb la poesia. Vaig haver d'inventar diferents poemes seguint les estructures d'estrofes predeterminades (número de versos, número de síl.labes de cada vers, tipus de rimes...). Allò va ser un exercici molt estimulant i crec que em va despertar un altre cuquet. I als 18 anys, tot això va esclatar quan vaig començar a sortir amb l'Anna. El devessall de sentiments que em provocava l'enamorament va trobar en els maldestres poemes de joventut una eina impagable per canalitzar-los, analitzar-los, sublimar-los... Feia un poema cada dia o més. Alguns eren autèntics xurros però de tant en tant les paraules es combinaven de manera que quedava maco i em servia per expressar sensacions i sentiments... i allò era impagable.
I des de llavors vaig anar alternant diferents modalitats però sempre m'ho passava bé escrivint. Vaig fer una inèdita novel.leta que combinava l'aventura i l'humor en un detectiu manresà ("Andreu Colom")... Redactava treballs per a la carrera de magisteri o activitats o memòries per al MIJAC Valldaura on feia de Responsable de Centre... De tant en tant canalitzava la creativitat literària fent escrits per a regals familiars... I seguia fent poemes i més poemes, reflexions quotidianes o existencials, cròniques de sentiments amb les que omplia llibretes i llibretes que ara són un tresor... I vaig presentar-me a uns quants premis literaris de poesia. I en un em van premiar (segon premi a Berga, 1994). I paral.lelament vaig començar a treballar de mestre al col.legi Oms i de Prat i allà vaig trobar un nou lloc on ser útil amb la meva facilitat per a l'escriptura (guions per a festes escolars, redaccions de memòries, activitats per als infants, valoracions de projectes...)
I un bon dia vaig aficionar-me a la guitarra i vaig conèixer el Josep Vacas i vam fer un grup de música (Nàufrags) i llavors els poemes es van convertir en cançons i vaig fer-ne moltes. I vam cantar-les en públic i vam passar-nos-ho molt bé. I una vegada ens van donar un premi a la millor lletra de cançó de pop-rock en un concurs de l'ajuntament de Manresa (1998).
I quan es van acabar els Nàufrags (el 2001 amb la mort del Josep) va semblar que entrava en un període de sequera artística.
Vaig deixar de fer poemes. Vaig deixar de fer cançons. Però no vaig deixar d'escriure...
Seguia escrivint per a l'escola i per al projecte telemàtic "El Món de Harry Potter" (més endavant "El Món dels Llibres"). Un cop em vaig tornar a engrescar i vaig fer una novel.leta infantil que vaig presentar a un premi literari ("Quina setmana...!") sense obtenir cap altra recompensa que el reconeixement dels companys, amics i familiars que la van llegir. Més endavant vaig presidir durant 4 anys l'Associació de Veïns de La Guàrdia de Calders i allà també vaig tenir ocasió d'escriure i molt: escrits per a l'alcalde, butlletins per als socis, al.legacions a projectes municipals... I vaig redactar els textos dels pregons de Festa Major de Calders d'uns quants anys. I en un parell d'ocasions em vaig presentar al concurs literari de Sant Jordi de Calders i les dues ocasions van premiar els meus relats breus ("Boira", 2006 i "Com la vida mateixa", 2008).
I al 2009 després d'un profitós curset d'estiu vaig crear aquest bloc, el picalapica. I vaig pensar que podia ser un bon instrument per canalitzar les meves ganes d'escriure de manera més creativa i deslligada de les obligacions de la feina o dels càrrecs. I obligar-me a mantenir una certa regularitat, com si fes una columna periòdica a algun diari o revista. I vaig començar a tenir alguns lectors que van cometre l'error de dir-me que els agradava i això va alimentar la bèstia... I ara torno a tenir moltes ganes d'escriure, i torno a escriure poemes i alguna cançó. I després del concert que vaig fer al gener de 2010 a Calders, fins i tot tinc ganes de cantar...
Espero haver deixat clar que ESCRIURE és una de les coses que més m'agrada fer. Davant del full en blanc experimento sensacions molt diverses, però quan arriba la inspiració i tot comença a fluir, a prendre forma i a cobrar sentit mica a mica... aquelles pessigolles... aquella sensació d'acostar-se a la bellesa... són fantàstiques... i per això m'agrada tant escriure. I per això agraeixo tant que a alguns us agradi llegir-me.
En fi, la notícia d'avui ja és prou llarga i densa i la deixo aquí, però... CONTINUARÀ!!
