Montse Careta: per què? (3a part)

(continua de les notícies anteriors)

A la primera notícia d’aquesta trilogia vaig explicar que la Montse Careta era sobretot una bona persona, plena de virtuts i valors humans i incapaç de fer mal a ningú.

Llavors per què la van acusar d’assassinat?

La Montse va ser detinguda i empresonada per proves circumstancials i contradiccions en les seves declaracions.
La policia va començar a interrogar-la per motius evidents, vivint ella a l’edifici des d’on havia estat llançada l’Helena i tenint-hi una coneixença a través de la Unió Excursionista. Però en les seves declaracions, la Montse va començar a incórrer en mentides i contradiccions i no va saber explicar els motius de tot de proves circumstancials trobades al seu pis que l’apuntaven a ella com a possible autora del crim.

Llavors, si era tan bona persona i íntegra, per què va començar a dir mentides en les seves declaracions?
I per què es van trobar tants indicis que la relacionaven directament amb aquella mort?

Posant-nos en l’absurd supòsit que ella hagués estat realment l’autora d’aquella mort es fa impensable suposar que ho fes tan rematadament malament, deixant que totes les proves la incriminessin.

Hem de recordar que parlem d’un homicidi preparat amb molt temps (més de 2 mesos des del primer anònim). Podria haver-lo planejat sense deixar cap pista perquè disposava de temps i intel•ligència. Però en canvi es va trobar enmig d’un pla extremadament barroer que va provocar que tots els indicis apuntessin cap a ella.
És un cas tan exagerat que costa entendre que ningú pogués donar-lo per bo sense qüestionar-se res:

• la Montse va faltar a la feina el mateix dia que va desaparèixer l’Helena
• va donar una excusa falsa a la feina (dient que havia d’anar a Manresa per un problema familiar) però després va confessar que no era cert i que s’havia quedat a casa perquè es trobava malament
• suposadament es va emportar l’Helena a casa seva
• la va cremar amb els llumins de casa i va deixar la caixa buida a la paperera
• va mantenir dues caixes buides de les pastilles amb les quals probablement van drogar l’Helena
• la van enxampar en diverses mentides en les seves declaracions (va dir que no havia trucat l’Helena i després es van descobrir trucades en els registres policials, va dir que no s’havia assabentat de la identitat de la difunta fins un dia i després es va descobrir que ja ho sabia dies abans, va dir que el dia 30 havia dormit a casa del Santi i després que ho havia fet sola a casa seva...)

Davant d’aquest cúmul de despropòsits només es poden pensar dues coses:

1. Quina assassina tan sapastre! Ho va fer tan malament com va saber i quan l’astuta policia la va pressionar una mica no va poder aguantar cap coartada...
2. Si acceptem que la Montse era intel•ligent i bona persona i creiem en la seva innocència, ens podem  plantejar si potser ella no vas ser l’assassina, sinó una víctima més del veritable assassí, que ho va preparar tot perquè semblés que era obra d’ella.

En aquest segon supòsit l’assassí (intel•ligent, fred, calculador, meticulós i amb una gran capacitat d’influència sobre la Montse) mata l’Helena, es desfà de la Montse, queda impune i deixa el cas tancat.

I qui podia aconseguir enganyar i manipular d’aquesta manera la Montse?
Doncs hauria de ser una persona que tingués molta influència sobre ella, en la qual ella confiés a ulls clucs i a qui obeís sense dubtar... I hi ha un candidat perfecte per ocupar aquesta plaça: algú de qui estava perdudament enamorada, que molt probablement tenia accés lliure a casa seva, que a més a més era advocat i es va encarregar d’anar-la assessorant, però... de quina manera!

L’informe policial es va basar en fets objectius: dades, situacions i contradiccions en les declaracions.
El jutge ja hi va incloure hipòtesis i suposicions. El fiscal va escriure una historia ben diferent oblidant-se de l’informe policial. I la defensa... la defensa va jugar un paper molt passiu...
L’advocat era amic i company del Santi (la parella de la Montse) i entre els dos l’anaven assessorant, tot i que més aviat podríem dir que l’anaven deixant abandonada a la seva sort.
Mentre la família Careta movia cel i terra per aconseguir que la Montse sortís de la presó, el Santi i els advocats esperaven pacientment el devenir de la instrucció i li aconsellaven paciència. I en el moment en que les germanes de la Montse posaven en dubte que el seu company estigués actuant correctament o insinuaven si no podria ser que ell també tingués alguna cosa a veure amb els fets jutjats, la Montse s’enfadava, negava qualsevol possibilitat i posava tota la seva confiança en aquells que menys l’estaven ajudant.

