Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

29 de nov. 2015

Encara més serveis mínims

Per començar unes fotos d'una escultura que s'anomena "Love" i es va construir per al festival Burning Man de Nevada. És obra de l'escultor ucraïnès Alexander Milov i representa una escena de conflicte entre adults que es pot resoldre si busquem la innocència i l'esperança dels infants que tots portem dins: els adults es donen l'esquena mentre els infants es donen les mans.
De nit els infants de l'interior de l'escultura s'il.luminen i el concepte i la realització m'han agradat molt.




I la part musical quedarà coberta amb una preciosa cançó d'un grup anglès, virtuós del pop, que vaig escoltar molt a finals dels 80 i principis dels 90: els PREFAB SPROUT. Feia molt que no els sentia i l'altre dia vaig enganxar una entrevista a un cantant desconegut per a mi que els citava com a referència ineludible de la música pop. Van posar aquesta cançó i jo vaig recordar que boníssims que eren... La cançó es diu "Bonny"

26 de nov. 2015

Més serveis mínims

No tinc temps!
Dues cosetes.
Una cançó de fa molt temps que avui he tornat a escoltar i m'ha donat molt bon rotllo: "En Pere Gallerí" dels Pomada: divertida, festiva, amb instrumentació tradicional i revisió de ritmes i lletres.


Dissabte hi ha la final del concurs "Oh happy day" a TV3. Hi ha una de les corals finalistes que a casa ens agrada molt. En part perquè som família d'un d'ells (Oriol Quintana, el baix), però sobretot perque trobem que ho fan molt bé.
Doncs res, que si no sabeu què fer, els podríeu votar, no?


Aquesta va ser la seva primera actuació al programa, que ens va deixar bocabadats i impressionats!!

24 de nov. 2015

Carles Capdevila

El Carles Capdevila avui m'ha "tocat" per partida doble.
Si encara hi ha algú que no el coneix heu de saber que és un excel.lent periodista, escriptor brillant i persona intel.ligentíssima de gran sensibilitat.
Ha estat durant 5 anys director del diari ARA, el "meu" diari. I com a periodista ha fet programes dedicats a l'educació tant a la ràdio com a la tele.

Doncs bé, resulta que per una banda avui li entreguen el premi Marta Mata 2015, un premi que li ha atorgat l'Associació de Mestres Rosa Sensat per la seva contribució al món de l'educació, un premi merescudíssim que l'any passat van atorgar a l'excel.lent pedagog italià Francesco Tonucci. (veure notícia)

I d'altra banda, m'assabento que d'aquí 4 dies deixarà la direcció del diari perquè fa temps que està lluitant contra un càncer i sembla la millor decisió per a tots. I per acomiadar-se ha enregistrat un vídeo llegint el seu parlament de comiat davant dels treballadors de l'ARA, un vídeo deliciós en que demostra qui és i com és i en què demostra l'estimació i respecte que s'ha guanyat de tots ells, tot i ser el seu cap.

Us enllaço aquest vídeo, felicito el Carles per ser com és i li desitjo de tot cor i egoistament una llarga vida per poder seguir gaudint del seu talent, la seva intel.ligència i la seva sensibilitat.

Per molts anys, Capde!!

20 de nov. 2015

M'encanta la meva feina

Avui a última hora teníem classe de castellà.
L'últim dia havíem parlat de les històries de terror, havíem vist un vídeo que proposava el llibre de text (d'una nit de Halloween viscuda per l'Shrek i els seus amics) i havíem posat de "deures" que cadascú escrivís una història de por d'entre 10-15 línies.
Quan vaig donar aquestes pautes, un nen a qui agrada molt escriure (i ho fa mooolt bé) va dir que era impossible fer por amb només 15 línies, que si en podia fer més. Jo li vaig dir que havien d'acostumar-se a complir els condicionants que se'ls demanava en cada feina i que jo també ho intentaria.