A 1r de BUP vaig fer un gran descobriment quan em van fer entrar en contacte amb la poesia. Vaig haver d'inventar diferents poemes seguint les estructures d'estrofes predeterminades (número de versos, número de síl.labes de cada vers, tipus de rimes...). Allò va ser un exercici molt estimulant i crec que em va despertar un altre cuquet. I als 18 anys, tot això va esclatar quan vaig començar a sortir amb l'Anna. El devessall de sentiments que em provocava l'enamorament va trobar en els maldestres poemes de joventut una eina impagable per canalitzar-los, analitzar-los, sublimar-los... Feia un poema cada dia o més. Alguns eren autèntics xurros però de tant en tant les paraules es combinaven de manera que quedava maco i em servia per expressar sensacions i sentiments... i allò era impagable.
I des de llavors vaig anar alternant diferents modalitats però sempre m'ho passava bé escrivint. Vaig fer una inèdita novel.leta que combinava l'aventura i l'humor en un detectiu manresà ("Andreu Colom")... Redactava treballs per a la carrera de magisteri o activitats o memòries per al MIJAC Valldaura on feia de Responsable de Centre... De tant en tant canalitzava la creativitat literària fent escrits per a regals familiars... I seguia fent poemes i més poemes, reflexions quotidianes o existencials, cròniques de sentiments amb les que omplia llibretes i llibretes que ara són un tresor... I vaig presentar-me a uns quants premis literaris de poesia. I en un em van premiar (segon premi a Berga, 1994). I paral.lelament vaig començar a treballar de mestre al col.legi Oms i de Prat i allà vaig trobar un nou lloc on ser útil amb la meva facilitat per a l'escriptura (guions per a festes escolars, redaccions de memòries, activitats per als infants, valoracions de projectes...)
I un bon dia vaig aficionar-me a la guitarra i vaig conèixer el Josep Vacas i vam fer un grup de música (Nàufrags) i llavors els poemes es van convertir en cançons i vaig fer-ne moltes. I vam cantar-les en públic i vam passar-nos-ho molt bé. I una vegada ens van donar un premi a la millor lletra de cançó de pop-rock en un concurs de l'ajuntament de Manresa (1998).
I quan es van acabar els Nàufrags (el 2001 amb la mort del Josep) va semblar que entrava en un període de sequera artística.
Vaig deixar de fer poemes. Vaig deixar de fer cançons. Però no vaig deixar d'escriure...
Seguia escrivint per a l'escola i per al projecte telemàtic "El Món de Harry Potter" (més endavant "El Món dels Llibres"). Un cop em vaig tornar a engrescar i vaig fer una novel.leta infantil que vaig presentar a un premi literari ("Quina setmana...!") sense obtenir cap altra recompensa que el reconeixement dels companys, amics i familiars que la van llegir. Més endavant vaig presidir durant 4 anys l'Associació de Veïns de La Guàrdia de Calders i allà també vaig tenir ocasió d'escriure i molt: escrits per a l'alcalde, butlletins per als socis, al.legacions a projectes municipals... I vaig redactar els textos dels pregons de Festa Major de Calders d'uns quants anys. I en un parell d'ocasions em vaig presentar al concurs literari de Sant Jordi de Calders i les dues ocasions van premiar els meus relats breus ("Boira", 2006 i "Com la vida mateixa", 2008).
I al 2009 després d'un profitós curset d'estiu vaig crear aquest bloc, el picalapica. I vaig pensar que podia ser un bon instrument per canalitzar les meves ganes d'escriure de manera més creativa i deslligada de les obligacions de la feina o dels càrrecs. I obligar-me a mantenir una certa regularitat, com si fes una columna periòdica a algun diari o revista. I vaig començar a tenir alguns lectors que van cometre l'error de dir-me que els agradava i això va alimentar la bèstia... I ara torno a tenir moltes ganes d'escriure, i torno a escriure poemes i alguna cançó. I després del concert que vaig fer al gener de 2010 a Calders, fins i tot tinc ganes de cantar...
Espero haver deixat clar que ESCRIURE és una de les coses que més m'agrada fer. Davant del full en blanc experimento sensacions molt diverses, però quan arriba la inspiració i tot comença a fluir, a prendre forma i a cobrar sentit mica a mica... aquelles pessigolles... aquella sensació d'acostar-se a la bellesa... són fantàstiques... i per això m'agrada tant escriure. I per això agraeixo tant que a alguns us agradi llegir-me.
En fi, la notícia d'avui ja és prou llarga i densa i la deixo aquí, però... CONTINUARÀ!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada