Val la pena

Surts de la feina cansat i saps que encara et queda una segona jornada, que és la dels fills.
Caldrà sortir pitant de Manresa i anar a recollir-los a Calders. Si és dia d'extraescolars, sortir corrent per dur-los a futbol o a gimnàstica. Si no, deixar-los jugar una estona amb els amics i després anar cap a casa.
Un cop a casa, els deixarem que juguin una mica. Si tenen deures els haurem d'ajudar a fer-los. I quan arribi l'hora haurem de regatejar amb ells (i a vegades enfadar-nos-hi una mica) per aconseguir que vagin a banyar-se i que sopin. I després que llegeixin una mica abans d'anar a dormir i que es rentin les dents.
I quan els haguem deixat al llit, amb el petó de bona nit, començarem la nostra tercera jornada i la quarta: la de la feina de mestre que cal fer a casa (corregir, programar, planificar...) i la de les ingrates feines domèstiques.

Però val la pena.
En sóc conscient la majoria dels dies, però vull explicar-vos la situació d'avui.

El Roc i l'Ona s'havien quedat a dormir a casa dels avis perquè avui era festa a l'escola de Calders. Al migdia hi hem anat a dinar i estaven al balcó esperant la nostra arribada. L'Anna ha baixat primer i jo he anat a aparcar el cotxe.
Quan tornava d'aparcar el cotxe caminant, he vist l'Ona al balcó que esperava la meva arribada però no em veia. Quan ja he estat molt a prop, de sobte m'ha vist...
Li ha canviat la cara. De cop i volta tota ella ha començat a somriure i a fer saltets d'excitació. Somreia la seva boca, però, tant o més, somreien els seus ulls i he vist com els seus llavis començaven a dibuixar les paraules "papa!!, papa!!" mentre desapareixia a tota velocitat del meu camp visual. Quan he començat a pujar les escales ja l'he sentida com m'esperava amb la porta del primer pis oberta preguntant "papa?". M'he posat a xiular i ella ha començat a riure i he sentit les seves passes que començaven a baixar graons.
Ens hem trobat a mig camí i se m'ha llençat als braços amb el millor dels seus somriures. Ens hem fet un petó i una abraçada i l'he acabat de pujar a casa a coll, feliç de veure com la meva presència la feia tan feliç i sentint-me estimadíssim per aquella criatura.

Ja no sé si el matí a l'escola m'havia anat bé o malament.
Segurament estava molt cansat, però se m'ha passat de cop.
Per molts sacrificis o feina que comporti tirar endavant uns fills, sovint et trobes amb moments de felicitat com aquests i llavors és quan t'adones que, realment, val la pena!