Avui quan han arribat a la classe a la tarda s'han trobat una llibreta que tenim al final de la classe tirada pel terra. És una llibreta on tothom hi pot escriure el que vulgui quan vulgui (una mena de "diari de classe" que de moment encara no acaba de funcionar). Tal i com jo volia els primers que han entrat i l'han vista al terra, l'han agafat i l'han oberta... S'hi han trobat una petita narració de 15 línies en què algú explicava que havia tornat a la classe una tarda després de les 5, s'havien apagat els llums i... acabava amb una paraula inacabada, com si qui escrivia no hagués pogut acabar d'escriure...
De seguida han començat a dir que allò ho havia fet jo, però ja tenien una mena de cuquet que els rondava... Quan tots han estat a punt els he explicat que efectivament ho havia escrit jo per comprovar si es podia fer una història de terror en 15 línies. L'he llegida i no els ha desagradat, però m'han dit si la podia tornar a llegir a les fosques que faria més impressió.

- Ara no. Hem d'acabar una feina i després qui vulgui llegir les seves narracions en veu alta ho podrà fer.

Hem acabat la feina i llavors els he dit que apaguessin els llums i les persianes i que qui volgués llegir la seva història ho podria fer. He buscat per l'Spotify efectes sonors de terror i he engegat l'aplicació que fa de lot al meu mòbil. Tothom estava esveradíssim i l'adrenalina i els somriures nerviosos suraven en l'ambient mentre pels altaveus sonaven sons de trons i portes que grinyolaven.
Uns quants han tingut temps de llegir les seves històries i en un moment que una de les lectores estava aconseguit generar tensió i intrig amb la seva història, jo, que li aguantava el lot, els he clavat un bon crit que ha espantat tothom i ha provocat un esglai col.lectiu molt divertit.
Encara n'hem llegit una més però llavors s'ha fet l'hora de plegar.
Hem encès els llums, hem apagat l'ordinador i hem recollit entre somriures i la sensació que acabàvem de passar una molt bona estona i tots ens ho havíem passat molt bé tant els alumnes com el mestre.
Ells s'ho han passat molt bé i segurament avui explicaran a casa emocionats aquesta activitat que no sé si és prou escolar i prou educativa, però sé que l'han gaudit i que l'han V-I-S-C-U-T.
I jo baixava l'escala amb un somriure d'orella a orella, feliç d'haver provocat aquella estona als meus alumnes i amb ganes d'explicar a tothom que... m'encanta la meva feina!

18 de nov. 2015

Serveis mínims

Fa 6 dies que no publico cap nou contingut.
Començo a anar de bòlit. Molta feina de l'escola i la confecció de LA CALDERINA nº 10.

Per a aquells que anu passant per aquí per veure si hi ha res de nou, això és una mica decebedor, oi? Doncs avui us deixo una imatge i una cançó en compliment dels Serveis Mínims pactats entre els lectors i un servidor... jejeje.

Salut tinguem tots plegats!!


Filosofia, poesia, humor i veritat concentrades en una frase semblant a una que sortia en una cançó de Els Amics de les Arts: "A vegades t'estimo però no m'agrades" (de la cançó "A vegades")


"Viudita de Clicquot", una cançó de Joaquín Sabina del 2010 que per la lletra i l'atmosfera em transporta a les cançons de "El hombre del traje gris" del 1989 quan feia la mili a Saragossa.
Avui l'he tornat a escoltar i m'ha remogut tantes capes de records i sensacions que l'he enviat de pet al picalapica. Per cert! He descobert que el títol fa referència a una marca de cava... no en tenia ni idea...

12 de nov. 2015

Ens en sortirem!

Coneixeu aquests 3 de la foto, oi?
Són en Messi, en Neymar i en Suárez, 3 grans futbolistes que juguen al mateix equip i somriuen feliços després d'haver fet un gol. Francament no sé qui dels 3 va fer el gol, però els 3 estan contents perquè segurament tots han intervingut en la seva elaboració. I perquè juguen al mateix equip i l'èxit individual de cadascun d'ells repercuteix en l'èxit del col.lectiu al qual tots tres pertanyen i els permet complir objectius comuns.
Junts són més forts.
I junts s'ho poden passar millor perquè si posen les virtuts de cadascun d'ells al servei de l'objectiu comú, l'aconsegueixen més fàcilment però a més a més gaudeixen del trajecte.