Jutges, fiscals i advocats defensors es van conformar amb la versió en que tot semblava encaixar i la Montse va tenir la sensació que res podia fer per canviar un guió que ja semblava tancat. La seva cega confiança en el Santi li va impedir plantejar qualsevol alternativa a aquella versió en que tot l’acusava a ella, malgrat ella sabés que era innocent i no deixés de proclamar-ho.

Alguns especialistes que van estudiar la documentació a petició de la família Careta van opinar que la instrucció judicial havia estat deficient i mancada de rigor i objectivitat (no es van demanar dades que justifiquessin algunes coartades; no es van agafar empremtes dactilars ni del pis de la Montse, ni del de l’Helena, ni del cotxe de l’Helena; no es va fer cap registre del pis del Santi ni de l’altra acusada, Ana Echaguibel; no es va demanar al Santi si tenia claus del pis de Calvet d’Estrella; no es va interrogar la farmacèutica que podia haver venut les pastilles...).
La reiterada negativa dels jutges a acceptar proves que demanava la defensa també deixa en entredit el seu paper a l’hora de garantir la presumpció d’innocència de la Montse.

Evidentment no tinc cap prova per sustentar aquesta teoria però... lliga tot tan bé?
L’assassí sap tot el que ha fet però ho deixa de manera que tot apunti a la Montse que, com que desconeix el que ha passat i confia cegament en ell, es deixa aconsellar.
La mateixa persona que va enviar a l’Helena dosis de somnífer amb els anònims per calcular quina quantitat en necessitava podria haver provocat que la Montse es quedés adormida o indisposada el dia que va faltar a la feina. Després li podria haver aconsellat que canviés la versió inicial o que digués una cosa en lloc d’una altra (“...així no molestaran les nostres famílies...”, “...val més que no sàpiguen que us havíeu trucat...” amb la falsa il.lusió d’estar-la ajudant). Com que tenia accés al pis hi podria haver carregat el cos de l’Helena mentre la Montse estava fora de combat i tenir-la amagada al traster. Aquesta persona també podria haver preparat les evidències dels llumins i les capses buides de pastilles, coses de les quals la Montse no sospitaria res perquè ella no tenia res a amagar i feia cas del que li aconsellava la seva parella.

Les proves que incriminaven  la Montse eren purament circumstancials: els pèrits cal.ligràfics van descartar que la lletra dels anònims pogués ser seva i els forenses van determinar que era impossible que ella pogués carregar el cos de l’Helena, pujar-lo al terrat i llençar-lo daltabaix.
Però malgrat tot, el responsables judicials tenien totes les contradiccions de les declaracions de la Montse i insistien un i altre cop en demanar-li que confessés el que sabia, una situació davant la qual ella no sabia com reaccionar perquè no entenia res.

“...Déu del cel. No entenc res. Què està passant? Quins noms? Què volen?
I de la boirina pudenta i gelada del calabós, al jutjat. Tinc el cap embullat i la gelor amarada als ossos. De nou tornar enrere i recordar. Necessito temps. Tot sembla dat i beneït. Les peces encaixen erròniament. La incomprensió creix. La veritat s’esvaeix i el dictat de la sentència em cau a sobre com una llosa.
Déu del cel. Què està passant? Ajuda’m a entendre...”

(extracte del diari de la Montse a la presó)

Jo segueixo pensant que ella és innocent i em fa ràbia que no hagués estat prou forta per resistir la duresa psicològica de la presó, ni hagués tingut el cap prou clar per dubtar en algun moment del paper que estava jugant aquella persona de qui estava tan enamorada.
La seva feblesa psicològica, la constatació que tot anava per llarg, que tot era un complot contra ella del que no sabia com deslliurar-se, el dolor de sentir-se injustament acusada i la sensació de fer passar vergonya a la seva família, el record de la data que s’acostava (7 de maig) en la qual ja s’havia suïcidat el seu germà anys enrere, la passivitat del seu entorn més proper a l’hora de donar-li cap mena d’esperança... tot va anar-se acumulant i dintre seu es va aparèixer l’opció del suïcidi com un gran alliberament i així ho va acabar fent.

I un cop morta, el ja feixuc engranatge judicial va començar a alentir-se, van sorgir entrebancs, despeses per poder-se seguir personant en el cas... I, evidentment, un cop morta la principal sospitosa, qui podia mantenir l’interès i l’energia per seguir una lluita d’improbables resultats?
Mica a mica família i amics ens vam anar desgastant, cadascú va intentar continuar amb les seves vides i la pols va anar-se posant sobre aquest sumari que probablement mai quedarà resolt.

Qui va matar l’Helena Jubany?
Per què?

No tinc resposta demostrable per a aquestes preguntes, però segueixo posant la mà al foc per la Montse Careta, creient en la seva innocència i maleint que sigui possible que una persona innocent pugui caure en un parany com el que li van teixir a ella i sigui impossible sortir-se’n.