Però potser quan van començar a jugar plegats no s'ho passaven tan bé.
Potser sentien enveges, gelos o recels. Potser no entenien perquè l'entrenador els feia jugar en una posició en que no se sentien tan còmodes mentre hi posava un dels altres al seu lloc. Potser no entenien perquè sempre els canviava quan creien que ho estaven fent millor. Potser tenien la sensació que l'altre mai no els passava gaire la pilota. O que els altres mai no celebraven gaire els seus gols.

Però anava avançant la temporada i mica a mica, sense entusiasme i sense buscar-ho, es van començar a produir moments de coincidències i d'entesa. Una paret, un teva-meva, una assistència meravellosa, una abraçada enèrgica després d'un gol llargament buscat i finalment aconseguit.
Mica a mica van anar-se esvaint els recels i va començar a créixer la sensació que jugaven al mateix i que jugaven per al mateix. I que tots tres eren bons i si confiaven els uns en els altres, junts eren molt millors que per separat. I van sorgir complicitats i somriures. I van ser imparables. I van aconseguir els objectius.

Avui llegeixo comentaris de partidaris de "Junts pel Sí (JxS)" escopint a la cara dels partidaris de la CUP, indignats perquè no els han donat els vots per investir Artur Mas en la segon oportunitat, indignats perquè una formació amb només 10 diputats pretén condicionar l'elecció del presidenciable de la formació que va obtenir-ne 62. I llegiré comentaris dels cupaires criticant l'immobilisme d'uns JxS que s'aferren a l'única possibilitat que impedeix que la CUP pugui votar un President independentista (perquè sempre van dir en el seu programa que no investirien Artur Mas).

I tots dos s'equivoquen.

S'equivoquen perquè la CUP i JxS són jugadors del mateix equip i ara mateix hi ha gent d'aquestes formacions que s'està pensant que el partit el juguen els uns contra els altres.
Noooo!

Mas, Jonqueras i Baños (per posar 3 noms i equiparar-ho millor a l'exemple inicial dels futbolistes) són 3 grans polítics que fa poc que juguen al mateix equip i recelen els uns dels altres i no acaben de confiar els uns en els altres. Però els 3 saben que són bons i que junts poden aconseguir grans objectius. Ho tinc clar quan sento que en Baños diu que estan "collats" a la taula de negociació, que seran els últims d'aixecar-se'n i que creu que l'acord "el tenim a tocar".
Em sap greu que no ho hagin aconseguit a la segona oportunitat perquè hagués estat un gran cop d'efecte, però sé que ho aconseguiran.
Seguiran seient a la mateixa taula, posant tot el que tenen en comú al servei de l'objectiu comú, coneixent-se més... I un bon dia (i espero que no falti gaire) s'adonaran que comparteixen complicitats, que quan parlen dels projectes futurs i de la grandesa dels passos que han de venir els brillaran els ulls de la mateixa manera i somriuran plegats i s'aniran empetitint les diferències que els separen (no tant a ells com a persones sinó a totes les bases que hi ha al darrera de cada formació i que els pressionen perquè no es belluguin dels seus plantejaments inicials) i trobaran la manera d'arribar a un acord imaginatiu, digne i consensuat que deixi de banda tot el que no sigui el gran objectiu comú que ens ha d'il.lusionar a tots.
I llavors s'abraçaran per les espatlles i aniran corrent cap al despatx de la Carme Forcadell cridant:

- Goooooooooooooool!!!

11 de nov. 2015

Qui serà el nou president de Catalunya?

Qui serà el nou president de la Generalitat de Catalunya?

"Junts pel Sí -JxS" (62) i la CUP (10) sumen una majoria independentista de 72 diputats, però es troben en carrerons sense sortida.

La CUP diu que no investirà Artur Mas sota cap concepte, però que està disposada a fer-ho amb altres noms de la candidatura de JxS.
JxS diuen que només acceptaran Artur Mas i no cap altre nom.

I enmig d'aquest atzucac se senten veus favorables a JxS que critiquen que la CUP amb només 10 diputats vulgui condicionar el nom del president. I veus favorables a la CUP que critiquen que Artur Mas condicioni la investidura a la figura de la seva persona i no sigui prou generós per fer un pas enrere i afavorir l'elecció d'un president independentista de consens.
I uns critiquen els altres.
I tots maleeixen la situació actual que sembla abocar-nos a unes noves eleccions al març.

Doncs enmig d'aquest guirigall, jo dic que:

0.- M'és ben igual qui sigui el nou president, mentre sigui un diputat d'alguna de les dues formacions declaradament independentistes, que han estat capaces de fer una declaració d'inici del procés de desconnexió d'Espanya.

1.- Encara tinc esperances (i m'arrisco a dir-ho ara, abans de la segona sessió d'investidura de demà dijous) que demà s'acabi investint un President. Que JxS i la CUP siguin capaços de trobar una solució imaginativa i de consens prou digna perquè cap de les dues formacions no sembli que ha hagut d'abaixar-se els pantalons i trair el seu electorat i en canvi a les dues els puguem aplaudir la seva generositat per buscar una solució a aquest endimoniat trencaclosques.

2.- No vull sumar-me als retrets que es fan entre els partidaris de les dues formacions. Ara no és moment de retrets. Tots som necessaris i no podem permetre'ns el luxe de dividir-nos i enfrontar-nos quan tenim un objectiu comú que ens ha d'unir per sobre de totes les diferències. Jo vaig fer campanya per "Junts pel Sí" i el meu candidat era Artur Mas i tot i que mai no l'havia votat abans ni tinc excessives simpaties per CIU, penso que Artur Mas ha liderat de manera prou valenta, ferma i desacomplexada el procés dels darrers anys com per merèixer-se ser el nou President. Però tampoc no tindria cap problema si el President fos Romeva, Jonqueras, Baños o qualsevol diputat de la majoria independentista. Això ara no és tan important.

3.- Si malauradament en aquest moment els dos partits no són capaços de trobar una solució, seguiré sense desanimar-me ni trencar relacions amb la CUP ni despotricar del procés, ni rendir-me i abandonar els desitjos d'independència. I espero i desitjo que una gran majoria es mantingui unida i animada, conscients que cada cop som una mica més a prop. De fet, hem passat tantes "pantalles" en aquest procés que tinc la sensació (potser només és una esperança) que ja mai no tornarem enrere i que el fet que acabem sent un país només serà qüestió de temps, paciència i constància.

Això doncs, en aquestes hores prèvies a la segona possibilitat d'investir un President independentista en un Parlament que té majoria independentista, animo els 72 diputats a fer un darrer esforç de negociació i compromís.
I animo tots els simpatitzants de les dues formacions a no girar-se l'esquena ni enfrontar-se, a no nodrir d'arguments els que volen fer descarrilar el procés.
I  fins i tot animo els que van votar altres formacions però en el fons simpatitzen amb la idea de la independència però no els vam saber acabar de convèncer, que encara són a temps de sumar-s'hi.

Fixeu-vos si n'estic d'animat.

No guardem ni l'estelada, ni el somriure, ni el somni.
Amb aquestes armes acabarem guanyant aquesta batalla sense vessar ni una gota de sang.

6 de nov. 2015

"Cercles" (Sopa de Cabra)

Sempre he estat "sopero".
No és com allò del Beatles o els Stones. A mi m'agradaven Sopa de Cabra i m'agradaven Sau (i molts altres), però si ajuntava la música, les cançons, la imatge, el discurs i tot plegat... doncs m'agradaven més els Sopa de Cabra.
I em van agradar en els seus inicis amb un so més brut dels carrers de Girona. I em van seguir agradant quan van fer-se més populars. I quan van passar-se al castellà i molts els van demonitzar. I quan van tornar a picar pedra des de baix de tot. I quan es van tornar a posar de moda i van fer els seus bons discos de final d'etapa.
I vaig plorar la mort del Ninyin. I vaig gaudir del disc d'homenatge. I vaig assistir sorprès i incrèdul al seu retrobament de l'estiu.
I ara tinc moltes il.lusions posades en aquest nou disc. No sé perquè l'han fet ni si serà un disc puntual o si voldran reemprendre la seva carrera musical (no ho crec).
Només espero tornar a trobar un bon grapat de cançons que em facin sentir i gaudir.

De moment us ofereixo la primera: "Cercles"


 


 

3 de nov. 2015

Les trinxeres de la vida (un poema)

Aquest és un poema de fa poc.
El poema no està malament (en la subjectiva escala d'autovaloració de ripios, jejeje) però la història precedent encara està millor.
Fa molts anys jo era monitor del MIJAC Valldaura i estàvem fent una travessa per l'Empordà. Un dia estàvem acampats en un càmping (no aconsegueixo recordar si érem a Roses o a L'Estartit) i dinàvem ajaçats pel terra.
Entre el grup de nois i noies als que jo feia de monitor hi havia la Laia Oliveras (de qui fa poc vaig parlar en un post arrel d'un disc que ha tret musicant poemes de l'Enric Casasses), noia simpàtica que volia ser actriu i amb qui teníem una certa complicitat. I de cop i volta, sense pensar-ho gaire, enmig de bromes, vam imaginar tots dos que estàvem en una mena de trinxera de la guerra. I jo em vaig estirar simulant que m'havia tocat una bala perduda i vaig dir amb veu agonitzant:
- M'han tocat!!
I tots dos ens vam fer un fart de riure.

Segurament és una anècdota ben poca-solta i intranscendent, però resulta que, passats els anys, tots dos la recordem perfectament i ens segueix divertint recordar-la.

Fa pocs dies, la Laia va venir a casa, vam recordar temps passats, vam parlar de present i de projectes futurs. Vam riure i ens vam adonar que seguíem estant molt bé compartint estones i vivències. Quan va marxar, ens vam enviar un parell de missatges de Barcelona a Calders agraint-nos mútuament l'estona compartida i en un d'ells ella em va dir:

"...em vau ensenyar molts valors, essencials per caminar per les trinxeres de la vida..."

I aquelles "trinxeres" que tornaven a sortir entre nosaltres em van donar la idea per fer aquest poema. Quan dies més tard li vaig fer arribar, em va dir que li havia agradat i que "...així són, les trinxeres, escarbar camins càlids pel refugi de l'ànima...".
Doncs, avui us ofereixo el poema a tots els lectors del picalapica i espero que us agradi tant com a nosaltres.

LES TRINXERES DE LA VIDA
(17-10-2015)

A vegades a consciència,
però molts cops sense adonar-me’n,
he anat cavant galeries
i túnels per allà on passo.

Amb ungles i mans, sense eines,
traient terra de la terra,
provant si hi podria cabre
quan fos del tot necessari.

Quan la metralla s’escampi,
quan ploguin bombes incertes,
quan la Vida s’entretingui
castigant-me i jo cedeixi...

Llavors, d’un salt i de sobte,
m’hi llançaré a la recerca
de protecció i de la pausa
per recuperar les forces.

Les trinxeres de la vida
seran aquest recer càlid
i màgic on sempre caure
quan em calgui retrobar-me

amb records, amics, silencis,
melodies, fotogrames,
abraçades allargades
i converses reposades.

A dins d’aquestes trinxeres
no hi entren ni la tristesa
ni el dolor de les batalles
quotidianes. Queden fora.


I les estones s’allarguen
i la mandra s’apodera
de tot jo quan llampegueja
la idea de sortir fora.


Però cal sortir, tard o d’hora,
cal continuar la partida,
cal falcar fort el somriure
i de nou plantar-li cara


a la Vida que ens espera
amb petons i bufetades
rere cada cantonada;
si no, no seria Vida.


Per això confiat hi passejo
i de fit a fit la miro
perquè tinc, ben a la vora,
les trinxeres de la vida.